Autor: Frank Herbert
Editorial, any: Duna llibres, 2021
Títol original, idioma, any: Dune, anglès, 1965
Gènere: Ciència Ficció
Traducció: Manuel de Seabra
Número de pàgines: 753
Llegit en: Català

Després de 80 anys sota la gestió de la família Harkkonen, l'emperador ha donat la concessió d'Arrakis a la família Atreides, que porten vint-i-sis generacions regnant a Caladan. Arrakis, o Duna, és un planeta erm, pràcticament tot desert, on les condicions climatològiques i la manca d'aigua fan molt difícil la vida humana. Els qui la colonitzen han de fer servir sempre mecanismes de protecció i d'estalvi i recuperació de l'aigua, perquè cada gota compta. Però el planeta és important perquè és l'únic lloc on es pot recollir la melange, una espècia amb moltes propietats que cotitza molt a l'alça. Al duc Leto Atreides i a la dama Jèssica, la seva concubina principal i mare del seu fill Paul, no els fa gaire gràcia abandonar la pròspera Caladan, però és una oportunitat que no poden deixar passar. A banda que a l'emperador no se li pot dir que no. Són conscients que van a una trampa, que els Harkkonen no es conformaran a retirar-se pacíficament i perdre el domini de l'espècia. Però igualment hi han d'anar. Quan tot això passa, en Paul només té 15 anys, però ha estat instruït en els ritus Bene Gesserit del llinatge de la seva mare i té unes capacitats que fan sospitar que pot ser alguna cosa més que l'hereu Atreides. Podria ser un Kwisatz Haderach, un escollit. A Arrakis haurà de fer servir tot el seu potencial per no sucumbir a la guerra bruta, però també coneixerà el món dels frémens, els habitats nadius de Duna que lluiten per combatre els invasors, per la seva existència i que somien amb un planeta molt diferent del que tenen.

La recuperació d'aquest títol clàssic de la ciència ficció va ser tot un esdeveniment del sector editorial català. Dues editorials van haver d'unir esforços per tornar a tenir una edició de Dune en català, i quina edició! Raig Verd i Mai Més van donar aquesta campanada, però la cosa va sortir prou bé com perquè d'aquí naixés el segell conjunt Duna Llibres, que ens està donant moltes alegries en la nostra llengua. Dune és una obra que tothom coneix i de la qual se n'han fet diverses adaptacions, la darrera fa molt poc i aviat en tindrem continuació. He de reconèixer que no havia tingut mai ni el neguit ni la voluntat de llegir-lo, però quan vaig veure la nova edició amb sobrecoberta il·lustrada per en Ricard Efa vaig necessitar tenir-lo a les meves lleixes. Ha mantingut la traducció de l'antiga edició de Pleniluni, que és més que correcta, i en la resta d'aspectes aquest volum és un 10. Tot i així, he trigat prou a llegir-lo, ja que 753 pàgines no te les acabes en una tarda, precisament.

Dune és una història magna que, a més, té força llibres que expandeixen el seu univers. Ens parla d'un imperi galàctic amb lideratge totalitari, i de cases nobles enfrontades, tot i el seu parentiu. Potser no sembla gaire innovador, però és un llibre de fa gairebé 60 anys. L'escenari sí que és molt característic, ja que situa el camp de batalla principal en un planeta que és bàsicament un desert. I no ho he dit a la sinopsi, perquè en la trama triguem força a saber-ne coses, però aquest desert està habitat per uns cucs de la sorra de proporcions titàniques, unes bèsties capaces de carregar-s'ho tot al seu pas, però que també estan molt relacionades amb la producció de l'espècia, l'únic motiu que fa que les cases colonitzadores s'interessin per Arrakis. Els Atreides i els Harkkonen viuen enfrontats, però Herbert no ens deixa dubtes sobre qui són els bons i qui els dolents. Sí que hi ha més clarobscurs en altres personatges més secundaris, ja que les sospites de traïció, les trampes i els consells enverinats són a l'ordre del dia. Intrigues polítiques, interessos comercials, lluita per l'hegemonia i el poder. Tenim de tot, i encara més. I és que una tercera facció estarà en disputa, els propis habitants d'Arrakis: els frémens. Esclavitzats a la força pels Harkkonen, busquen revenja i recuperar allò que és seu. Desconfien de tots els estrangers, però per dir-ho d'alguna manera, els enemics dels Harkkonen són els seus amics. Els Atreides, a més, estan més disposats a entendre'ls i respectar-los. Els frémens són guerrers, però també s'estimen el seu planeta, tenen les seves pròpies maneres de sobreviure al desert i de preservar l'aigua. La seva vocació ecologista i els seus somnis de convertir Arrakis en un lloc pròsper i ple de vegetació i aigua xoca amb els interessos de l'imperi.

La construcció de món que va inventar Herbert és extraordinària. Si bé les lluites de poder i molts fils argumentals són els que trobem en tantes altes obres, els trets distintius són imaginatius i únics. És inevitable meravellar-se per l'univers que l'autor va crear i totes les seves peculiaritats, tecnològiques, polítiques i geogràfiques. Però un altre aspecte que omple pàgines i pàgines són les religions, o més aviat les creences i ritus. El misticisme se m'ha arribat a fer força carregós en una trama que, per la resta, resulta molt interessant i absorbent. Que hi pugui haver un escollit entra en els plans de qualsevol obra fantàstica, però l'atenció que es presta a les habilitats psíquiques d'alguns personatges no m'ha acabat de fer el pes, fins el punt d'espatllar-me una mica la resta. És un tema de gust personal, senzillament m'interessaven molt més altres vessants d'aquesta història tan polièdrica. No es pot dir que alenteixi la lectura, el text es composa molt majoritàriament de diàlegs, es llegeix de manera molt àgil. Però tants conceptes amb noms estranys, tanta solemnitat, com deia se'm feia una mica pesat. El que sí que m'ha agradat és que el text intercala fragments que corresponen al pensament de diversos personatges, sabem allò que diuen i també allò que pensen, que no sempre és el mateix. Puc dir que en conjunt valoro molt la feina que hi ha rere aquesta obra i tot el que aporta al gènere, però que no l'he gaudit tant com podria ser perquè alguns aspectes m'hi han sobrat. Tot i així, llegiré el segon llibre de la sèrie per veure com continua. Que es digui "El messies de Dune" em genera certs dubtes, però veurem què ofereix. El final d'aquesta primera part deixa un escenari molt diferent del que teníem al principi.

Impressió general: @@@