Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Empúries, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 144
Un home enfonsat sosté una urna amb les cendres de la seva filla i només pot pensar en quant pesen. Li costarà assumir aquesta pèrdua. Mentrestant anirà fent memòria del que ha estat la seva vida, de totes les persones que han estat importants d'una manera o una altra, i de les relacions i fets que l'han conduit a una situació tan nefasta. La seva ex-dona Nora, els amics de joventut Robert i Francesca, els seus pares, els seus mestres, tots es donen cita als seus pensaments, i no sempre per bé. Però sobretot la seva filla, la Jana, de qui té els records més alegres.
En 144 pàgines Eduard Márquez desgrana la vida del protagonista a base d'anècdotes i de moments, saltant d'un temps a l'altre i d'uns personatges a uns altres sense previ avís, només un punt i apart i alguns espais. Estil sintètic, frases curtes, amb diàlegs sense signes de puntuació, canvis d'idioma sense indicació, i deixant moltes coses a la imaginació. És un estil molt minimalista, però molt intens. Parlaríem de realisme pur i dur o vida en estat pur.
M'ha semblat un llibre complicat, escrit des de la perpètua amargor del protagonista, però es llegeix de manera fluida, d'una revolada, és curt i de lletra gran. El que explica costa de pair, i l'estil tan sintètic també, però és un bon llibre, impactant i explícit. M'ha causat bona impressió per donar més oportunitats a l'autor, però no crec que sigui un llibre per recomanar a tothom, tot i estar molt ben fet, al meu entendre, té quelcom de pertorbador.
Puntuació: @@@
19 Comentaris
Vaja, no és que m'agafin unes ganes boges de llegir-lo, però m'ha resultat interessant el que expliques... m'ha picat la curiositat! Però crec que cal agafar-lo en una bona època, perquè històries així et poden deixar ben aixafat! Si mai cau a les meves mans, ho consideraré. I ja t'explicaré el què!
ResponEliminaNo he llegit res d'ell,però sembla interessant.
ResponEliminaPost mortem!Post mortem! jejeje.
Pertorbador és la paraula. I ben escrit. No és fàcil, peròés impactant.
ResponEliminaDoncs res... si és pertorbador ja l'esborraria, però si al damunt hi ha diàlegs sense signes de puntuació ara sí que tinc claríssim que no l'he de llegir. M'empipa la gent que sembla que "escriu difícil" perquè així pensa que la seva obra és més... més... més què?, per a un públic "selecte"?
ResponEliminaAi, pobre... Sr. Márquez, si passa per aquí, disculpi, és que m'ha sortit un comentari una mica pertorbador :-)
A mi Marquez m'agrada molt, aquest potser és el que menys m'ha agradat dels tres que he llegit d'ells. Cinc nits de febrer i El silenci dels arbres estan molt bé.
ResponEliminaSi, trist, molt trist, xò saps que m'agrada que has sabut veure alegria en els records de la filla. Jo no vaig saber-ho apreciar així.
A mi em va agradar molt aquest llibre. Certament pertorbador i molt ben escrit i hi afegiria fàcil de llegir, malgrat tot.
ResponEliminaUn dels millors llibres que he llegit darrerament. Márquez sap dir l'essencial sense caldre pàgines i pàgines. I ho fa com un bon constructor. Amb les peces justes al lloc adequat. Si a sobre la història és trista del cagar, no li calen gaire floritures. Molt recomanable.
ResponEliminaDarrerament m'ha donat per evitar tot allò que destil·la mals auguris. En tinc prou i de sobres amb les notícies, així que pel lleure busco una mica més de llum, ni que sigui sacrificant qualitat. Així que l'etiqueta de "pertorbador" em tira una mica enrere...
ResponEliminaa mi em va agradar més el primer,"El silenci dels arbres" i el segon, "La decisió de Brandes", que no pas aquest. Pero crec que és un gran autor.
ResponEliminaXexu,
ResponEliminaCom altres llibres d'en Márquez, costa de pair, però una segona o tercera lectura (tu ja ho dius, es llegeix d'una revolada) fan que el llibre sigui gran, gran...
Els llibres, amigues i amics, ens han de pertorbar, ens han de remoure per dins... si no ho fan, per què els llegim?
Salut i bones lectures, sempre!
SU
l'he tingut a les mans en diverses ocasions i no m'acabo de decidir...
ResponEliminaNo puc dir altre cosa que estic d'acord al cent per cent amb en JOAN... així doncs, SU, jo no llegeixo per a ser pertorbada sinó per trobar missatges positius, per endinsar-me en móns d'altres èpoques, passades o futures; per viure històries reals o fantàstiques però que, en acabar el llibre, em facin sentir bé :-)
ResponEliminaAquest és l'únic que em falta d'en Marquez. Els altres tres que he llegit també comparteixen amb aquest la capacitat de remoure sentiments. Assummpta potser no són els llibres que fan que quan acabis estiguis contenta però val la pena llegir-ne algun. M'agrada molt com tracta sempre tot el tema dels records i la memòria
ResponEliminaD'aquest autor et recomanaria 'El silenci dels arbres', sobre els records, la memòria. El que ressenyes, ja havia llegit que és un llibre trist...i el deixo per un altre moment.
ResponEliminaM'alegra saber que coincidim amb Eduard Márquez, i et dono tota la raó amb això que dius que "no és recomanable a tothom". Les obres d'aquest autor són similars pel que fa a l'estil, però a la vegada són un cúmul de sensacions que trasbalsen el lector i que no deixen indiferent, són bones històries. Espero que en segueixis llegint!
ResponEliminaVeig que Márquez té molta tirada, aquesta ressenya ha rebut molts comentaris. Ha estat un bon descobriment per mi, i agraeixo algunes recomanacions que feu, segur que no serà l’últim llibre que llegiré d’aquest autor. Gràcies a tots pels comentaris.
ResponEliminaYáiza, això em van dir a mi, que calia llegir-lo en una bona època. Ara no ho penso, el que crec és que si ets sensible a alguns temes dels que parla la novel•la, més val que no el llegeixi, o que facis el cor fort. Però no crec que sigui el teu cas. És un bon llibre i un bon autor, si el proves ja diràs.
Maria, sí, és un autor interessant. I ara aviat ‘Post Mortem’, però una mica de paciència, dona!
SM, coincidim en els adjectius, pertorbador, ben escrit, no fàcil i impactant. Una bona descripció feta amb l’estil sintètic de l’autor.
Assumpta, no crec que la manera d’escriure de l’autor sigui per gent selecta, al contrari, és fàcil de llegir, planer, quan t’acostumes a que hi ha salts d’una situació a l’altra, i de la puntuació particular que fa servir. Però en tot això guanya el ‘pertorbador’, penso que és un llibre que no fa per a tu. Quan llegeixi alguna cosa més ja et diré si és aquest que no fa per a tu, o l’autor en general.
rits, aquest de ‘El silenci dels arbres’ veig que és dels que més recomana la gent, així que és probable que sigui el proper que llegeixi d’ell. Penso que és un bon autor per anar seguint. Tot el llibre té un punt amarg, però si hi ha una cosa alegre, és la seva relació amb la nena, és un tros de pare, en realitat.
Rita, com ja li deia a en Macip, tots fem servir adjectius similars, penso que acotes força el que és el llibre, per fer-se’n una idea.
Veí, això és ben cert, al llibre no li sobra ni una paraula. Però tampoc en falta cap, de la manera que està construït, havia de ser així i prou. Poques paraules, però el missatge arriba amb molta claredat. Penso que això no ha de ser tan fàcil de fer, per tant té molt mèrit aconseguir-ho.
Joan, entenc bé el que dius, jo aplico aquesta màxima també, però més aviat a pel•lícules o sèries. Aquest llibre pot ser particularment dur depenent de la situació de cadascú, però també pot ser una història trista, ben escrita, però que no ens arriba del tot perquè no ens hi sentim identificats.
Pilu, em sembla que tothom coincideix que aquest no és el millor llibre d’ell i en destaquen d’altres, cosa que em va molt bé perquè en vull llegir més, i a banda d’escoltar les recomanacions, sé que el que m’espera encara és millor.
SU, mira, una altra manera de dir-ho que no se m’havia acudit: costa de pair. Estic d’acord a mitges amb això de que els llibres ens han de pertorbar. És cert que si ens toquen el voraviu segur que els recordem, però un llibre pot enganxar per altres coses, i ser una lectura igualment intensa, per trepidant, per interessant o per divertida. Llegim per moltes coses, no només perquè els llibres ens capgirin.
Joma, jo de tu faria un pensament. Pensa que l’amic Macip també el recomana molt.
Mireia, per mi és tot just el primer, però miraré de posar-hi remei. Ja s’intueix que l’autor sap arribar a les fondàries de l’ésser humà, no és difícil que ens sentim identificats amb algun dels seus llibres. Però trobo que aquest no agradaria a l’Assumpta. Ja veurem els altres.
Audrey, com que no ets l’única que destaca aquest de ‘El silenci dels arbres’ em sembla que us faré cas i aquest serà el que aniré a buscar a continuació. Si és millor que aquest, com tots dieu, la cosa no pot fallar! Aquest és trist, però afecta més o menys si et pots sentir identificat amb el que passa.
Màgia, de moment només he llegit aquest, però m’ha deixat una bona impressió, així que miraré de continuar. Suposo que no són llibres fàcils, però això no vol dir que no estiguin ben escrits. Això de saber aprofundir tant en els sentiments i les sensacions és tot un mèrit, i em sembla que Márquez ho fa molt bé. Però potser per això s’ha de prendre en dosis espaiades, no creus?
D'acord que no és un llibre per a tothom, però no és un llibre fosc ni minoritari, com matiseu alguns: és dur i tanmateix poètic. Em semblà molt molt interessant. Justament el vaig comentar també la setmana passada.
ResponEliminaJo no sé perquè et faig cas amb les recomanacions que fas per aquí, però el cas és que te'n faig i de moment em va la mar de bé. Murakami va ser tot un èxit, i Màrquez també ho ha estat. L'he agafat avui al vespre i l'he acabat fa poca estona. Ha estat qüestió d'hores. Fa estona que penso que em caldrà tornar-lo a llegir d'aquí unes setmanes, i veig que per aquí dalt algú ho aconsella. Suposo que ho faré. Déu ni do, el llibre... jo li regalaria alguna @ més i tot!
ResponEliminaTotalment d'acord amb la Su, els llibres ens han de remoure per fer-nos créixer, i en aquest cas és aconsellable una relectura per apreciar-lo.
ResponElimina