Editorial, any: Raig Verd, 2018
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 194
Llegit en: Català
Quan sentim a parlar del dret a la llibertat d'expressió o de manifestació pensem automàticament en la repressió que pateixen els partidaris del procés d'independència català. Error: la capacitat repressiva de l'Estat espanyol va molt més enllà del problema català, o del basc. Amb les lleis actuals, fetes a mida, qualsevol que s'oposi al règim establert o als poders de l'Estat és susceptible de ser processat per la coneguda llei mordassa. Això ho saben molt bé cantants, humoristes, titellaires, activistes, twittaites i, naturalment, polítics. En aquest llibre es fa una repassada a les lleis que permeten aquests atemptats a la llibertat d'expressió, l'onada repressiva que afecta a tothom qui aixeca la veu, i fem memòria de molts casos que en el seu moment van tenir ressò però que probablement haurem oblidat, però això no vol dir que hagin desaparegut.
Aquest assaig està estructurat en diferents parts. En la primera es parla de drets i lleis i s'explica en profunditat què és la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la 'llei mordassa' i com s'aplica. Després hi ha una repassada amb profunditat a molts i diversos casos en els que ha aplicat aquesta llei, amb noms i cognoms i penes imposades. També trobarem un recull de reaccions que aquestes sancions han despertat i les conseqüències que es deriven d'aquesta cultura de la por, des de la criminalització de la protesta i la pobresa, a l'autocensura. Llegint aquestes pàgines es té sensació d'estar immers en un llibre de ciència ficció, una distòpia que no podem creure que sigui real, però ho és. És dens a estones, conté moltíssima informació i en alguns casos la terminologia jurídica pot dificultar la comprensió per aquells qui, com jo, en sabem poc de lleis. Però el que explica és de gran interès i convé tenir-ho ben present. El grau de repressió que s'exposa no és com per mirar a una altra banda, ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, qualsevol dia.
La part que m'ha agradat/impressionat més és la que relata els diferents casos, que és la més fàcil i probablement la més llaminera. No espereu trobar-hi 200 pàgines parlant dels presos polítics catalans, se'n parla, però els seus casos són tractats com els de qualsevol altre represaliat a nivell de territori espanyol i sense fer diferències de rellevància. Ja ens va bé, de tant en tant, aixecar una mica la vista per adonar-nos que la realitat no és només la que veiem a les notícies o a twitter. És un text interessant, però el que sí que aviso és que fa posar de molt mala llet. Però si no ens emprenyéssim pel que ens estan fent, perquè ens ho fan a tots i a totes, no seríem persones. Més val saber-ho i dir-ho ben alt i clar, de la manera que no els agrada que ho fem.
Impressió general: @@@
5 Comentaris
No sóc gens d'assaig, però aquest em toca la fibra. Ja veurem
ResponEliminaMagnífica exposición. Cuánto hay que aprender del ejercicio de libertad de expresión y de manifestación de todo ámbito en Cataluña, no en la restricción del estado, sino en el corazón de su pueblo, que respeta todas las ideas.
ResponEliminaSaludos.
En parlàvem l'altre dia. Som un país "democràtic" i no podem aplicar la censura? Cap problema, ja farem que la gent s'autocensuri sola promulgant lleis que castiguin durament els que diguin allò que no ens agrada sentir.
ResponEliminaNo sé si llegiré el llibre però que és un tema que em fa posar de molt mala llet ja ho sé sense que et calgui avisar-me'n.
Molt bon títol
ResponEliminasembla dels que cal llegir
Un llibre que val la pena llegir, però que no és fàcil i és prou dens perquè conté molta informació. De totes maneres, val la pena tenir-lo present. Gràcies pels comentaris.
ResponEliminaMireia, ens toca la fibra a molts, per això l'he llegit jo també.
Pitt Tristán, aquí parece que tenemos un poco más claros estos derechos, solo un poco. I puede ser porqué, por mucho que digan, disponemos de medios un poco más plurales de los que hay en el resto de España.
McAbeu, aprenc molt quan llegeixo aquestes coses perquè el concepte d'auto-censura no el tenia present, i és ben veritat. Ho expliques de manera senzilla i tal com és. Al final, si l'Estat aconsegueix que tinguem por de fer o dir certes coses i deixem de fer-les, ens haurà guanyat del tot.
Jomateixa, t'ha d'interessar el tema, tampoc diria que obligatori, però a dia d'avui precisament és el tema més candent que hi ha sobre la taula.