Autor: Richard Bach
Editorial, any: Punt de lectura, 2002
Títol original, idioma, any: Jonathan Livingston Seagull, anglès,1970
Traductor: ?
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 127Traductor: ?
Gènere: Narrativa
La màxima de les gavines és trobar menjar amb el mínim esforç i perdurar tant temps com sigui possible. Però això no serveix per en Joan Salvador Gavina, ell adora volar i vol aprendre a fer-ho, pel plaer de la velocitat, per sentir la llibertat, no només com a eina per aconseguir el menjar. La seva determinació li costa la desaprovació de la Bandada, tot i aconseguir fites que cap gavina coneguda ha assolit, serà repudiat i fet fora. Trist i solitari, emprèn un camí per seguir els seus desitjos, i per sorpresa seva descobrirà que no està sol, altres gavines han anat més enllà, tan enllà fins on vol arribar ell, fins i tot encara més lluny.
La imatge del post no es correspon amb la portada del llibre que he llegit, no he pogut trobar la de l'edició que tinc. Es tracta d'un llibre molt curt ja que intercala moltíssimes pàgines amb imatges de gavines, i a més la lletra és immensa. Explica les vivències d'una gavina que descobreix què és la llibertat i en definitiva, que per aconseguir alguna cosa només ho has de voler. Vist amb ulls humans podríem dir que el llibre retira a autoajuda, sense arribar a ser-ho, se suposa que hem d'aprendre alguna cosa dels ensenyaments de la gavina.
Personalment m'ha deixat una mica indiferent, no li he acabat de trobar la gràcia. És maco i sensat, explica valors positius, però no me les acabo de creure aquestes coses. L'he trobat repetitiu i avorridot. L'avantatge és que es llegeix d'una tirada, almenys no inverteix massa temps en mirar de menjar-te el cap. Esperava alguna altra cosa per ser que és un llibre tan popular. Dec ser jo que sóc un insensible?
Puntuació: @ (i mitja)
12 Comentaris
Fa molt que el vaig llegir, i estic bastant d'acord amb tu... és maco i sensat, però no belluga gaires coses per dins. També em va deixar força indiferent.
ResponEliminaL'estic llegint actualment... el vaig triar (ahir al vespre) justament perquè era curtet i volia acabar l'any arrodonint una xifra per fer la meva llista. Després em va fer molta gràcia veure que havia agafat un dels de la TEVA llista, però de veritat que ho vaig fer sense ser-ne conscient... segur que em va influir haver-lo vist al Bona Nit, però no me'n vaig adonar fins després :-)
ResponEliminaJa sé que això d'agafar els llibres pel número de pàgines és gairebé tan lleig com allò de comprar-los per metres per decorar la prestatgeria de la saleta... però no!! que jo el llegeixo!! :-)
I, de fet, és una relectura. El vaig llegir per primera vegada deu fer uns cinc anys... no sé, sóc fatal per les dates. Gairebé me'l vaig pulir en un viatge Barcelona-Reus.
Llavors em va passar com a tu, vaig pensar que estava bé, però que no m'acabava de fer el pes. Tot i així, crec que una arrova i mitja és molt poquet... Ara bé, et pots creure que en aquesta relectura l'estic gaudint molt més? Sí, sí... és el mateix missatge, però m'omple més, me'l crec més... Li posaria fins i tot tres arroves, i tant!! :-)
Per cert, segons acabo de googlejar, crec que la traducció és de Miquel Martí i Pol en col·laboració amb Emili Teixidor. Ho va fer per l'edició de Laia de l'any 78, però he trobat aquest enllaç que, parlant de la teva edició, els cita també a ells com als traductors.
ResponEliminaEl que no trobo de cap manera és una foto de la coberta! :-))
Sí, una altre edició que trobo també en català, Javier Vergara Editor, 1990, també cita Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor com a traductors. Potser és l'única traducció que hi ha en català, ves a saber...
ResponEliminaAquesta coberta és molt maca, però em temo que no sigui la teva :-)
ResponEliminaI ja ho deixo :-))
Ostres, aquest llibre ens el van regalar a l'escola quan vam acabar 8è d'EGB. Per mi és especial perquè el tinc tot dedicat pels mestres i els nens de la classe, i jo també el vaig dedicar, esclar (de fet el tinc en una capsa de records). Així que fa mil anys que me'l vaig llegir i no el recordo gaire... però crec que em va agradar, en aquell moment simbolitzava una mica que ens fèiem grans (volar, ser lliures). Ara que sóc gran (crec) potser me'l podria tornar a llegir...
ResponEliminaEl vaig llegir fa un parell d'any i el vaig puntuar amb 3 estrelles ( que en el meu cas és la puntació més habitual). No en recordo massa res, per tant poc em devia quedar... poter em vaig passar d'estrellesi amb dues ha hagués passat. Suposo que és un d'aquells llibres que depen del moment en què el llegeixes deperta unes coses o altres. Cre que em va passar una mica com amb "el vigilant en el camp de sègol" que em sembla que és un llibre per llegir a l'adolescència quan tot et revolta
ResponEliminamai se m'hagués ocorregut llegir-lo
ResponEliminaInsensible!! No, que faig broma. Amb aquest, són 9 els llibres que has llegit aquest any que jo també he llegit. El vaig llegir fa anys i panys, ma mare me'l va vendre com la gran cosa i la veritat és que vaig tenir la sensació de no haver entès res. Suposo que amb l'edat que tenia estava més acostumada als llibres on "passen coses" i aquest no és el cas. El record que em va quedar va ser de "presa de pèl". Potser ara que sóc més gran (ja veus tu) l'hauria de rellegir... sort que és curt!
ResponEliminaEl vaig llegir fa molts anys i és un llibre iniciàtic, de retrobament amb un mateix i que parla sobre la voluntat de superar-se, de somiar, d'aconseguir els nostres somnis i lluitar per fer-ho(happy feed seria un Salvador Gavina modern), és un llibre tendret i encisador, però estic d'acord amb tu que de vegades es fa pesadot. No el tornaria a llegir, però és un llibre que cal haver llegit com el Petit príncep. Bona entrada d'any.
ResponEliminaMoltes gràcies per comentar la darrera ressenya de l'any. El més destacable del llibre és que es llegeix en un moment, però no em va deixar la sensació d'estar aprenent massa cosa.
ResponEliminaCarme, el llibre té fama, però potser el que ensenya té només sentit per alguns. Potser per tenir-ho ja clar, o per no creure'ns-ho, el seu missatge no arriba.
Assumpta, ara ja l'has llegit, no sé quina opinió et mereix al final, si confirmes la impressió de la relectura. El que fa el subconscient, portar-nos a fer coses sense saber per què. En aquest cas, tu vas acabar descobrint què et portava a llegir aquest llibre. Jo no crec que el torni a llegir, i tampoc no crec que una segona vegada em semblés més bon missatge. Però el que sembla és que depèn molt de l'estat en que el llegeixes.
Caram, quins traductors més il·lustres! M'estranyava que l'edició que tinc, que me la van donar, no tingués aquesta informació i altres. Després em vaig fixar que hi havia una pàgina arrencada. Em sorprèn, venint de qui venia, potser allà hi havia una dedicatòria o alguna cosa, no sé. Però bé, de totes maneres, com que és una edició de la qual no en trobo ni la coberta, ho deixarem així. La que tu m'ensenyes ja l'havia trobada, però no és com la que tinc. Que no surti al Google fa una mica de por i tot, no?
Gemma Sara, potser tu el vas llegir justament quan tocava, en el moment que més falta fa. Però la importància d'aquest llibre és més gran per tu, perquè constitueix un record molt maco. És normal que li tinguis estima. Però t'atreveixes a tornar-lo a llegir? I si ara et decep?
Mireia, la teva opinió em sembla més que encertada. A mi 'El vigilant del camp de sègol' tampoc no em va fer el pes, i potser és per llegir-lo fora d'hores. Després de tants llibres, és normal no recordar massa de cadascun, però si aquest Salvador Gavina fos tan impressionant com el venen, els missatges quedarien. A mi no m'ho ha semblat. Haurem d'esperar a tornar a ser adolescents, tu.
pons007, a mi tampoc. Però una companya de feina es desfeia d'uns quants llibres i estava allà. Jo ja n'havia triat un altre, però em van insistir que me'l quedés. I ja pots comptar, llibes graaaatis, eeeh!
Yáiza, també em queda sensació de presa de pèl, perquè el missatge no arriba. Per aquí diuen que és un llibre que segurament s'entén més quan ets adolescent, i suposo que cal llegir-lo en el moment que toca, que per cadascú deu ser diferent. És probable que si el rellegeixes et quedis igual, i encara que no et portarà més de dos dies segur, potser et quedes amb sensació d'estar perdent el temps. O no, qui sap. Això és cosa de cadascú.
Carina, potser és que els he llegit en moments molt diferents, però ara justament, acabat aquest, la comparació amb el Petit Príncep em sembla ofensiva i tot. Respecte a aquest últim hi estic d'acord, crec que cal haver-lo llegit. Sobre el Salvador Gavina, penso que hi deu haver llibres d'autoajuda millors. Però qui sap, potser ara llegiria el Petit Príncep i pensaria igual. La diferència és que penso que el rellegiré algun dia, i d'aquest no me n'han quedat pas ganes.
Jo el vaig llegir allà pels anys setanta (érem tan joves...) i em va semblar un llibre tendre, diferent (l'autoajuda encara no existia), original i bonic. Estic d'acord amb tu que mai m'han vingut ganes de tornar-lo a llegir. Com a màxim, fullejar-ne les fotografies. Els "sants" que deien els avis...
ResponElimina