Autor: John Boyne
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: The House on Special Purpose, anglès, 2009
Traductor: Jordi Cussà
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 430Traductor: Jordi Cussà
Gènere: Narrativa
A les acaballes de la seva vida, i amb la dona malalta, Gueorgui Jatxmienev rememora la seva sorprenent història. Fill de pagès al poblet de Kaixin, la seva sort va canviar radicalment quan per accident va entomar una bala que anava dirigida al Gran Duc Nicolau Nicolàievitx, cosí germà del Tsar Nicolau II. Agraït, el Gran Duc se l'emporta a Sant Petersburg convertit en tot un heroi. Des d'aquell moment, amb només 16 anys, passa a ser l'escorta personal del fill del Tsar, Alexei Romanov, un noiet hemofílic de només 11 anys cridat a ser el nou Tsar de totes les Rússies quan sigui gran. Són temps convulsos i la Primera Guerra Mundial passa factura a tot Europa. La missió d'en Gueorgui no és fàcil, però encara se li reserva una gran sorpresa: la princesa Anastàsia, filla petita del Tsar. Aquesta és la història d'un home que va viure de prop la caiguda de l'imperi Romanov i el final de la Rússia dels tsars, però també la història d'un amor tan gran com impossible.
La història es desenvolupa en dos escenaris, en capítols alterns. Per una part s'expliquen els fets esdevinguts al Palau d'Hivern en èpoques de la Primera Guerra Mundial, i per l'altra es relata la vida posterior d'en Gueorgui en sentit invers, en moments puntuals, des del 1981 fins a convergir amb l'altre fil argumental. És una història molt ben trenada i que manté dubtes i suspens fins al darrer moment, cosa que la fa força interessant. És un llibre força llarg i no deixa de ser una història d'amor, però dista molt d'una novel·la rosa, és més aviat trist per les dificultats que s'hi narren. Els protagonistes no tenen una vida fàcil. Alguns des esdeveniments al llarg del segle XX no tenen massa importància per la trama, però no deixa de ser la història de tota una vida, i una vida té de tot. L'autor aprofita per repassar el marc històric europeu en cada moment.
L'època dels tsars és una gran desconeguda per mi, tota la història de Rússia, de fet. No puc dir que sigui un camp d'interès, tot i que em genera certa curiositat. Però una cosa que sí que m'agrada és quan es barreja història amb personatges de ficció i aquestes dues coses s'entrellacen. Per tant he gaudit amb aquesta interacció, per bé que és molt poc creïble que un pagès com en Gueorgui pugui arribar tan lluny amb la família imperial russa. És una lectura agradable i força recomanable, una història treballada i aparentment documentada. A mi m'ha convençut, tot i que no aconseguia llegir a la velocitat esperada, potser és un pelet dens.
Puntuació: @@@@ (generoses)
28 Comentaris
I en aquest hi han marcians? xD
ResponEliminaUn altre que no en convenç, a veure si el proper de 4 o més arroves...
Aquest sí que l'he llegit. A mi em va agradar molt! M'alegro que el puntuis bé i que en general t'hagi agradat. Jo crec que és una bona història. Però l'has trobat dens? Jo me'l vaig llegir molt bé, i això que era en anglès! A més, és un dels pocs llibres que vaig començar i acabar en un llarg període de temps (dos o tres anys) en què vaig llegir molt poquet i no acabava gaires llibres. Així que li tinc apreci!
ResponEliminaEn John Boyne, s'ha convertit gairebé en un escriptor de culte, amb una fama molt ben merescuda.
ResponEliminaDels seus llibres n'he llegit dos: "Motí al Bounty" i el famós "El noi del pijama de ratlles" i recordo que em van agradar moltíssim. Així doncs i després de la teva magnífica ressenya d'aquest llibre, caldrà estar atents a les seves obres publicades, com si fos un antídot contra el virus de la "desgana literària", si és que alguna vegada ens agafa.
Ostres, quatre arroves!! Això és molt!
ResponEliminaA mi la novel·la històrica no m'acaba de fer el pes en general... En parles bé i veig que la YÁIZA i en J.POLICARP també... però no sé, això dels tsars no em diu res... i, en canvi, aquestes quatre arroves em criden l'atenció :-)
Mmmm... pinta bé! A mi també m'agraden els llibres que barregen personatges ficticis i reals.
ResponEliminaMe l'apunto! (un més;)
Ostres l'hi has posat molt bona nota...Bé, m'ho pensaré. Últimament Rússia no m'inspira gens de confiança.
ResponEliminaJo també m'ho pensaré. El tema m'és molt atractiu. Fantàstica ressenya!
ResponEliminaGràcies per la recomanació!
ResponEliminaoh, oh, oh!!! no diré res, no sigui cas que desaparegui de la lleixa!!!!!!!!
ResponEliminaM'atrau molt Rússia i els tsars, no sé ben bé xq. m'agrada moltíssim. Així que, me l'apunto, amb molta sort, x d'aquí un any, amb el pas que vaig i les recomenacions!
oh, no em puc resistir.... els faràs tot d'una estacada? no s'hi val, que jo encara tinc el tercer pendent!!!! i volia llegir El nombre del viento abans!!!!!!
Ai, si, va, dic algo. T'agradarà molt. Segur. I més en català.
ResponEliminaHe de dir que quan a la puntuació afegeixo un 'generoses' no vol dir que el llibre s'acosti a 5@, sinó tot el contrari, que la cosa estava entre tres i quatre, més tirant cap a quatre, i al final li he donat, però sent generós. Tot i així, crec que és un bon llibre i força apte per tots els públics. Gràcies a tots pels vostres comentaris.
ResponEliminaPons, aquest el recomanaria a força gent, però em sembla que a tu no. Ja fas bé de no fer-li cas, penso.
Yáiza, no sé si dens és la paraula que li escau. El que diria és que no em passava com l'aigua, com sembla que et va passar a tu, anava a poc a poc però amb bona lletra, i el trobava força interessant. M'ha agradat i penso que el punt fort és la història. De vegades parlem d'històries petites, i aquesta no ho és, és una gran història però que, en definitiva, té els mateixos elements importants que podria tenir una història més propera. N'he quedat prou content.
Policarp, si no has llegit aquest però t'agrada l'autor, jo te'l recomano. Jo d'ell només he llegit 'El noi del pijama de ratlles', i penso que està bé (no tant com el venen), però és que en Bruno em fotia tanta ràbia que vaig acabar agafant una mica de mania al llibre. Però bé, si és això el que es pretenia, que et vinguessin ganes de fotre un calbot al nen, llavors el llibre és una meravella, aconsegueix perfectament el seu objectiu!
Assumpta, no és ben bé una novel·la històrica. Part del que explica passa en un moment important de la història de Rússia i s'explica. Però la importància està en els personatges. En l'altre fil argumental, l'acció passa en diferents anys del segle XX, i sempre dóna alguna pinzellada del marc històric, però jo el classificaria com a narrativa, no novel·la històrica. Penso que et podria agradar, ves que et dic.
Maurici, sempre té un toc especial això que apareguin personatges reals que interactuen amb els protagonistes, a mi em dóna molt bon rotllo.
Maria, crec que és un bon llibre, però tampoc et veig llegint-lo. Si vols el pots descartar, que de russos en surten uns quants!
Kweilan, a tu te'l recomano 100%, de veritat. Em sabria molt greu equivocar-me, però penso que t'agradaria molt a tu. Si et decideixes a llegir-lo m'ho vindràs a dir?
Núria, per això està aquest blog, per parlar de llibres i recomanar, però també per carregar-me els dolents.
rits, és un llibre que podria agradar-te, almenys així ho penso. També és un de tants altres, és clar. Però ja que el tenim davant, et dic que és un bon llibre i que fa per tu. I sí, sí, ja et pots fregar els ulls, ho has vist bé. Li arriba el torn, i en principi estic ben decidit a llegir-lo. Ara que ja no en sento a parlar, ara ja toca. Però de moment només serà aquest, serà la prova i si és tan bo com dius/eu, ja vindran els següents, però crec que en cap cas seran tots seguits. Vull llegir altres coses!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaVeig que hi ha gent que parla positivament de Motí al Bounty. Jo el vaig començar a llegir i em va semblar un "vull i no puc" dickensià. Potser perquè acabava de llegir Grans Esperances... Qui sap. Potser més endavant li tornaré a donar una oportunitat.
ResponEliminaOstres, mira, l'RR aquest dels Trons també li ha passat al davant al meu Dickens... Tothom li passa al davant!!
ResponEliminaEi...he tornat al lloc del crim...i que consti que no serà la darrera vegada!...un petó!
ResponEliminaMBosch, si no et tira, no li facis cas, que ja saps que les primeres impressions amb els llibres són importants. I estàs veient bé, ara que ja no se'n parla, jo per fi em decideixo. A veure si descobreixo què és el que tant us agrada del llibre, a tothom li ha encantat.
ResponEliminaYáiza, és un autor amb força seguidors. No ho fa malament, però això no vol dir que tots els seus llibres siguin bons. No descarto que més endavant el torni a agafar, així que ja em diràs si aquest que comentes és indicat o no, si el reprens algun dia.
Assumpta, tu tingues fe, que d'això no te'n falta. Convindrem que aquest s'adiu més als meus gustos que no Dickens, però no perdis l'esperança dona, hehehe.
Núria, jo encantat de tenir-te per aquí, quan vulguis ja ho saps.
Sí, això és cert, en principi -tot i que no els he llegit- pel que sento dir, sembla que es pot adequar bastant als teus gustos mentre que, tot i que jo ho vaig intentant, en el fons (molt en el fons) tinc por!! hahaha... si algun dia et decideixes a llegir un Dickens i el tires a la foguera tindré un disgust molt gran... Mentre no en llegeixis cap encara puc "imaginar" que -tot i admetre que, pel que sempre dius, ja ho sé, els clàssics no et van- puc imaginar -deia- que t'agradi i em faig la il·lusió! :-))
ResponEliminaMentre era a la cuina, jugava amb la imaginació –com gairebé sempre hehe- i he imaginat una ressenya teva d’un llibre de Dickens i m’he esgarrifat!! :-DD
ResponElimina“En cap moment he pogut entrar dins la història que se’ns explica, donat que l’època on transcorren els fets apareix totalment desfasada a l’actualitat, amb uns costums que no són els nostres en absolut. A més, des del començament se m’ha presentat com a irreal, els personatges tenen els trets massa exagerats: els bons són increïblement bons i els dolents massa dolents.
D’altre banda l’autor comet l’error de barrejar situacions que podrien ser totalment verídiques amb altres que no hi ha manera de creure’s. Una barreja de realitat i fantasia que, si ho vols agafar pel cantó “real”, no s’aguanta i si és pel cantó de la fantasia és queda curt.
Però el pitjor de tot són els intents d’ironia de Dickens. Frases massa llargues que acaben amb el que pretén ser una crítica social presentada en forma de sàtira que, en cap moment, aconsegueixen l’objectiu de fer somriure el lector.
En fi, a la foguera directament!!”
Per suposat q si. En fare ressenya.
ResponEliminaAssumpta, només has de veure com es posen la rits i en MBosch quan veuen que tinc el llibre en cartera... gairebé em fan por, ara si no m'agrada potser em venen a buscar a casa per trencar-me les cames, o em fan retractar-me públicament i demanar disculpes, no creguis, és molta responsabilitat llegir aquest totxo, eh!
ResponEliminaPer altra banda, em deixes ben parat amb la ressenya inventada que fas com si fossis jo, estic pensant contractar-te com a negre del Llibres, el dia que em faci mandra fer la ressenya et dic què m'ha semblat i me la fas tu. Ja ho saps, en arial i a doble espai. Les arroves ja les poso jo. No tinguis por, dona. Si algun dia llegeixo Dickens ja veurem què em sembla, no?
Kweilan, m'encantarà llegir-la!
Sí, ja vaig veure que estaven ben contents en veure el llibre "en el punt de mira"... però és que, pel que he sentit, jo també crec que et pot agradar... No sé per què, però em sembla que ha de ser tipus "El senyor dels anells" :-)
ResponEliminaCom seria això del contracte? Tu em dius més o menys que t'ha semblat i jo faig la ressenya?... Pagues bé? ;-)
De fet, és que puc imaginar una ressenya teva d'un llibre de Dickens tal com l'he fet, perquè res del que he dit "és mentida"... tan sols és interpretació totalment negativa d'unes característiques que a mi, personalment, em fascinen i, clar, tu sempre dius que una de les coses per les que no t'agrada Dickens és perquè et sembla d'una altre època, d'un altre ambient (bé... hehehe... és que ho és, clar!)
És absolutament cert que hi ha personatges mooooolt bons i d'altres mooooolt dolents... però com ho explica ell, t'ho creus, perquè els personatges els crea per representar actituds, virtuts, defectes, situacions concretes... si ell vol parlar de la lentitud de la justícia, crearà uns personatges que reflectiran perfectament aquesta lentitud... i seran reals! Agafarà els trets més exagerats, però tot serà veritat.
A vegades penso que si Dickens visqués actualment, faria alguna història, una obra mestra on el més "dolent" seria un banquer, on hi hauria molts polítics corruptes, on alguna família a punt de ser desnonada seria la protagonista... i, enmig de la novel·la, hi deixaria anar bufetades a tort i a dret de crítica al sistema, agudes, punyents, intel·ligents...
En fi, que algun dia arribarà i, si Blogger ho permet, potser encara llegiré alguna ressenya aquí :-))
M'alegra llegir una ressenya d'aquest llibre, perquè l'he tingut molts cops a les mans però mai m'he acabat de decidir per manca d'opinions. Vist des de lluny, em semblava força avorrit, però després de llegir la teva recomanació el veig amb bons ulls, sobretot pel tema de Rússia, que en desconec bona part. L'apunto a la llista!
ResponEliminaHola! Torno a ser jo! :-))) (al final m'expulsaràs d'aquest post hehe)
ResponEliminaQue em vaig deixar de dir-te que, malgrat que em fa molta por que no t'agradi perquè l'agafis ja amb un munt de prevencions i prejudicis, el motiu pel qual jo et segueixo recomanant l'autor (a risc de patir una trencada de cames!) perquè sé que tu valores la imaginació i, per mi, Dickens en té moltíssima :-))
Això sí, si un dia et decideixes, vigila amb les traduccions.
I ara sí que em comprometo a no parlar-ne més ;-)
Ei, veig a la foto que tens l'edició d'Empuries? Labutxaca també la té... i amb el deu per cent de Sant Jordi, sortia un preu molt arregladet ;-)))
ResponEliminaLi vaig regalar a en Josep Lluís i potser també me'l llegiré jo...
Algú sap com es refereixen a Hitler a "El noi en el pijama de ratlles"? És que jo me l'he llegit en castellà i li diuenel Furias"
ResponEliminaL'he llegit... Mmmmm... al principi m'agradava molt i al final no m'ha desagradat com a conte de fades... Absolutament increïble en moltes coses, moltes. No vull dir tan sols en un sentit històric (que també) sinó en un sentit lògic.
ResponEliminaDues arroves.
Ja t'ho vaig dir en el seu moment, és una mica fantasma, no es pot considerar històric, i com dius tu, com a conte de fades està tot permès, li pots posar tanta imaginació com vulguis. Que s'inventi coses i sigui inversemblant no hauria d'importar si la història és bona. Altra cosa seria si t'ho volgués fer passar per cert, això seria greu. Jo m'ho vaig passar bé, la història era àgil i distreta, però no passa d'aquí. Les 4@ generoses podrien ser 3@ i ja no diferiríem tant en l'opinió, però una mica sí que t'ha agradat, pel que dius!
EliminaEl "conjunt" de la història sí que m'ha agradat. A més, segons diu en MAC, que ha buscat coses històriques, el "marc" està ben documentat i això m'agrada. La història és imaginativa... però hi ha unes coses absolutament absurdes i que, per mi, fan baixar molt la nota del llibre, i és una pena:
Elimina- ATENCIÓ SPOILERS -
- En primer lloc em sembla molt absurd que la família imperial agafés un noiet de 16 anys per vigilar constantment al petit Alexei i que NO li expliquin que és hemofílic o, si volen, amb altres paraules... que té una malaltia per la que el més petit cop, caiguda o rascada pot ocasionar-li la mort. No estic criticant la idea d'agafar el jove vigilant em resulta possible creure que l'oncle i el pare del xiquet poguessin pensar que "ja que algú ha d'estar constantment amb el petit Zarevitx, al menys que sigui algú amb una edat com poder-li fer una mica de "germà gran" sense ser un "adult" que el controla i el faci sentir sense espai, sense llibertat, vigilat... però si no li diuen que pel nano un simple cop, un hematoma, el pot matar és ridícul...
- Com pot pretendre l'autor que ens empassem que en Gueorgui i l'Anastàsia surten a passejar per la nit per veure les nits blanques de St. Petersburg? No cola, és innecessari.... Que no hi ha guàrdia al palau?
- On ha après a parlar francès i anglès en Gueorgui? perquè la xiqueta, amb un professor suïs , és possible que parlés molt bé el francès però... i ell? I l'anglès?
Si quan ell arriba al Palau li diu al Zar en persona que sap llegir però no ha llegit mai cap llibre... deu conèixer els caràcters ciríl·lics.. però a París troba feina a una llibreria ràpidament i a Londres a la Biblioteca britànica... i, per fer-ho més gros encara, un dia van al cinema i, en un documental surt en Hitler parlant alemany i en Gueorgui diu "La Zoia i jo enteníem una mica l'alemany"?... Renoi!! quina capacitat!! ON ha après a entendre una mica l'alemany??
El llibre podria haver estat el mateix... però sense aquestes errades. En arribar a París, és tan sols ella qui parla francès i ell no cal que treballi a una llibreria, pot fer-ho de manobre en la construcció i, al cap d'un temps de viure allí, ja parlarà la llengua...
- FI DELS SPOILERS -
En fi, que són aquestes cosetes