Autor: Jordi de Manuel
Editorial, any: Edicions 62, 2012
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 268Llegit en: Català
La policia nacional ja no té competències en homicidis, però el cos sense vida, i buit per dins, d'un immigrant que han trobat a Collserola és una bona oportunitat per l'inspector Sergiot i el seu company Carles Fortiana d'encarregar-se d'un cas de veritat relacionat amb immigració. Al mateix temps, i a una altra banda de la ciutat, els agents dels mossos Lídia Sánchez i Pau Ribó si que s'enfronten a una onada d'homicidis que ningú no sap explicar. Sembla que en tots hi té alguna relació un tal Leo Reyes, un bala perduda amb antecedents de petits atracaments i consumidor de drogues, però ningú sap on para, ni hi ha manera de trobar-lo. Les dues investigacions policials acabaran tancant el cercle per demostrar que els dos successos, aparentment inconnexos, tenen un nexe d'unió esgarrifós del qual ningú no en sortirà indemne.
Primer llibre que llegeixo d'aquest autor i, per tant, de la saga de l'inspector Marc Sergiot, però Jordi de Manuel no m'és desconegut, ja que és professor de la facultat on vaig estudiar. Es tracta d'un thriller mèdic a l'estil d'en Robin Cook, però on la investigació policial té més pes. L'estil literari és reposat i parsimoniós, com l'autor, tot i que descriu algunes situacions frenètiques, i les dues coses costen una mica de lligar. La història, centrada en tres personatges molt diferents, és bona i atractiva, i la trama prou interessant, però potser li falta una mica de ritme, i al meu entendre li queden alguns assumptes per resoldre al final, o almenys m'hauria agradat rebre algunes explicacions més.
M'agraden els thrillers amb temàtica mèdica o científica, i aquí se'n tracta una de molt interessant, amb una bona dosi de filosofia darrere també. Un grapat de personatges molt variats i no sempre versemblants del tot, però que fan un conjunt força explosiu. Amb tot, el llibre no m'ha acabat d'atrapar com caldria esperar, tot i que ho he passat bé llegint-lo. Potser el fet de ser part d'una saga fa que m'hagi perdut informació i part de les peces que calen per entendre'l bé. Ara que ja conec en Sergiot, hauré d'aprofundir més en les seves històries, a veure si m'acaba de convèncer.
Puntuació: @@ i mitja
4 Comentaris
Segurament el gènere policíac és el més extens en la literatura actual i segurament costa molt trobar un escriptor no famós, que realment ens deixi frapats.
ResponEliminaJo n'he llegit un parell. És una saga estranya que va endavant i endarrere,i em sembla que només quan els has llegit tots et pots fer amb l'inspector plenament. Encara que cada llibre, cada cas, és independent.
ResponEliminaL'he tingut més d'un cop a les mans i no m'he decidit mai, segurament perquè la contraportada no m'ha convençut. Tampoc sabia que era una saga, quanta desinformació la meva. La temàtica científica sí que m'atreu, potser busqui el primer per començar.
ResponEliminaMoltes gràcies als tres per comentar aquesta ressenya. També vaig mantenir un intercanvi d'impressions amb l'autor a twitter.
ResponEliminaJordi Policarp, és un gènere que enganxa molt, però que saps que tampoc no excel·leix mai. Fa bo de llegir, però tots els llibres són semblants, i per tant, costa trobar autors que tinguin alguna cosa especial, coneguts o no. De vegades, ser famós és només una qüestió de màrqueting, no necessàriament lligada a la qualitat.
Jomateixa, el de Manuel és científic, no voldràs que faci les coses de manera senzilla. Bé, veurem si no em perdo gaires quan el torni a llegir.
Botika, segurament seria una decisió assenyada, però si és així com diu la Jomateixa, que la saga no segueix un ordre cronològic, potser és pitjor el remei que la malaltia. Potser més aviat són històries independents amb els mateixos protagonistes, però sense un fil temporal.