Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Destino, 2008
Títol original, idioma, any: Män som hatar kvinnor. Millennium 1, suec, 2005
Traductors: Martin Lexell, Juan José Ortega Román
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 665

A l'important periodista d'investigació Mikael Blomkvist l'han ben entabanat. Després d'una respectable carrera destapant escàndols a Suècia al front de la coneguda revista Millennium, una informació no contrastada el porta a enfrontar-se a una pena de presó per difamació. Això és el que li passa per voler buscar les pessigolles a l'empresari Wennerström. El problema s'agreuja ja que la credibilitat de la revista es veu molt afectada. Però quan tot sembla perdut i per salvar la revista li cal allunyar-se'n, rep una proposta que no podrà refusar: investigar la desaparició de Harriet Vagner, integrant de la influent família Vagner, un dels grups empresarials més importants del país. A priori sembla un objectiu absurd, la desaparició data de l'any 1966 i tots aquests anys d'investigació no han servit per res. Però Henrik Vagner no està disposat a rendir-se, vol fer un últim intent amb l'ajuda d'en Mikael, amb el pretext d'escriure una biografia, ja que està convençut que algú de la família va matar la seva neboda. Aquí comença una investigació que portarà a descobriments que no s'esperen, i que preferirien no haver fet, però que també uniran dos grans talents en el món de la investigació, en Mikael i la Lisbeth Salander, una jove asocial, tatuada i gòtica que... bé, que és un món a part.

El primer que se'm passa pel cap en pensar en aquest llibre és 'no n'hi ha per tant'. D'acord, és un bon llibre i enganxa força, però potser s'ha exagerat una mica amb la seva qualitat. Està ben escrit i és fàcil de llegir. Però té molta palla. Dóna molta informació per posar la situació en context, i potser no està malament, però m'ha quedat la sensació que moltes parts sobraven. A més, hi ha com dues històries en el llibre, la batalla contra Wennerström i la desaparició de Harriet Vagner. I quan s'acaba una penses que ja està bé, que el llibre s'hauria d'acabar allà. Però queden més de cent pàgines encara.

En definitiva, una bona història (o històries), ben trenada i interessant, i per tant, també recomanable. Però l'han mimat massa. Per cert, el catalogaré com a novel·la negra, però l'únic policia que surt té més anys que Matusalem. Alguns dels fets, però, són prou escabrosos i foscos com per formar part del gènere. Hi ha homes que realment estimen molt poc les dones...