Autor: Pau Urgell
Editorial, any: Fonoll, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 181 Llegit en: Català
Al petit i recondit poble de Sant Gregori, de no més de 150 habitants, cap a mitjans del segle XX, hi va a caure un personatge estrafolari i de poques paraules. Va tot brut i esparracat i no parla ni gens ni poc. S'instal·la al bosc de la localitat i només en surt per bescanviar les plantes i fruits que recull per altres productes necessaris. Això li val el sobrenom de 'el collidor de vesc'. Els vilatans no visiten massa el bosc perquè pensen que és perillós, i tret d'alguns marrecs emprenyadors, el collidor de vesc viu tranquil la seva existència. Fins el dia del solstici d'hivern de 1950, que té la pensada d'anar una mica més lluny del normal a buscar les seves herbes i topa amb un pi gegantí arrecerat en un racó al quan només es pot accedir per una cinglera molt estreta. La troballa el desconcerta, però les sorpreses no acaben, ja que un cop recollit el vesc, el boscater es queda enganxat per una mà al gran arbre i no hi ha manera d'alliberar-se. En aquells moments, no es pot ni imaginar les conseqüències que tindrà aquest infortuni.
Aquesta surrealista història és en realitat una recreació de la vida de Jesús de Natzaret, una mica sui generis, això sí. Té vocació de posar en evidència els fanatismes religiosos i la baixesa dels humans. És un relat curiós i una mica agosarat, pel meu gust fa servir una narració una mica carregada en algunes fases, es llegeix amb facilitat i interès, però no és una escriptura planera. A més, el primer terç del llibre és realment difícil, se'm va fer molt pesat i inacabable, a banda d'una mica fastigoset, però a partir de llavors la cosa canvia i és molt més amè de llegir i, al meu parer, molt més interessant.
En conjunt, es deixa llegir, una història tan curiosa que et manté pensant com acabarà tot allò, però els defectes que li he trobat fan que no el consideri una gran obra. La primera part se'm va fer feixuga, i cap el final es torna una mica delirant, i també una mica pesat. Per mi la bola es fa massa grossa, però potser precisament per aquest motiu a d'altra gent els pot agradar molt, ideal pels amants de l'embolica que fa fort. Un llibre realment difícil de saber si l'has de recomanar o no.
Puntuació: @@
9 Comentaris
A mi no m'engresca això que dius... de moment el deixaré estar.
ResponEliminaOstres tu, quin llibre més raaaaaruuuuuu. No, no m'atrau. Quina fricada, no? No sé, si haguessis dit aquí que és genial i que s'ha de llegir, potser algun dia et faria cas. Però ni el títol, ni l'argument, ni la metàfora que se suposa que fa, no em fan gens el pes. Apa, menys feina a la llista (que està que fa por!).
ResponEliminaA mi també em va semblar lenta la primera part. Em va agradar el que deia i el que volia dir sobre la societat, però potser si que ho fa allargar massa.
ResponEliminaQuin llibre més estrany... Una recreació de la vida de Jesús de Natzaret? Jo, quan vull recordar què deia Jesús de Natzaret llegeixo els Evangelis! :-P
ResponEliminasoc despietat amb els llibres que no m'enganxen de seguida i costen d'empassar, els abandono sense cap carrec de conciència.
ResponEliminaDoncs si no ho tens clar, el deixo passar... de moment. Jo si que et recomano 'Casa de verano con piscina', del mateix autor de 'La cena'. Està francament bé. Me'n va parlar l'Empar Moliner i l'he llegit molt ràpid. En parlaré la setmana que ve al bloc. Una abraçada, XEXU.
ResponEliminaNo crec que el llegeixi, però m'ha agradat llegir la teva ressenya i haver-me fet conèixer aquesta obra. Besets
ResponEliminaGràcies a tots pels comentaris. Aquest és un llibre poc conegut i estranyot, de les coses més frikis que he llegit darrerament.
ResponEliminaCarme, faràs bé, no crec pas que t'agradés.
Yáiza, per les lectures que vas fent darrerament, aquest no podria ser més l'antítesi. Així que res, feina que t'estalvies, amb aquesta ressenya he contribuït a no augmentar les llistes de pendents de molts!
Jomateixa, s'embolica massa, el missatge pot estar bé, la metàfora és delirant, però en conjunt et deixa una sensació no massa agradable, trobo.
Assumpta, de vegades et dic que no llegeixis un llibre perquè és violent, pujat de to, el que sigui. Però aquest cop t'he d'advertir que amb aquest llibre et podria agafar un patatús. Abans i tot de relacionar la història amb la vida de Jesús, a la primera part et morires de fàstic, així que ja saps, mantén-te ben lluny d'aquest llibre.
Pons, jo sóc més caparrut, sé que si deixo un llibre ja no el tornaré a agafar, així que li vaig donant oportunitats a veure si millora, i en alguns casos funciona, però no sempre, és clar.
Jordicine, al final no vas parlar del llibre que dius, que com em sol passar, desconec. El que vas ressenyar aquesta setmana, el de 'Dues Vides' sí que el vaig apuntar. I a qui sí que he llegit en una ocasió és a la teva companya, un llibre de relats, però no m'acabo d'enganxar al gènere, no he pogut ni amb Monzó ni Pàmies tampoc.
Carina, amb aquest no cal pas que t'hi esforcis, penso. I ja que has comentat altres posts, et contesto aquí tot de cop. Començant per McCarthy, per mi que li donin el Nobel no és garantia de res, justament els pocs Nobels que he llegit m'han avorrit molt. Però li donaré una altra oportunitat, 'La carretera' no trigarà a caure, tu mateixa podràs veure què m'ha semblat, molts me l'heu recomanat, si et ve de gust.
I finalment, suposo que baixo una mica de l'hort, però mentre llegia 'El vigilant...' em vaig quedar a quadre quan en Holden parlava del guant de beisbol de l'Allie... ostres, naturalment vaig pensar en el teu blog! Descobrir aquestes coses, que per altra banda potser hauria de saber si estigués més atent, sempre em sorprèn. És com una revelació. Doncs bé, ja llavors, pensant que el llibre no m'estava agradant, considerava que potser tu en llegiries una mala crítica i que, si havies posat així al teu blog, seria per alguna cosa, com és el cas. No ho relacionava, però és evident que deu ser un llibre cabdal per tu. Jo em reafirmo, que per gustos els colors. Potser té lògica que si els nostres gustos divergeixen, ho facin més en els llibres preferits de cadascú. No estàs contenta de ser la meva antítesi? Té la seva gràcia, no? Encara que amb 'Fight club' aquesta teoria no es compleix...
Ai, XEXU... ets un sol, de veritat!! :-))
ResponEliminaEt faig cas, ja saps que et faig cas, sobre tot en les NO recomanacions. Em fa molta gràcia, ho considero com un privilegi, com el tracte que el senyor de la botiga aquella a la que sempre vaig i ja em coneix em diu "No agafi aquest formatge, Sra. C. no li agradarà, és massa fort. Aquest d'aquí serà més del seu gust" ;-))
Per tant, tinc la sensació que si dius que amb aquest llibre em moriria de fàstic, m'he de mantenir -tal com em recomanes- ben allunyada d'ell ;-))