Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Destino, 2008
Títol original, idioma, any: Män som hatar kvinnor. Millennium 1, suec, 2005
Traductors: Martin Lexell, Juan José Ortega Román
Gènere: Novel·la
Traductors: Martin Lexell, Juan José Ortega Román
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 665
A l'important periodista d'investigació Mikael Blomkvist l'han ben entabanat. Després d'una respectable carrera destapant escàndols a Suècia al front de la coneguda revista Millennium, una informació no contrastada el porta a enfrontar-se a una pena de presó per difamació. Això és el que li passa per voler buscar les pessigolles a l'empresari Wennerström. El problema s'agreuja ja que la credibilitat de la revista es veu molt afectada. Però quan tot sembla perdut i per salvar la revista li cal allunyar-se'n, rep una proposta que no podrà refusar: investigar la desaparició de Harriet Vagner, integrant de la influent família Vagner, un dels grups empresarials més importants del país. A priori sembla un objectiu absurd, la desaparició data de l'any 1966 i tots aquests anys d'investigació no han servit per res. Però Henrik Vagner no està disposat a rendir-se, vol fer un últim intent amb l'ajuda d'en Mikael, amb el pretext d'escriure una biografia, ja que està convençut que algú de la família va matar la seva neboda. Aquí comença una investigació que portarà a descobriments que no s'esperen, i que preferirien no haver fet, però que també uniran dos grans talents en el món de la investigació, en Mikael i la Lisbeth Salander, una jove asocial, tatuada i gòtica que... bé, que és un món a part.
El primer que se'm passa pel cap en pensar en aquest llibre és 'no n'hi ha per tant'. D'acord, és un bon llibre i enganxa força, però potser s'ha exagerat una mica amb la seva qualitat. Està ben escrit i és fàcil de llegir. Però té molta palla. Dóna molta informació per posar la situació en context, i potser no està malament, però m'ha quedat la sensació que moltes parts sobraven. A més, hi ha com dues històries en el llibre, la batalla contra Wennerström i la desaparició de Harriet Vagner. I quan s'acaba una penses que ja està bé, que el llibre s'hauria d'acabar allà. Però queden més de cent pàgines encara.
En definitiva, una bona història (o històries), ben trenada i interessant, i per tant, també recomanable. Però l'han mimat massa. Per cert, el catalogaré com a novel·la negra, però l'únic policia que surt té més anys que Matusalem. Alguns dels fets, però, són prou escabrosos i foscos com per formar part del gènere. Hi ha homes que realment estimen molt poc les dones...
21 Comentaris
És que de vegades en fan un fenòmen i després quan te l'has llegit,o el llegeixes més tard penses i ja està?
ResponEliminaRecordo que em va agradar molt.I la pel·lícula també és molt recomanable la versió sueca,no la que tenen pensada als EUA.
El llibre en sí va tenir molta fama perquè en aquells temps Suècia era la ciutat exemplar amb poc crim,etc. I aquest periodista desconegut per molts de nosaltres,va mostrar a la llum una realitat més real de la seva Suècia natal.Diuen que és per això que va agafar tanta fama mundial.
Un punt crític :P . Què ho fa que te l'has llegit en castellà?La versió catalana també hi és.^-^
Hi ha massa informació, que potser moltes parts sobraven...? Llegeix els altres 2! ;))
ResponEliminaHi ha molta informació que en aquest llibre sembla palla, però que és bàsica per l'argument de la resta de la trilogia.
Si aquest t'ha agradat no et perdis els altres dos. I no esperis trobar-hi més ni menys que el què has llegit al primer: una història d'investigació que enganxa i es llegeix fàcil, potser amb més acció el segon i més investigació el tercer. I sens dubte, al igual que el primer, quan apareix la Salander enganxa molt més que les parts on no hi surt.
Aquest és un que sé segur que mai llegiré. No suporto la portada. Aquesta mena de dona-irreal, que no saps si és de veritat o està retallada (és anorèctica?) i que, a més, sembla seguidora de "la roja" em posa nerviosa.
ResponEliminaBé... hi ha llibres que et criden per la portada, no? :-) Doncs a mi, amb aquest em passa just al contrari.
Nosaltres vam "llegir" les tres pelis...
ResponEliminaEra un d'aquells llibres que sempre posava a la llista de "quan tingui ànims me'l llegiré" perquè no és del que més m'agradi llegir. Hi va restar tant de temps a la llista que al final em vaig donar per vençut...
*Sànset*
A mi em va agradar molt. Potser estic d'acord amb tu amb el tema del judici, però és el que desencadena la proposta de buscar a la Harriet.
ResponEliminaTambé penso que si comences a llegir un llibre pensant en el gran ressó mediàtic que ha tingut i que la gent diu que és molt bo, finalment no t'acaba agradant tant. A mi em va passar amb "El codi Da vinci", que penso que en van fer un gra massa.
Jo també crec que se li ha donat massa bombo, a tot plegat. El llibre està molt bé, la història enganxa i està molt ben elaborada, però el fenomen que ha generat no crec que equivalgui a la qualitat del llibre. N'hi ha de molt bons que no han tingut ni la meitat de ressò que aquest, o això crec jo, vaja.
ResponEliminaei! avui he descobert aquest blog, l'altre ja el sabia, però aquest no! me l'apunto! molt xulo!!!
ResponEliminaAi que una mica més i em dóna alguna mena de cosa...!!! Coincideixo amb captaire...Llegeix els altres dos. Bé, jo he de reconèixer que el tercer me'l vaig llegir per saber com acaba tot. Però el primer em va tenir superenganxada!!!
ResponEliminate l'has llegit en castellà? m'ha sorprés!
ResponEliminaa mi em va agradar. Em va sobrar la part final, calia, però després de tot el que explica, es va fer una mica superflu. Això si, vaig estar apunt de deixar-lo, va haver-hi un moment que em semblava que no podia assumir tan horror.
Em falta el tercer, diuen que és el més fluix.
T'has llegit els altres 2? A mi aquest és el que més em va agradar i enganxar. Si a aquest hi ha 'palla', a la resta molta més... Les pel·lícules 'más de lo mismo', la primera la millor. I el final de la saga fluixet...Això sí, m'agrada molt la Lisbeth!
ResponEliminaDoncs a mi em va agradar. Potser tampoc n'esperava gran cosa: un llibre per passar l'estona i entretenir-me i això va fer . Quna es fa tant promocio d'alguns llibres correm el riscd'esperar-ne massa, no?
ResponEliminaAssumpta: llegeixe'l en català que la portada no és de "la roja" sinó de "la verde" que no sé si n'hiha cap ;).
Encara no me n'he llegit cap, però ho volia fer (ara m'ho estic replantejant).
ResponEliminaComenço a pensar que pot ser una mica Codi da Vinci, és famós perquè és fàcil. O potser Harry Potter, els primers ben fets i després escrits malament i amb pressa perquè els actors no hagin de fer quart amb vint-i-vuit anys, total, els que ja han llegit la meitat de la història no la deixaran ara.
doncs jo no me l'he pogut acabar... em resultava molt avorrit!
ResponEliminaA veure com contesto els comentaris a aquesta ressenya... per començar, moltes gràcies a tots per llegir-la i dir-hi la vostra.
ResponEliminaPer què l'he llegit en castellà? Resulta que la trilogia me l'han deixada els meus pares. El primer el va comprar mon pare que no s'hi fixa, el segon els el vaig regalar jo, i naturalment està en català, i el tercer ja se'l van mirar millor i també és en català.
La gent que us repel o avorreix, ho puc entendre, el llibre és fluid, però com deia té molta palla. Penso que si tingués 200 pàgines seria la bomba. Tota la trilogia hauria de cabre en un sol volum. La temàtica que es parla és forta i desagradable de vegades. A mi no em fa res, però s'ha de tenir estómac. Però ja se sap, històries policíaques i tota mena d'actes fora de la llei.
Els que diuen que és necessària tota la informació per entendre els altres llibres, què voleu que us digui, probablement tot va lligant, però trobo que en el segon llibre continua havent-hi més palla que altra cosa. Prop de la pàgina 300 ha passat la primera cosa interessant...
I als que us va agradar també us entenc, és fàcil de llegir i interessant pels temes que tracta, però insisteixo, pesadeeeeeeet...
No he vist les pel·lícules, i sentint-ho molt la Lisbeth no em resulta especialment simpàtica, i al segon llibre m'està resultant inversemblant, el canvi d'un llibre a l'altre és massa gran. Potser està bé perquè explica l'evolució. Però per què?
Respecte la comparació amb altres fenòmens tipus Codigo da Vinci, us he de donar la raó. La gent poc acostumada a llegir pot trobar que són grans obres. Els que llegim una miqueta, ens adonem que el que són és fàcils de llegir i fluids, amb històries enganxoses i susceptibles de fer-ne pel·lícula. No és criticable, millor que la gent llegeixi això que no pas que no llegeixin res. Però hi ha tants llibres que es mereixerien més el reconeixement...
I finalment, pels nouvinguts, sigueu molt benvinguts en aquest blog, o en qualsevol dels altres que tinc!
Gràcies, xexu... m'ha interessa t llegir el teu post, la veritat, ja que sempre em semblava que tenia adeptes i detractors i tu fas entendre molt bé el què d'aquest llibres, però crec que jo continuaré sense llegir-los...
ResponEliminaSempre m'agrada fer la distinció entre el que és literatura i el que no ho és. Per a mi els llibres que són literatura són aquells en que s'ha treballat el llenguatge, la bellesa de les paraules, que no descriuen un fet només sinó que ho fan de manera que el llenguatge t'acaroni.
ResponEliminaAquests llibres no són el cas. Però no vol dir que no siguin interessant. Són, tot i el seu volum, àgils de lectura perquè no t'has de parar gaire a interpretar metàfores, però estan ben escrits i amb una trama acurada. Tots aquests llibres que gaudeixen de campanyes publicitàries tan acusades, en el fons és perquè alguna cosa hi ha, no fotem. I a mi no m'agrada formar part del ramat, però us recomano a tots com a mínim la lectura del primer i així podreu valorar amb criteri.
Dues coses: la primera és que si has de llegir una trilogia, una sèrie de llibres llegeix-los TOTS en el mateix idioma i, si pot ser, de la mateixa editorial i traductor!! Això del primer en castellà i els altres dos en català... que no hi ha d'altres llibres, en català? Que no ets bilingüe (encara que no t'agradi...)? Ho dic perquè em vaig llegir els set llibres d'en Potter: tres en castellà, dos en anglès i dos en català, i t'asseguro que és una animalada pels noms dels encanteris, les plantes, i tota la pesca traduïble.
ResponEliminaLa segona: els homes que estimaven les dones, sense la a. ;)
Carme, t'he de dir que de moment guanyen els que insistien en llegir tots els llibres abans de parlar. El segon m'està agradant més, és més de novel·la negra, hi ha investigació, i manté els trets del primer, els bons. Aviat hi haurà ressenya, és clar.
ResponEliminaLaura T. Marcel, si et contesto el que penso em ficaré en un jardí segur. Jo sóc de ciències, i si em demanes què és literatura, no t'ho sabria dir. En la lectura no busco l'excel·lència, busco que em distregui, que m'atrapi, que vulgui anar passant pàgines i pàgines i acabar un llibre per agafar el següent. Si el llenguatge és molt rebuscat i massa carregat, segurament em cansarà, se'm farà difícil de llegir. Les metàfores m'agraden puntualment, si m'he de parar a pensar cada frase, malament.
Dit això, aquests llibres, com tants altres que em veuràs ressenyar, s'adapten més al que busco quan llegeixo. No pretenc ser cap erudit ni cap entès, el meu paladar no està entrenat amb res. Sóc un paio corrent que llegeix, el que li cau a les mans, el que li ve de gust. Una altra cosa és que pensi que els llibres de Millennium han rebut una publicitat excessiva. Estan bé, però de llibres bons n'hi ha a cabassos, i no tenen tantes oportunitats com aquests. Però bé, alguna pastanaga s'ha de donar al gran públic, no? El que sí que tinc molt clar és que, es consideri literatura o no, prefereixo que la gent llegeixi només aquestes coses que no llegeixi res.
Núr, fas tard. Com que els llibres els he arrapinyat de casa, la cosa ha anat així. Entenc que tens raó, però les diferències es faran sobretot patents per una experta com tu. Jo no hi noto diferències, o amb prou feines. Algun sobrenom canviat, però poca cosa més, a banda que el primer és en castellà i el segon en català. En aquest segon he trobat força errades, però, potser és que en català m'hi fixo més. Paraules que falten, lletres on no toca, ja saps, ja n'hem parlat altres cops. Em sap greu, però a nivell usuari, aquestes coses que dius no afecten tant.
Ara toco això que em corregeixes, gràcies. M'ha costat saber on ho havia escrit!
Jo me'ls vaig llegir tots tres seguits, l'estiu passat. Era la meva primera experiència en aquest gènere i no sé si són bons o dolents, però sí sé que em van enganxar molt i quan vaig acabar el tercer vaig tenir com una sensació de buit, que tampoc em va durar massa, però com si no pogués llegir res més.
ResponEliminaVaig agafar molt afecte a la protagonista, la Lisbeth Salander, i per la seva actitud al Mikael Blomkvist.
El primer i el tercer me'ls van deixar i un era en català i l'altre en castellà. El segon, que me'l vaig haver de comprar, era en català. No sé si em vaig perdre res en una llengua o altra...
Jo els de Harry Potter els he llegit tots set en català, la meva amiga (amb la que els anem comentant quan els llegim, ja en segona o tercera lectura) els llegeix en anglès i em renya perquè jo no em llanço a llegir-los també en la versió original (pobreta, crec que em sobrevalora jajaja) i la veritat és que és un embolic perquè la traducció catalana (que, d'altra banda, és d'un molt bon traductor!) fa una cosa que no s'hauria de fer mai, que és canviar alguns noms i, fins i tot, encanteris!!
ResponEliminaAssumpta, què vols dir amb això de canviar noms? Vols dir que els tradueix, o vols dir que durant el llibre els intercanvia? Si és la primera opció, crec que en el cas dels encantaris o, per exemple, dels articles de goma dels bessons està justificat, especialment si el llibre està destinat als nanos. Fins a quin punt seria necessari mantenir un (inventat per mi) bomb frog quan podem dir-ne, senzillament granotes explosives? El problema és que, de sobte, canvies a castellà i et trobes un batracios bomba... Per això, parlo de la importància de llegir sèries de llibres en el mateix idioma.
ResponEliminaPel que fa a la traducció de noms, crec que avui dia ja no es fa, si no és que els noms tenen significat amb el contingut de la història, com seria un Peter Tres Dits o un Mary Dormilega. El que no es fa (si no és en contes per a infants, suposo) és que al Mikael Blomkvist l'anomenin Miquel Borràs i coses així.
El fet que un nom de persona o un topònim en l'idioma original tingui significat (la Terra Media, per exemple, en El senyor del anells), i més quan es tracta de llibres de fantasia, on tot s'inventa i no hi ha res real, permet més llibertat en la traducció. Que, tornem al mateix de sempre, penso jo: pensa que Harry Potter, en lloc d'anglès, està escrit en rus. Quantes coses t'arribaries a perdre si no traduïssin els encanteris!