Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: Le grand cahier, La preuve, Le troisième mensonge, 1986-91
Gènere: Narrativa
Traductor: Sergi Pàmies
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Les guerres ho trenquen tot. La Ciutat Gran ja no és segura, així que la mare d'en Claus i en Lucas els porta a la Ciutat Petita amb la seva àvia fins que passi el conflicte. Els dos germans bessons, de molt poca edat, es queden amb la vella harpia que ni els vol ni està disposada a tenir-ne cura. Ja a la seva tendra edat hauran d'aprendre a espavilar-se i demostraran una gran capacitat d'adaptació. Es convertiran en dos supervivents davant de totes les atrocitats que els tocarà viure, sempre junts, units com un de sol. Els dos escriuran una història dura i despietada que no deixarà indiferent a ningú. Però potser aquesta història no és com se'ns explica. Potser les coses no van passar exactament així. Potser algú té molta imaginació.

Aquest volum inclou tota una trilogia i per això està formada per tres parts molt diferenciades. A la primera, amb capítols molt curs, gairebé sempre de dues pàgines, en Claus i en Lucas expliquen en primera persona del plural la seva lluita per la supervivència en un món hostil i sense pietat. Unes ciutats sense nom i una guerra que no sabem ben bé quina és. No se'ns estalvia cap detall i probablement és la part més impactant del llibre. Molt sovint penses 'que bèstia'. A partir de la segona part ja no parlen en plural, però millor no explicar massa per no fer spoilers. Només dir que val la pena seguir llegint perquè res és el que sembla inicialment. Per les grans diferències formals de les tres parts sembla gairebé un exercici literari, però en tot cas és un exercici d'altíssima qualitat. Una escriptura magnètica i un ritme molt alt que aconsegueix amb diàlegs constants que fan que les pàgines volin. Difícilment es poden consumir 400 pàgines de text amb tanta velocitat i, a més, amb els ulls com plats.

Només coneixia aquesta autora d'oïda i no sé si m'hauria decidit a llegir-la, de vegades cal una petita empenta i, per sort, aquest cop la vaig tenir. Un gran encert que Amsterdam hagi decidit recuperar aquest títol, m'ha permès descobrir una gran escriptora que trenca esquemes i que tornaré a llegir segur. No és uns llibre per a tots els públics, especialment la primera part. La manca de sentiments dels nens i la indiferència que mostren davant de tot i tothom descriu algunes situacions no aptes per a cors sensibles. Però es tracta indubtablement d'un gran llibre, dur, punyent, però també sorprenent i fantàsticament escrit.

Impressió general: @@@@