Autor: Boris Pahor
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Grmada v pristanu, anglès, 1960-2009
Gènere: Narrativa testimonial
Traducció: Simona Skrabec
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català
 
Boris Pahor és un supervivent dels camps nazis i dels pocs que pot dir que també va veure la Primera Guerra Mundial: actualment té 107 anys. Després de la Gran Guerra, la seva Trieste natal va deixar de pertànyer a l'Imperi Austrohongarès i va ser integrada a Itàlia. El poble i la cultura eslovena van ser perseguits i castigats, però van saber sobreviure al feixisme i a la intolerància. Pahor és un testimoni d'excepció de la història contemporània de la seva regió i ho demostra en les seves narracions, recollides en aquest llibre per l'escriptora i traductora Simona Skrabec, en les que explica els horrors viscuts des de la perspectiva d'un nen que veu o que viu situacions molt crues, i en alguns casos petites i aparentment insignificants, però molt reveladores. De vegades en primera persona, o per veu d'altres personatges, descriu una vida gens fàcil des dels ulls d'algú que no entén per què passa tot allò que passa. Fins i tot sent adult i comprenent molt bé les vivències de Pahor, també són difícils d'entendre.

El plantejament d'aquest recull és molt interessant, ja que l'autor va escriure les seves vivències no sense dificultat, hi ha horrors que es reviuen un cop rere un altre. Escriure'ls és una manera d'expulsar-los, però també és dolorós. El llibre consta de diversos escrits, el més llarg dels quals, i probablement també el més interessant, és el que li dóna títol. Descriu bé el rebuig que generaven els nens d'origen eslovè i com eren escarnits i intimidats pels italians. També exposa la importància de la seva família i com vivien tots plegats la situació. A 'Una cúpula de cendra' ensopeguem amb una descripció exhaustiva i detallada sobre l'horror en un camp de concentració, densa i penosa. És l'única narració una mica diferent. La resta està escrita de manera molt senzilla, es podria dir que amb humilitat, i la perspectiva de l'infant ajuda a generar una sensació d'irrealitat, es deixa entreveure allò que passa, però tot és làbil i eteri, ell només vol ser acceptat i no entén que el tractin diferent i què ha fet la seva gent per merèixer-ho.

Em sap greu dir que el llibre no ha aconseguit atrapar-me, tret de passatges concrets. Com deia, el plantejament fa pensar que és un privilegi poder comptar amb un testimoni així, però a la pràctica aquesta visió infantil i jove no ha aconseguit captar la meva atenció. M'ha semblat més aviat avorrit, a estones pesat i menys interessant del que esperava. No és que estigui mal escrit, la prosa és planera, però no hi he connectat. Però pels temes que toca i l'escriptura senzilla (que no vol dir simple), puc entendre que atregui i convenci a molta altra gent, no s'ha de restar importància al document i als fets històrics que explica, que per aquí a casa nostra són molt desconeguts. Per això em sap greu no poder-ne parlar millor, però cal tenir en compte que sempre expresso la meva opinió personal. Per mi és dels Periscopis més fluixets que recordo. I que no em convenci un llibre d'aquesta editorial sí que és notícia.
 
Impressió general: @@