Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: A simple favor, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 393
Llegit en: Català
Tenir una amiga és tenir un tresor. Sobretot per la Stephanie, després de perdre en un mateix accident el seu home i el seu estimat germanastre. Està sola amb el seu fill petit, en Miles, i ho passa malament. L'únic que la manté dempeus és el seu blog sobre maternitat, allà rep el suport de moltes altres marasses com ella. Però ara ha conegut l'Emily. Els fills de les dues són companys de classe i amics i això estableix una relació entre elles que per la Stephanie serà molt important. Però les intencions de l'Emily potser no són tan clares. Un bon dia li demana que reculli en Nicky de l'escola, el passarà a buscar al vespre. Però no apareix, ni tampoc els dies següents. A la Stephanie no li importa tenir cura del petit, però pateix per la seva amiga i acabarà fent equip amb el marit d'ella, en Sean, per intentar trobar-la i fer-se costat mútuament. On és l'Emily? En porta alguna de cap? Mica en mica ho anirem sabent...
Bona part del llibre està explicat des del blog de la Stephanie, i com que d'això aquí en sabem, diré que els seus posts molts cops són massa llargs per ser versemblants. Ara bé, allà es mostra una personatge, bàsicament una mare perfecta, que no es correspon exactament amb la persona que és en realitat, i això està bé. El llibre té tres parts, i en cadascuna ens anem introduint en el pensament d'un dels personatges, sense deixar els altres. Així com en la primera hi ha només capítols de la Stephanie i del seu blog, a la segona comencem a saber què hi ha en el cap de l'Emily, i a la tercera en el d'en Sean. La primera part és una mica pesada i repetitiva, la Stephanie fa rabieta, la veritat. Però després la cosa s'anima i la lectura s'accelera. Els personatges no són gaire creïbles, però hi ha marro, manipulació i girs de guió que mantenen l'atenció del lector. Tot i alguns tics de puntualització que no caldrien si els personatges estiguessin més definits, l'escriptura és àgil i les pàgines van passant amb facilitat.
En aquesta primera obra de l'autora Darcey Bell hi he trobat semblances amb la famosa i sobrevalorada 'La noia del tren' pel tipus d'intriga i els canvis de perspectiva, i fins i tot trets de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' pels girs argumentals. Que els tres siguin títols editats per La Campana no és casualitat, són lectures intrigants i fàcils que distreuen i enganxen una mala cosa. Aquesta no arriba al nivell de Harry Quebert, però no és pitjor que 'La noia del tren', però en canvi no ha agafat tanta volada, senyal que l'altre en va tenir massa. M'ho he passat bé amb el llibre, tot i que la Stephanie i el seu posat de mare perfecta m'han posat dels nervis més d'un cop. Li falta un puntet de maduració a l'estil de l'autora, però s'haurà de veure com pinten els seus propers llibres. Una bona lectura per l'estiu.
Valoració: @@@
Bona part del llibre està explicat des del blog de la Stephanie, i com que d'això aquí en sabem, diré que els seus posts molts cops són massa llargs per ser versemblants. Ara bé, allà es mostra una personatge, bàsicament una mare perfecta, que no es correspon exactament amb la persona que és en realitat, i això està bé. El llibre té tres parts, i en cadascuna ens anem introduint en el pensament d'un dels personatges, sense deixar els altres. Així com en la primera hi ha només capítols de la Stephanie i del seu blog, a la segona comencem a saber què hi ha en el cap de l'Emily, i a la tercera en el d'en Sean. La primera part és una mica pesada i repetitiva, la Stephanie fa rabieta, la veritat. Però després la cosa s'anima i la lectura s'accelera. Els personatges no són gaire creïbles, però hi ha marro, manipulació i girs de guió que mantenen l'atenció del lector. Tot i alguns tics de puntualització que no caldrien si els personatges estiguessin més definits, l'escriptura és àgil i les pàgines van passant amb facilitat.
En aquesta primera obra de l'autora Darcey Bell hi he trobat semblances amb la famosa i sobrevalorada 'La noia del tren' pel tipus d'intriga i els canvis de perspectiva, i fins i tot trets de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' pels girs argumentals. Que els tres siguin títols editats per La Campana no és casualitat, són lectures intrigants i fàcils que distreuen i enganxen una mala cosa. Aquesta no arriba al nivell de Harry Quebert, però no és pitjor que 'La noia del tren', però en canvi no ha agafat tanta volada, senyal que l'altre en va tenir massa. M'ho he passat bé amb el llibre, tot i que la Stephanie i el seu posat de mare perfecta m'han posat dels nervis més d'un cop. Li falta un puntet de maduració a l'estil de l'autora, però s'haurà de veure com pinten els seus propers llibres. Una bona lectura per l'estiu.
Valoració: @@@
3 Comentaris
T'anava llegint i pensava "fa pinta de noia del tren", i més endavant m'ho confirmes. Ja m'havia fixat en aquesta novel·la, i m'atrau perquè aquestes novel·les de misteri ja et fan passar una estona entretinguda. L'apunto.
ResponEliminaPenso que et pot agradar, és una lectura que passa bé ara per l'estiu, que té errades, però se li perdonen perquè va bé per passar l'estona. Jo no el veig pitjor que 'La noia del tren', en tot cas.
EliminaL'estic llegint per descansar d'altres lectures més elaborades i denses i, és ben veritat que em té enganxada com una paparra.
ResponEliminaTrobo que el recurs de la frase curta, senzilla i precisa és molt bo per mantenir el misteri i fer passar una bona estona al lector. Aquesta tècnica és perfecta per tal que el receptor agafi el gust a la lectura.
Encara estic a pàgines inicials per poder opinar més però només dic que tinc ganes d'acabar d'escriure aquest post per tornar a la lectura :)