Autora: Maria Àngels Anglada
Editorial, any: Labutxaca, 2010 (Columna, 1996)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 132Llegit en: Català
Entre músics es reconeix el talent de seguida, i també quan un instrument és bo. El violí de la Regina és extraordinari, però encara ho és més la seva història. Va ser el seu oncle Daniel que el va fer, amb les seves pròpies mans, i calcant les mides exactes d'un Stradivarius. Però el més sorprenent és on el va fer: internat al camp de concentració d'Auschwitz. Saltarem de la memòria de la Regina fins els dies de penúries d'en Daniel, el lutier jueu, que es va veure abocat a la construcció d'un violí excepcional a contrarellotge, o més ben dit, sense saber quin era el termini d'entrega. El preu a pagar si no acabava l'encàrrec? La vida. Envoltat de tants horrors i tanta necessitat, el lutier acabarà obsessionat amb aquella peça que vol acabar tant sí com no, fins que acaba sent un dels seus únics motius que dóna sentit a la seva existència.
La història se'ns explica a través de capítols llargs que van iniciats per documents reals del camp en els que es detallen decisions preses, inventaris de materials recuperats dels presos o les mesures de seguretat existent. Tot i l'ambientació, no m'ha semblat que descrigui les vivències dels jueus internats amb la màxima cruesa, com passa en altres obres ambientades en el mateix escenari. Es tracte d'un llibre curt i de fàcil lectura, aconsegueix despertar un interès relatiu tenint en compte que l'única intriga és quin és el termini d'entrega. També és força previsible què ha de passar, el mateix tarannà de l'obra no permet pensar que els esdeveniments hagin d'acabar d'una altra manera.
Un llibre amable i de relaxació després d'una lectura dura. Podria ser més incisiu, però decideix explicar les coses amb més calma, tot i insistir molt en la crueltat dels captors, però no hi ha violència explícita, que potser no cal, però així no impressiona tant ni et fa témer per la vida dels protagonistes. Recomanable per passar l'estona, sense esperar-ne una gran profunditat ni gaires emocions, només pel plaer de llegir una ploma remarcable.
Puntuació: @@
5 Comentaris
Un altre que no es per mi
ResponEliminaSeguint el meu propòsit de no apuntar-ne massa més fins que faci una mica de net, aquest tampoc l'anoto.
ResponEliminaEl vaig llegir fa temps i en tinc un bon record.
ResponEliminaEl vaig llegir fa molts anys, una temporada en què tenia un especial interès en la temàtica i en tinc un bon record.
ResponEliminaSembla que algunes de vosaltres l'heu llegit, ja pensava que seria un d'aquells llibres que no ha llegit ningú, però és bo de saber que us va deixar bona impressió. Es deixa llegir, però per mi, no dóna per més. Gràcies pels comentaris.
ResponEliminaPons, definitivament no, no és per tu.
Jomateixa, tampoc no et perdràs res, i hi ha massa feina acumulada.
Bruixeta, quan hi pensi d'aquí un temps crec que em semblarà que era fluixet, però es deixa llegir.
Mireia, de tant en tant sempre cau alguna cosa de la segona guerra mundial, és un tema que dóna per molt. A mi m'ha semblat que es centrava massa en un tema molt concret, per tant, fluixet.