Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1988
Títol original, idioma, any: A murder is announced, anglès, 1950
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 256
En un poble de tafaners com Chipping Cleghorn, està molt clar que si poses un anunci al diari local tothom el veurà. Si a sobre el que anuncies és un assassinat, a un lloc concret i una hora concreta, és evident que tindràs allà tot el veïnat congregat per veure què hi passa. Tots venen amb la idea de participar en un joc, perquè ningú es creu que un assassinat real es pugui anunciar als diaris, però s'emportaran una sorpresa quan l'amfitriona de la casa en qüestió és víctima d'un intent d'assassinat i el presumpte delinqüent perd la vida, no se sap si per accident o per suïcidi. El cas passa a mans de la policia, que començarà les investigacions i anirà descobrint que molts veïns tenen coses a amagar. Però l'inspector Craddock no estarà sol en la recerca, l'ajudarà qui menys es pensa, una velleta entranyable que es dedica a fer mitja i a tafanejar, que casualment està de visita a casa d'una parent seva. Parlem de la senyoreta Marple, i ja no cal dir res més.
Un cop has ressenyat un llibre d'Agatha Christie és difícil dir-ne coses noves en les ressenyes posteriors. A grans trets, ja sabem què hi trobarem quan ens cau a les mans, una història imaginativa, una investigació acurada i amb preguntes aparentment innocents que porten a grans deduccions, un final habitualment sorprenent, però també un llenguatge arcaic i unes traduccions infumables, almenys el d'aquesta edició antiga, que tampoc és massa afortunada, on els errors es troben per totes bandes. La història és enrevessada, com totes, i algunes coses semblen agafades amb pinces, però és marca de la casa. Amb tot, et va intrigant i vols saber què passa, això és inevitable.
Aquests llibres s'han de llegir amb afecte. Personalment em posa una mica nerviós aquest llenguatge tan 'repipi' i que tiri tant de tòpics, però és un llibre distret, com tots, i entretingut de llegir, si passes per sobre aquestes coses. Investiguen, pregunten, dedueixen, i això m'agrada. Aquest té punts força bons. Però em temo que hauré d'espaiar una mica més els llibres que llegeixi de l'autora, perquè si no segur que me'n cansaré aviat.
Puntuació: @@
17 Comentaris
Jo els podria tornar a llegir tots.Segurament tots seguits també em cansarien, tot i que quan tenia un 11 o 12 een vaig llegir tota una col·lecció seguida a l'estiu i m'ho vaig passar genial
ResponEliminaMrrr... alhora m'atrau i em repeleix una mica, pel que expliques, la idea de llegir quelcom d'aquesta autora. Primer, que la novel·la policíaca o detectivesca no és un camp que conegui ni poc, ni gens. I segon que... em penso que sovint em distrec quan llegeixo i després no m'assabento de què va la pel·lícula. Si l'argument és tan enrebessat tinc la sensació que em perdré i hauré de tornar enrere!!
ResponEliminaTens tota la raó... les traduccions són nefastes i aquestes edicions tenen moltes errades. Curiosament, quan jo els vaig començar a llegir (els primers als setze anys i al llarg de moooolt de temps fins que els vaig tenir tots) no m'adonava que fossin tan dolents, era com si pogués passar-ho per alt sense "captar-ho" i fixar-me només en l'argument :-)
ResponEliminaPosteriorment, quan he fet rellegides, he lamentat el desastre de l'edició. No fa massa vaig tornar a agafar "Diez Negritos" i de poc que no l'envio jo a la foguera...
Estic segura que aquest mateix llibre, amb una bona traducció al català, hauria merescut tres arroves ;-))
Nocilla Dream? Això que és, que m'has llegit el cervell? hahaha
ResponEliminaLamentablement, el meu somni de Nocilla s'allunya enlloc d'aproparse: la culpa, els panellets :-(
Ja no recordo si l'he llegit o no. Però els llibres de l'Agatha Christie són d'aquells que comences per passar una estoneta i acabes ben enganxada. Em tornaré a llegir l'argument per veure si l'he llegit. Diria que no.
ResponEliminaEn té de bons i de no tan bons, però de tots els que m'he llegit, que no baixen de trenta, en cap ni un m'he quedat amb la sensació d'haver perdut el temps. Com a mínim, sempre distreuen.
ResponEliminaAu, salut!
XEXU, estic pensant que si tu tens una classificació dividida en sis parts en que els pitjors llibres mereixen anar a la foguera i els millors són aquells que no llegir-los és una vergonya, doncs jo voldria saber on és l'aprovat? En les dues arroves o en les tres?
ResponEliminafoguera
1 arrova
2 arroves
***************
3 arroves
4 arroves
5 arroves
És que estic patint pensant que aquest llibre ha suspès... amb les dues i mitja (que a vegades ho fas) estaria just al lloc de les estrelletes i tindria tres d'inferiors i tres de superiors... però ara...
No li podries posar mitja arroveta més? :-DD
L'Agatha Christie era una autora de novel·lets, per passar l'estona, tenia la seva gràcia perquè era dona i perquè explicava històries de lladres i serenos, però les seves novel·les no estan ben parides des del començament, és una lectura d'adolescència (per a lectors poc iniciats) a partir d'aquí s'ha acabat la gràcia, avui dia és obsoleta i tan senzilla que no passa, però si va bé perquè la gent s'enganxi a llegir beneïda sigui. Jo li hagués posat una @.
ResponEliminaEm declaro totalment lectora poc iniciada, de gustos obsolets i senzills. Jo li hagués posat tres arroves.
ResponEliminaAssumpta, et demano diculpes si el meu comentari ha estat poc encertat, no voldria pas que t'ho prenguessis malament. Personalment i molt, però que molt subjectivament els trobo fluixets els llibres de la Christie, però alguna cosa deuen tenir que té milions i milions de lectors arreu del món. Petonets, guapa
ResponEliminaOstres, Carina, ara m'has deixat "desarmada" ;-))
ResponEliminaReconec que el meu comentari d'ahir va ser provocat per les teves paraules que em va semblar que no eren respectuoses envers aquells que ens agrada l'Agatha.
Tot i així, no nego que puguis tenir part de raó en quant a que no són unes obres magnífiques des d'un punt de vista literari, però dir que "no estan ben parides des del començament" em sembla incert i injust. Precisament les trames, (molt més que la forma que admeto que pot ser fluixeta) és el millor i algunes són força enginyoses. Són llibres senzills, certament, però que tenen el truc per mantenir enganxat fins al final i van genial per llegir entre llibres més "densos".
En fi, que tu vas exagerar una mica, però jo també m'ho vaig prendre massa "a la tremenda" ;-)) Així doncs, petonets per a tu també! :-)
Arreglat, doncs, ;)
ResponEliminaI tant!! :-))
ResponEliminaSuposo que és el que passa amb aquests "clàssics", s'han de llegir d'una altra manera.
ResponEliminaJa se sap que els llibres no poden agradar a tothom, que tots tenim els nostres gustos, i que aquesta autora tenia una escriptura especial. Segueixo dient que és per passar l’estona, un de tant en tant no fa mal, com a poc és distret. Més enllà, reconèixer que aquesta dona tenia un estil molt propi, original, tot i que té un munt de defectes, almenys pel que fa als estàndards d’avui en dia. Però sempre cal tenir en compte que aquests llibres són d’una època molt llunyana als nostres dies, i així cobren més sentit. Gràcies a tots pels vostres comentaris.
ResponEliminaMireia, potser justament la gràcia és que es tracta d’una literatura molt innocent i blanca, per ser que parla d’assassinats, i per això podríem considerar que és una lectura més adolescent. Algunes coses es queden curtes pels adults. A mi les deduccions ja m’agraden, encara que siguin agafades amb pinces, però algunes coses em posen nerviós, arriba a ser molt soso!
Yáiza, Agatha Christie és una bona pedra de toc per la novel•la negra, o més ben dit, per la novel•la de lladres i serenos. No són trames fosques i tan complicades, l’argument és enrevessat per despistar, perquè arribis al final i no sàpigues qui és l’assassí i et sorprengui, però es llegeixen bé. El que a mi em tira una mica enrere ara, i em van sortint coses a mesura que contesto els comentaris, és que tot i que els personatges són adults, és com si els investigadors fossin nens de dotze anys, perquè més enllà no va la cosa. Cada cop em sembla més que són llibres per canalla, però són distrets i misteriosos, i enganxen perquè vols saber qui és el dolent.
Assumpta, tots els llibres tenen errades, algunes de traducció, altres de tipografia, fins i tot hi ha barbarismes que s’escapen, però generalment no ho destaco, perquè tampoc no diria que un llibre és perfecte en aquest sentit, senzillament no me n’adonaria. Però és que aquests són realment dolents, estan molt mal traduïts. I l’edició, bé, sort que conservo la vista... Però són llibres antics, de butxaca de veritat. No vas desencaminada, ni en aquest comentari ni en posteriors. La idea al principi eren tres arroves, però va anar baixant. Vaig estar a punt de posar dues i mitja, però vaig acabar tan fart de les errades i de que siguin llibres tan nyonyos, tan infantils, si m’ho permets, que al final es va quedar amb dues. No em sembla tan desencaminada la idea de dir que són llibres per adolescents, enganxen, però a mi em deixen la sensació de que els falten coses.
Maria, sí que són enganxosos aquests llibres, això ho tenen. Però entenc que és difícil recordar si n’has llegit un en concret o no, n’hi ha molts i tots s’assemblen, canviant una mica l’escenari i els personatges.
Maurici, és una bona descripció la teva, són llibres que distreuen, encara que no poden tenir altres pretensions. Estan bé, expliquen una historieta que et fa pensar, i gairebé mai encertes l’assassí. Això vol dir que juga bé a despistar. Sempre hi ha altres històries complementaries. Aquest és just el tercer que llegeixo, tots aquest any, però a dia d’avui penso que és difícil que arribi als teus números, o encara més als d’altra gent que comenta per aquí.
Carina i Assumpta, vaig assistir al vostre intercanvi d’impressions i em vaig alegrar de no haver d’intervenir. M’agrada que en els meus blogs la gent expressi lliurement el que pensa, sempre i quan no ataqui o increpi altres comentaristes. No era el cas tampoc, però amb el comentari de la Carina els fans de Christie es podien sentir una mica ofesos. En realitat, no puc dir que estigui en desacord amb l’anàlisi dels llibres en sí, però crec que no s’ha de valorar la gent que llegeix els llibres. També vaig dir jo que els que llegien la saga Millennium eren uns oportunistes i no havien llegit un altre llibre en sa vida, la ràbia em pot de vegades. Cadascú ha de ser lliure de llegir el que vulgui, i una autora amb més de 100 títols, i amb milions de lectors alguna cosa deu tenir, té el seu mèrit, per tot el que l’envolta, i se l’ha de valorar. A més, no diria que algú que ha llegit tots els seus llibres és poc iniciat i li va bé per descobrir altres coses, ho trobo més que meritori. No seria el cas de l’Assumpta, ja que és una àvida lectora, a banda d’una de les grans defensores de Christie a la catosfera. Sigui com sigui, és qüestió de gustos, jo retiro més cap a l’opinió de la Carina, sense voler faltar al respecte a ningú, com demostra ella mateixa després que no volia fer. Són opinions subjectives, ella i jo tampoc no coincidim amb altres lectures i no cal que arribi la sang al riu, encara que no ens posem mai d’acord. La gràcia és que llegim, i els tres que estem en aquest comentari, vosaltres dues i jo, una altra cosa no, però de no llegir no ens podran acusar mai. Me n’alegro del final que va tenir la ‘discussió’, de veritat.
ResponEliminaJomateixa, si no tenim en compte quan van ser escrits i una mica el marc històric i el de l’escriptor, segurament els veurem com històries arcaiques i totalment obsoletes. S’han de llegir de manera molt considerada i amb paciència.
M'aplicaré molt, molt a les classes d'anglès, em compraré tots els originals i faré bones traduccions al català, que portaré a una editorial on tindran uns magnífics correctors que no permetran ni una sola errada :-)
ResponEliminaPerquè és cert, tens raó, XeXu, "en la forma" aquests llibres són un autèntic desastre i és una llàstima que tots aquests detalls, absolutament aliens a l'autora, facin perdre valor a la seva obra.
Quan va sortir aquesta col·lecció eren llibres molt, molt econòmics, petits, tapes toves, paper senzill... es tractava que poguessin tenir preus populars i fossin accessibles a qualsevol butxaca... i, clar, això implica pressupost baix :-) Estaven tan bé de preu que molts d'ells me'ls comprava jo mateixa, de la meva butxaca, amb els mini ingressos que tenia fent de cangur, o anant una hora i mitja cada dia a un parvulari, a fer de reforç de lectura pels més grans (els grans tenien cinc anys hehe)... bé, que marxo de tema...
Jo sempre me'ls llegeixo pensant únicament en la trama del misteri, en què passa allí, qui són els personatges, què fan, quines relacions hi ha entre ells, què passa... i, sí, els trobo interessants i enginyosos m'enganxen :-)
Tots aquests llibres, el seu esquelet, l'esquema, podrien ser traslladats a qualsevol època (marit que mata muller per tal cosa... soci que enverina a un altre per tal negoci...)
En quant a l'entorn, el marc on es desenvolupen les històries, doncs és clar que ens és aliè, perquè són llibres escrits fa molts anys, i el món ha canviat molt... però això és normal i és maco... a mi no em molesta gens, al contrari, trobar-me amb un ambient que em faci somriure per "antiquat", perquè sé que llavors deuria ser així...
Quan més diferent sigui al món actual, més m'agrada i més em distreu... i tant se me'n dóna que sigui el segle XIX com el segle XXII... una vegada vaig dir al meu blog que m'agraden els llibres que són com a màquines del temps i que em transporten...
Aquesta nit, quan sentia el vent i la pluja, pensava en Jane Eyre i la manteta tan prima que tenia al seu llit a l'internat de Lowood (ho escric de memòria, potser el nom no és exacte) i en com, al matí, abans de rentar-se, havien de trencar la capa de gel que hi havia a l'aigua de les palanganes...
I si algun dia se'n va l'electricitat i he d'anar per casa amb espelmes, puc recordar qualsevol obra clàssica que hagi llegit... i potser, fins i tot, identificar-me amb algun dels personatges (sé que dient això passaré per sonada, eh? hahahaha, però m'és igual)
Ara jo estic a punt d'acabar un llibre que es va editar a l'any 1847, és evident que no me'l puc mirar des del punt de vista actual, perquè llavors no tindria cap sentit.
Amb això vull dir que si els personatges de Christie no parlen com nosaltres, no crec que ens hagin de semblar repipis ni nyonyos... no sé, jo me'ls crec :-)
Clar que jo em crec totes les històries que llegeixo, me les crec mentre les llegeixo, clar... mentre el llibre dura, jo sóc allí dins... tant si estic acompanyada d'una espelma en una gran mansió victoriana, com si tinc un robot al costat que em serveix el sopar :-)
Bé, perdona el rotllo, però és que Agatha, per mi, és molta Agatha (si em vaig llegir el llibre de Leroux perquè vaig saber que li agradava a ella!!) :-D