Autora: Kaouther Adimi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2021
Títol original, idioma, any: Des pierres dans ma poche, francès, 2016
Gènere: Narrativa
Traducció: Anna Casassas
Número de pàgines: 164
Llegit en: Català
 
L'ocupació colonial d'Algèria per part de França fa que, a dia d'avui, encara hi hagi tensió entre els dos països. Però el flux de gent entre els dos és constant. Aquest és el cas de la jove protagonista de 'Pedres a la butxaca', que va deixar la seva família a Alger per anar-se a llaurar un futur a París. A la recerca de la llibertat i l'auto-afirmació, sobreviu com pot en un pis petit i car i una feina que li roba l'energia. La vida se li capgira quan rep l'anunci lapidari de la seva mare: la seva germana petita es casa. I ella, que encara no pensa fer un cop de cap? Que ja té 29 anys! Per la tancada i retrògrada mentalitat algeriana, la solteria no és una opció. La noia confirma que assistira a la festa de prometiment, que tornarà a casa després de molt temps, tot i saber què li espera. La pressió que exercirà la seva mare i tot el seu entorn perquè trobi marit serà esfereïdora. Ella, que volia fugir de les fortes convencions socials algerianes, descobrirà que potser no està tan lliure d'aquests prejudicis i de la mentalitat tradicional del seu país com es pensava.
 
El segon llibre de Kaouther Adimi que ens arriba de la mà d'Edicions del Periscopi torna a situar-nos entre França i Algèria, en aquest pont invisible que uneix els dos països. A Les nostres riqueses la protagonista era una llibreria històrica que tancava i aquí la pedra angular serà el matrimoni i les convencions socials algerianes relacionades amb aquest sagrament. Es tracta d'un llibre molt breu, molt més encara del que marquen les 164 pàgines que té, ja que els capítols són molt curts, de vegades d'una sola frase. Ens mostra una protagonista torturada pel fet de no tenir marit, ens va relatant tota la pressió rebuda que la fa sentir-se així. Ni la diferent mentalitat parisenca ha aconseguit canviar allò que porta tan arrelat a dins. Està escrit gairebé com un diari dels dies que passen des que rep l'anunci del prometatge de la germana fins que viatja a Alger. Patirem la seva depressió, les seves pors i coneixerem part del seu bagatge a través de records d'infantesa i joventut. Amb una escriptura agradable i senzilla, els missatges ens arriben clars i ens generen moltes contradiccions. 

Hi ha dues lectures possibles d'aquest llibre. La primera ens mostra la degradació a la que està sotmesa la dona algeriana, que només és si té un marit. Una dona està subjecta a tota mena de normes i directrius, fixades per homes i perpetuades per les seves pròpies predecessores. Fins que es casa. Llavors passa a ser propietat total i absoluta del seu home. La nostra jove protagonista, tot i haver fugit del país, no està lliure d'aquesta mentalitat i els seus laments per no tenir un marit ens generen rebuig i, perquè no dir-ho, fàstic. L'altra lectura és la denúncia, la crítica. Mostrant una protagonista mentalment tan feble que no es pot escapar del jou patriarcal algerià ni de la pressió de la família, tot i viure a la gran París, Adimi ens ensenya, de la manera més patètica possible, la situació dramàtica de la dona en països com Algèria, ho posa de manifest i ho critica. Jo he decidit quedar-me amb aquesta segona lectura. M'agafo el llibre com una crítica, com una exposició de fets que no ens poden deixar indiferents quan els veiem des de la nostra mentalitat occidental. En aquest sentit, m'ha agradat conèixer d'aquesta manera tan esgarrifosa una realitat que podem caure en la temptació de pensar que ja no existeix, però que segueix ben vigent. Llegir-lo és incòmode, desagradable molts cops. Però precisament és el que busca, despertar-nos aquesta consciència. Sense ser una obra excel·lent, és interessant, remou i es llegeix molt ràpidament. Testimoni digne de tenir en compte.
 
Impressió general: @@@