Autor: Toni Arencón
Editorial, any: Cossetània, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 195Llegit en: Català
Premis: XXXII premi de narrativa Ribera d'Ebre
L'assassinat de la filla d'un diputat suposa un greu problema per la policia barcelonina. Ens situem a mitjans del segle XIX i no es disposa de les tècniques modernes, com s'ho farà el comissari Claramunt per descobrir el culpable d'un crim tan atroç? Hi ha un testimoni, sembla que fins i tot hi ha un sospitós, però per aclarir-ho caldrà la participació de l'eminent frenòleg Mariano Cubí, que amb els seus coneixements sobre la forma del crani i les proporcions dels individus, és capaç de determinar, per exemple, si un sospitós té tendències homicides. Però no tothom combrega amb la pràctica de la frenologia, molts no la consideren ni tan sols una ciència. En Cubí demostrarà que no només les seves mesures, sinó també les seves dots deductives poden ser molt útil en la resolució de misteris. I potser el cas no està tan clar com semblava.
El plantejament d'aquesta obra és molt interessant, per no dir que el títol ja promet. El problema és que en llegir-lo no hi trobes el que esperaries trobar, o almenys el que jo esperava. El temps dedicat al crim i a la investigació, que és molt minsa, és menys de la meitat del llibre. L'altra meitat ens parla de la vida i miracles de la figura de Marià Cubí, que fins ara per mi era només un carrer de Barcelona, i de la pseudo-ciència de la frenologia. Durant capítols sencers el llibre és més aviat la biografia d'aquest personatge, que no pas una novel·la. El llenguatge que es fa servir és rebuscat i difícil. Correcte en els diàlegs, ja que estan escrits recreant el català de l'època, però no tant en el text, que es fa difícil de llegir i és espès. Si ens fixem com a trama l'assassinat i la seva resolució, la quantitat de palla del llibre és excessiva.
Aquest és el típic cas que l'expectativa et fa avorrir un llibre. M'esperava trobar molta part d'investigació basada en la frenologia, però és una reivindicació de la figura de Cubí. Hi ha un excés de referències creuades de l'època i l'aparició d'altres personatges reals com Jaume Balmes, contrari a la frenologia, moltes falques per introduir informació com si de la viquipèdia es tractés. El cas és que pot resultar interessant a qui vulgui aprendre sobre aquestes figures històriques i una ciència actualment desfasada, però jo que m'esperava una història de crims i misteris, m'ha avorrit molt. M'ha costat força acabar-lo, ho he de reconèixer. I em sap greu perquè l'autor em va demanar la ressenya, però he de dir que a mi no m'ha convençut. Té alguns punts i un final prou bo, però el conjunt desgasta massa com per poder-ne gaudir del tot.
Puntuació: @
6 Comentaris
El títol m'ha cridat però veient la crítica i com porto les lectures, passo.
ResponEliminaL'he començat a llegir i em costa una mica per com està escrit. Quan acabi torno.
ResponEliminaBenvolgut Xexu, moltes gràcies per la ressenya i pel teu honest comentari. De fet, has encertat de ple. "L'ànima de l'assassí" no és pas una novel·la policíaca i aquell lector o aquella lectora que pugui esperar aquest tipus d'obra, possiblement es trobarà decebut.
ResponEliminaCom bé dius, l'argument és l'excusa per mostrar la figura del científic Mariano Cubí i Soler, amb tots els seus pros i tots els seus contres; per mostrar la importància que en el seu moment va tenir la frenologia en la societat del segle XIX i els conflictes ètics, morals i religiosos que provocava la seva acceptació o el seu rebuig. L'embolcall històric i biogràfic (i aquí, tot respectant la teva opinió com a lector, discrepo), ja que penso que és necessari, més encara, imprescindible, si tenim en compte el lamentable oblit actual en relació a la seva figura i fets (tu mateix ho has comentat: "fins ara per mi era només un carrer de Barcelona", aix!).
Crec també, i penso que no sóc l'únic, que hi ha una confusió cada vegada més estesa entre la novel·la psicològica-filosòfica, en el seu vessant coincident amb la novel·la negra, i la novel·la policíaca. Una confusió perjudicial i perniciosa, des del punt de vista literari. En la novel·la policíaca la trama consisteix, generalment, en la resolució d'un crim. El llenguatge és senzillet, no ens anem a complicar la vida!. La novel·la negra, en canvi, és (o hauria de ser) més fosca, més densa, no només pels ambients o pels personatges, sinó pel desenvolupament psicològic i filosòfic de l'obra, per la contextualització humana i social del fet criminal, amb personatges amb dubtes i contradiccions. De fet, el crim en si no necessàriament té perquè ser resolt, ja que la seva resolució no és l'important.
De nou, moltes gràcies per la teva lectura i pel teu encertat comentari.
A disposar!
Toni Arencón Arias
He llegit últimament molta novel·la negra i de crims, no la descarto però de moment no em ve de gust, i més si té un fonament més filosòfic i psicològic que policíac.
ResponEliminaDoncs a mi la lectura d'aquesta novel·la m'ha agradat molt, moltíssim. Diferent i amb moments apassionants. El final és redó (llàstima que siga tancat i no permeta una continuació). Em quede amb l'opinió de la Carme de "Quadern de mots" http://quaderndemots.cat/lanima-de-lassassi/ (ho sent, XeXu, però aquesta vegada em sembla que t'has quedat en la faixa).
ResponEliminaCom passa de vegades, tenim la sort de comptar amb el comentari de l'autor del llibre, i això és un privilegi. Sobretot en casos com aquest en que el llibre no m'ha acabat d'agradar. Moltes gràcies pel comentari, i sobretot a l'autor per passar per aquí i respondre a les crítiques.
ResponEliminaMireia, tant el títol com l'argument criden força, però per mi el resultat final no és l'esperat.
Jomateixa, estic esperant la teva ressenya, però ara ja fa dues setmanes d'això i m'estranya que encara no hagi sortit. Ja ens diràs què et sembla quan l'acabis.
Toni, no és el primer cop que em passa això de fer-me una idea d'un llibre i que em decebi perquè no és el que espero trobar-m'hi. Ja no parlo de si està millor i pitjor, o ben o mal escrit, és fer-se una idea, i que el llibre sigui tota una altra cosa. Perquè m'entenguis, si em poso a llegir una biografia, entendré que m'expliquin la vida d'algú, evidentment, i potser m'agrada. Però si em poso a llegir una novel·la, no entendré que m'expliquin la vida d'un personatge real, segur que em sobrarà. Reconec sense problemes la meva incultura respecte la figura de Marià Cubí, així com et dic que no m'interessava massa, ni m'interessa més ara, però entenc que algú vulgui reivindicar-lo, res a dir sobre això. Probablement el llibre interessarà molt més a altres persones, i no m'estranyarà tampoc.
Discrepo amb tu sobre la distinció de novel·la negra i policíaca. Per mi són i han de ser una mateixa cosa. La negra la pots ampliar, però ha de ser novel·la criminal, i evidentment el crim, i els culpables, han de tenir molta importància, i a resolució també. Si no, no té cap interès. Les històries fosques les llegim perquè ens expliquin què ha passat, i per trobar culpable si dolents. Quan se'n van per les branques, molesta. És discutible, és clar, però et costaria fer-me baixar del burro amb això. Aquí ja n'hem parlat altres vegades.
Botika, el seu fonament policíac és molt poc, parla molt pot del cas pel meu gust. Potser està bé si esperes precisament això. Jo em devia imaginar una mena de mentalista o csi, i hi ha massa poc d'això, malauradament. Una mica sí, eh!
Anna, t'agraeixo el comentari, i ja m'està bé la discrepància. Suposo que entendràs que puguem no estar d'acord, per sort cadascú té els seus gustos, que si no seria molt avorrit. El final està bé, ho reconec, el que passa és que hi arribes tan cansat que ja no li dónes prou valor. Cap problema amb que et quedis amb altres opinions que coincideixen més amb la teva, però també et diré que quan un autor t'envia un llibre per ressenyar, el més fàcil és deixar-lo bé. Jo sempre aviso que diré exactament el que em sembli, amb sinceritat, i això he fet.