Autor: Tom Sharpe
Editorial, any: Columna, 1986
Títol original, idioma, any: Wilt, anglès,1976
Traductor: Lluís Comes i Arderiu
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 250Traductor: Lluís Comes i Arderiu
Gènere: Narrativa
Henry Wilt és el que podríem dir un home mediocre. O això és el que la gent es pensa. Deu anys treballant a l'Escola Tècnica d'Arts i Oficis, d'haver de tractar amb energúmens classe rere classe, i encara no ha aconseguit un ascens a professor titular. I a més, no suporta la seva dona Eva. Tant és així que cada dia, quan surt a passejar el gos, pensa en maneres de carregar-se-la. Per si no fos poc amb tot el que ja l'atabala, ara ha decidit tornar-se una dona alliberada amb els seus nous amics adinerats, els Pringsheim. Està decidit, ho pensa fer. Ara només li queda assajar una mica perquè tot surti rodat i no deixar evidències del crim. Però el mètode que tria per assajar no li acabarà de sortir bé i a arrel d'això i d'un cúmul de desafortunades coincidències, la seva vida donarà un gir inesperat. Com explica ell ara que en realitat no ha mort la seva dona, per més que ho volgués fer?
Tom Sharpe passa per un dels escriptors més divertits de la literatura anglesa. L'obra és certament hilarant a causa dels constants malentesos, però no he trobat que fos especialment divertida ni he rigut pas tant com esperava. Això sí, anglesa ho és una estona llarga. La situació que descriu és delirant i ridícula, però se li nota una bona dosi de crítica social. El llenguatge que empra és sovint groller en el sentit sexual, de fet parla molt de l'alliberament sexual d'aquella època. L'edició que tinc no és especialment lluïda, li he trobat una bona pila d'incorreccions lingüístiques.
He de dir que esperava més del llibre, la majoria de gent diu haver rigut molt en llegir-lo i jo em comptaré en el percentatge de lectors que ni fu ni fa. Humor anglès, no sempre és bo. Amb tot, el conjunt no m'ha desagradat, una mica pocasolta, però treu petroli d'on no n'hi ha i es deixa llegir. Com que sóc del grup dels 'rarets', no puc dir que no el recomani, segurament es pot gaudir més del que jo ho he fet.
Puntuació: @@ i mitja
15 Comentaris
Me'l vaig llegir quan no devia ni tenir vint anys (per tant, ja en fa uns quants) però recordo que la sensació que em va deixar coincideix força amb la teva: ni em va semblar tan brillant, ni tampoc vaig riure tant.
ResponEliminaAu, salut!
jo també el vaig llegir ja fa molts anys i llavors m'ho vaig passar bé llegint-lo. crec que hi ha uns quants llibres més de continuació, que ja no he tingut la temptació de llegir, suposo que si s'allarga massa...
ResponEliminaJo sóc un altre raret, doncs. Li trobo un punt de Pratchett, per entendre'ns. És a dir, que de vegades és tan idiota que fa riure, però d'altres hi insisteix tant que cansa.
ResponEliminaHome. Un llibre que parla d'un home que vol matar la seva dona no em crida especialment l'atenció. Més aviat em fa alçar una cella i dir un "perdona?" així, tot sobrat..!
ResponEliminaI ara què llegeixes? Espero que sigui millor que això!
(Per cert, m'ofèn que li regalis aquesta mitja arroba... has llegit llibres que a mi m'han encantat i només els has posat dues arrobes!! Que m'he quedat amb la teva cara, vull dir, amb el teu blog!) ^^
Diria que fa molts anys algú del meu entorn el va llegir i va dir això, que era de riure... però no estic massa segura que fos aquest... bé, és que parlo de fa més de trenta anys, eh? :-)
ResponEliminaM'ha fet gràcia que en JOAN digui que li troba un puntet Pratchett, perquè veig que en tens un a la llista... i jo tinc el primer -que vaig comprar perquè el preu era tan temptador!! menys de DOS eurus!!- a la prestatgeria :-))
El vaig llegir fa molt de temps i jo si que recordo que vaig riure bastant...
ResponEliminaSe'n va fer un pel·lícula anglesa i tot, i allò si que era certament bastant horrorós!
El vaig llegir fa una bona colla d'anys (vint, potser?)i em va semblar un llibre divertit. Idiota però divertit. Tampoc per tocar campanes. És d'aquells llibres que jo en dic "sorbet de llimona": entre dos pesos pesants, alleuja i distreu.
ResponEliminaN'he llegit algun altre d'aquesta saga i, com sol passar, m'han semblat molt més fluixos.
Em sembla que el vaig sobrevalorar amb un 7 per culpa de la pressió mediàtica dels fans d'en Tom Sharpe. Però no em va deixar pas amb gens de ganes de continuar amb la resta de llibres d'en Wilt.
ResponEliminaEl vaig llegir fa molts anys i em va fer riure, però quan vaig llegir el segon ja no em va fer gràcia i vaig decidir no continuar. Ara ja ni provo de llegir-los, segur que encara em farien riure menys.
ResponEliminaL'altre dia parlaves de relectures... aquest llibre que em va agradar en el seu moment, ara crec que em costaria més.
ResponEliminaAquests escriptors que tenen tan de renom em costa una mica llegir-los. No he llegit res d'en Tom Sharpe i no m'atrau especialment.
ResponEliminaXeXu, coincideixo amb tu amb la sensació que em va fer llegir Wilt (fa una plia d'anys), a mi no em va fer gràcia, en algun moment vaig riure de la poca-soltada, però no és el tipus de literatura que m'agrada llegir. Potser una relectura m'hi conciliaria, però no em ve de gust.
ResponEliminaL'he rellegit fa un parell de setmanes perquè vaig veure que el tenies al "punt de mira" i ja feia molts anys que l'havia llegit per primera vegada.
ResponEliminaHe de dir que aquesta segona vegada m'ha tornat a agradar i algunes situacions que Sharpe explica m'han tornat a fer riure (o somriure). Això si, és simplement un llibre d'humor no li hem de buscar gaire cosa més. Estic d'acord amb catalogar-lo de llibre "sorbet de llimona" com diu SAM ENFOT.
vaja, doncs jo en guardo un bon record...
ResponEliminaGràcies a tots pels vostres comentaris. Aquest és un llibre clàssic i ja pensava que molta gent l'hauria llegit. Hi ha moltes opinions coincidents, així que faré una resposta una mica combinada per resumir les impressions.
ResponEliminaHi ha uns quants que heu llegit el llibre, la majoria ja fa temps i que el vau trobar graciós, Jomateixa, Jo no sé ballar, Sam Enfot, Lluna, Kweilan, McAbeu i rits, però la majoria coincidiu que no us atrauria una segona lectura, tampoc llegir els altres llibres de la saga, i fins i tot que la pel·li que en van fer era molt dolenta (jo desconeixia que existís). Sembla que en Mac és el seu principal valedor, que fins i tot n'ha gaudit la relectura!
Després esteu els meus: Maurici, Joan, Pons i Carina. Què curiós, els destralers de la casa. No us ofengueu, però em sembla que sou dels meus en més coses que no pas l'opinió respecte el llibre, si cal fotre canya, en fotem. A vosaltres, com a mi, el llibre no us ha semblat per tant. Doncs això.
I després estan les que no l'han llegit, Yáiza, Assumpta i Maria. Què dir, el llibre tampoc és per morir-se d'avorriment ni per cremar-lo, però com veieu tampoc no és un llibre que ningú asseguri que cal llegir. Així que, com que la llista de lectures possibles és molt llarga, a una altra cosa, no? Però si decidiu llegir-lo tampoc no us ho desaconsellaré, és clar.