Autora: Elizabeth von Arnim
Editorial, any: El cercle de Viena (Viena Edicions), 2013
Títol original, idioma, any: Vera, anglès, 1921
Gènere: Intriga
Traducció: Dolors Udina
Número de pàgines: 273
Llegit en: Català
 
La desgràcia pot unir allò que més trencat semblava. La Lucy Entwhistle i l'Everard Wemyss es coneixen a Cornualla, en situacions molt doloroses per tots dos. Ella, de 22 anys, acaba de perdre el seu pare estimat, a qui s'ha dedicat tota la vida. Ell, de 45, fa poc va perdre la seva esposa en circumstàncies que no han quedat aclarides, però el fet ha despertat certa suspicàcia entre els seus coneguts. La Lucy i l'Everard, fins llavors inconsolables, troben en l'altre el refugi que els cal. Són faves comptades, no triguen a aparèixer sentiments que transcendeixen el suport mutu. La jove, innocent i enamoradissa, viu en un conte de fades pensant que el seu enamorat és tot allò que sempre hauria pogut desitjar. Però en Wemyss, que n'està molt d'ella, això és cert, de seguida comença a mostrar impaciència per fer-ho tot tal com ell vol. Ràpid es casaran. Ràpid marxaran de lluna de mel. I ràpid s'instal·laran a The Willows, la mansió que l'acabalat Wemyss té a Strorley. Allà, tant el posat autoritari d'ell, com la pròpia casa imponent i la presència a cada racó de l'anterior senyora Wemyss, la Vera, faran que la Lucy es faci cada cop més petita. Però l'amor que sent per l'Everard i la seva bondat innata li impediran adonar-se de la llosa que li està caient a sobre.

D'aquesta obra es diu que és la precursora de la famosa Rebecca de Daphne du Maurier, va ser escrita 20 anys abans. Sens dubte, té diversos trets que recorden "Rebecca", començant perquè el títol de les dues obres fa referència a un personatge mort i que no hi apareix físicament, però sí que hi és molt present. Aquest va ser un dels motius que em va impulsar a llegir "Vera". Però un cop fet, si bé el context recorda "Rebecca", també hi he trobat trets de "La cosina Rachel". A "Vera", a banda d'una ambientació opressiva (però no tant) i una Vera omnipresent (però no tant), hi trobarem la urgència d'un personatge manipulador i controlador per recuperar l'estabilitat després de perdre la seva dona, perquè a ell res se li interposa, cap contratemps no el farà sortir del seu propi camí marcat. Un personatge, en Wemyss, que engolirà la Lucy amb el seu egocentrisme i despotisme. Maquillat amb paraules amables i amoroses, anul·larà la seva jove esposa fins a la mínima expressió. Ella, ben enamorada, li justificarà tot, fins i tot s'auto-culparà del mal geni del seu home i creurà les acusacions que ell li fa. Assistim doncs al desplegament del perfecte maltractador psicològic. En Wemyss sempre se surt amb la seva, "només hi ha una manera de fer les coses, i aquesta és la correcta". Aconseguirà el que vol contraposant-se a tothom, coneguts i saludats, que saben com és, i fins i tot a la tieta de la Lucy, la Dorothy Entwhistle (gran personatge!), que per donar suport a la seva neboda intentarà que el malcarat Everard li caigui bé, però no se'n sortirà gaire. La narració és d'aquelles absorbents, t'atrapa i no et deixa anar. T'envolta i t'aclapara com fa en Wemyss amb la Lucy. La tensió va en augment, com la mala llet del lector pel que està llegint. Von Arnim no et deixa respirar fins a l'última línia del llibre. I un cop enllestida la lectura, comença una nova feina: la de pair-la.
 
Si fes una llista dels personatges més odiosos de la literatura, sens dubte l'Everard Wemyss hi tindria el lloc assegurat. Com m'ha fet patir la Lucy, quines ganes d'abraçar-la i dir-li que fugi, que no s'ho deixi fer. I encara més ganes d'arreplegar el seu home i clavar-li una bona allisada. L'emprenyada va en augment a mesura que avança la lectura, i el nivell d'indignació també. El llibre aconsegueix que reaccionis gairebé físicament, et remou. I això és bo, com a lector no pots restar impassible al despotisme d'en Wemyss, no deixa indiferent. Aquest és el millor senyal que estem davant d'un bon llibre, molt ben escrit i ben portat. En Wemyss de seguida ens neguiteja, perquè tot i que no amaga què vol, el com ho vol l'anirem descobrint mica en mica i posar-nos les mans al cap. Si, com sembla, aquesta història va sorgir de les pròpies experiències matrimonials de l'autora, ja la planyo. L'evolució de la trama i la tensió creixent són molt notables. Comença com una història d'amor romàntica de dues persones que volen refer la seva vida després d'un daltabaix, i gairebé s'acaba transformant en un relat de terror psicològic amb tocs gòtics. A més, el desenllaç és d'aquells que et deixa sense alè. He gaudit i patit a parts iguals amb aquesta lectura, en guardaré un gran record perquè em sembla una gran obra de la qual se'n poden extreure lliçons. Content d'haver descobert Elizabeth von Arnim, no és gens descartable que em decideixi a llegir alguna altra de les seves propostes.

Impressió general: @@@@
Aquest llibre el vaig llegir en lectura conjunta amb la Sílvia de L'Illa deserta. Una de les nostres sessions de Club de Lectura Ràpida. Aquí us deixo la seva ressenya.