Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Mai Més Llibres, 2020
Títol original, idioma, any: Guards! Guards!, anglès, 1989
Gènere: Humor
Traducció: Ernest Riera
Número de pàgines: 378
Llegit en: Català
 
Els dies de plàcida delinqüència i beneïda inseguretat estan a punt d'acabar-se a Ankh-Morpork, la ciutat més gran del Disc. El govern del patrici Lord Vetinari s'enfronta a una amenaça inesperada: la Germandat Elucidada, una mena de secta monàrquica té un pla maquiavèl·lic per derrocar-lo i restituir el rei. Tant és quin rei, en realitat només volen poder controlar-lo des de les ombres. El pla en qüestió inclou molta màgia i un drac molt aficionat a socarrimar tot allò que se li posa per davant. Però els membres de la Germandat no compten que tindran una forta oposició: la Guàrdia Nocturna de la ciutat. En realitat, no són els únics, ningú compta amb la Guàrdia... Però el capità Sam Vimes i els seus homes, amb la recent incorporació d'en Safanòria, un jove llancer ras amb un sentit del deure molt particular, no està disposat a deixar que se surtin amb la seva. Vaja, no per voluntat, l'embolic els cau a sobre sense que ho puguin evitar. Però francament, a ningú li agrada tenir un drac que es carrega tot el que troba rondant per la pròpia ciutat...

Aquest llibre pertany a l'univers del Discmón creat per Terry Pratchett. Feia molt que no llegia aquest autor perquè no acabava de connectar amb el seu peculiar humor britànic, però una editorial jove i valenta, i encara més important, catalana, s'ha decidit a publicat els 41 llibres ambientats al Disc, i això és el que m'ha impulsat a donar una nova oportunitat a Pratchett. Aquest volum és el primer de la saga de la Guàrdia, una de les que encara no havia estrenat en les meves lectures anteriors. D'entrada ens trobem una edició exquisida: tapa dura, amb una il·lustració preciosa de Marina Vidal i una traducció excel·lent d'Ernest Riera. Si heu llegit Pratchett algun cop, no és difícil intuir que per traduir-lo haurà calgut suar sang, però el resultat és immillorable. La trama que exposa el llibre és força reeixida: una conspiració per derrocar el Lord governant i uns herois inesperats que hauran d'evitar-ho i solucionar els problemes que ocasiona el drac, que és un dels plats principals d'aquest menú. Els membres de la Guàrdia, que comencen com uns dropos a qui no fa cas ningú, evolucionen fins a carregar-se a l'esquena el pes de la defensa de la ciutat. Són personatges ben dibuixats que donen molt de joc, i juntament amb alguns secundaris interessants, alguns d'ells recurrents en diversos llibres, com el patrici, el bibliotecari o la mateixa Mort, completen una constel·lació que es complementa molt bé.

Pratchett fa paròdia del gènere fantàstic i l'aprofita per fer crítica social i posar en evidència les baixeses de l'espècie humana. En aquest llibre parla de diferències de classe i de xenofòbia entre espècies, però sobretot se'n riu de les llegendes de cavallers i princeses i, de retruc, rep el poder exercit per la monarquia. Amb aquesta premissa, i tenint en compte que no només se'n riu, sinó que dibuixa un argument fantàstic prou elaborat i una trama complexa, 'Guàrdies! Guàrdies', com tota l'obra de Pratchett en general, té tots els números per agradar-me. Ara bé el 'però', és clar. Segueixo sense connectar gaire amb l'humor de l'autor. Catalogo els seus llibres en el gènere 'humor' perquè sembla que no es pren seriosament la seva obra. El text és una constant de bromes, ocurrències i jocs de paraules. No para gairebé mai. I els excessos no són bons. Hi ha qui adora aquest estil, però jo en gaudiria més si la paròdia fes referència només a trames esbojarrades i a personatges sapastres. Allò que descriu ja fa prou gràcia, per mi no cal amanir-ho tant. Una altra cosa que tampoc m'agrada és que no fa servir capítols, una simple separació en el text fa saltar el centre d'atenció a uns altres personatges o escenes. L'estructuració en capítols per mi és força aconsellable i aquí funcionaria sense cap problema. No obstant, tot i que Pratchett difícilment arribarà a ser dels meus autors preferits, probablement aquest és el llibre que més m'ha agradat d'ell. Per argument, per personatges i perquè una mica sí que m'ha fet riure, ja no tanco la porta a continuar llegint llibres del Discmón. Tampoc no vull enganyar a ningú, la possibilitat de llegir-los en català no és un factor menor, ni molt menys. Si els hagués de buscar en castellà o anglès probablement no hi hauria tornat. Agraeixo a Mai Més Llibres la seva empenta i valentia i la cura que estan tenint amb la traducció d'aquesta saga.

Impressió general: @@@ i mitja