Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2006 (editat per primer cop el 2002)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 182
Animals tristos és un text a cavall de la novel·la i el llibre de relats. Els sis capítols que té, aparentment independents, es separen en dues parts, aquest cop sí, sense relació evident entre elles. Però dins de cada part, les múltiples històries estan íntimament lligades. L'argument de tot el llibre gira al voltant de les relacions de parella, de diferent consideració, profunditat, classe social, etc. Un garbuix d'embolics, de sentiments perduts, infidelitats, maduresa emocional, trobades inapropiades i desitjos inconfessables cap els que sembla derivar qualsevol relació d'un home i una dona. Una xarxa molt ben trenada que ens farà viure en una muntanya russa de sensacions i que és impossible no veure reflectida en les experiències de cadascú, en menor o major mesura.
Tècnicament, cal valorar que Puntí és impecable, m'agrada molt com escriu i descriu, com t'introdueix a la història. Penso que és un escriptor amb talent. Una altra cosa és que els temes que tracta en aquest llibre ens agradin més o menys, o que ens afecti més o menys quan el llegim. Tot i que són temes dels que en parlo molt, n'escric, i que estan en boca de tots, no m'acaba de fer el pes quan llegeixo llibres dedicat a això, ja que solen centrar-se en les males coses i no destaquen res bonic, com si no haguéssim de tenir esperança en les relacions de parella. Després em queixo també quan llegeixo coses massa ensucrades, ja ho sé, però mira, entre poc i massa.
Bona obra, una mica irregular perquè al meu parer no manté la mateixa intensitat ni el mateix interès al llarg de totes les històries, però es deixa llegir i no és massa llarg. Certes coses que explica (massa vegades) em costen una mica, és d'aquells llibres que em debato entre la qualitat que li endevino i la impressió que em causa a mi, i en aquest cas em quedo amb això darrer, però no vull desanimar a ningú que el vulgui llegir, perquè l'opinió d'avui és encara més personal que habitualment.
Puntuació: @@
12 Comentaris
No me l'he llegit (però me l'apunto), però ja d'entrada no em fa massa el pes pel que dius que es centra en els mals rotllos del món de la parella. En això coincideixo amb tu: sembla que costa trobar l'equilibri entre els problemes que poden tenir les parelles i el sucre que pot embafar.
ResponEliminaAu, salut!
Les bones sensacions que em va deixar "Els castellans" em farà llegir un altre d'en Puntí. No sé si aquest o les "Maletes perdudes" ja ho veure quan toqui.
ResponEliminaI què fan aquests actors a la coberta? Que se n'ha fet una pel·li?
ResponEliminaJo prefereixo que pequin d'ensucrades que de mal rotllo, mira, la veritat... molt, molt ensucrades es pot fer pesadet i cursi, però una mica ensucrades m'agrada... Res, que no és llibre per mi... A més, vaig fatal de promig amb "Los papeles póstumos del club Pickwick", que té 999 pàgines!! :-)) (l'havia de citar hehehe)
Una crítica excel.lent, XeXu! No he llegit res d'aquest autor encara que tinc maletes perdudes a la llista.
ResponEliminaJo me'l vaig llegir quan va sortir, ara fa 10 anys, i em va agradar diria que molt (i potser encara més "Pell d'armadillo", el seu primer llibre de contes). No el recordo tan cru com dius, Xexu, bé, potser ho és, desesperançat potser sí.
ResponEliminaAssumpta, Ventura Pons en va fer una pel.lícula amb el títol d'"Animals ferits" (no sé per què va canviar el títol...).
No n'he llegit res d'aquest escriptor. Tinc ganes de llegir alguna cosa d'ell. Pot ser ho provo amb aquest.Encara que s'haurà de posar a la llista.^^
ResponEliminaAra no recordo si n'he llegit res d'aquest autor.
ResponEliminaLa puntuació del llibre no crida gaire, però potser en miraré algun altre??
No l'he llegit, ni el llegiré, però ja em va bé consultar les teves ressenyes per estar al dia d'allò que es fa aquí, no consumeixo novel·la autòctona ni veïna, tret del Salvador i algun amic, però s'agraeix que la gent com tu ho faci i ens faci cinc cèntims a aquells desgraciats que hem renegat dels nostres. Una picada d'ullet.
ResponEliminaGràcies, GEMMA! :-))
ResponEliminaJo també l'he llegit, aquest!! Fa uns 4 anys, molt abans de saber que l'autor es lluïria immensament escrivint Maletes Perdudes. No en recordo massa cosa, però em va deixar bon regust. Recordo que tot eren històries de parella, que més aviat anaven malament, però en aquell moment no em va semblar catastròfic ni depressiu. Suposo que depèn una mica del moment de la vida en què t'enganxi la lectura, oi?
ResponEliminaM'agrada veure que Puntí et sembla "impecable". La veritat és que m'has fet venir ganes de tornar-lo a llegir! Potser quan vagi per casa l'agafo. Au, a llegir coses més animades, ara! =)
Com ja vaig comentar, no puc menystenir la qualitat de l'obra, perquè està ben escrita, però em van costar molt alguns temes. Tot i així, us segueixo encoratjant a llegir aquest autor, que sempre és agradable. Gràcies pels comentaris.
ResponEliminaMaurici, l'equilibri sempre és molt complicat de trobar, en qualsevol situació. Però si ets susceptible als problemes de parella, que tels subratllin d'aquesta manera potser et deixa una mica tocat. Ja sabem que no tot són flors i violes, però una mica d'esperança, no?
Quadern, jo els he llegit els dos, i de totes totes et recomano 'Maletes perdudes'. El que no he llegit encara és justament el que has llegit tu, però tinc entès que és una altra cosa.
Assumpta, ja t'han explicat el tema dels actors de la coberta. Penso que no és un llibre per tu, certament. Però no per res, sinó perquè ho llegiries i ho trobaries inversemblant, no pot ser que tot surti malament. L'amor ha de ser en algun lloc, no? Hi és, però en unes formes que no són les que voldríem.
Kweilan, doncs esperaré impacient a veure la teva ressenya de 'Maletes perdudes', que les teves sí que són excel·lents. A mi el llibre em va agradar força.
Gemma Sara, potser cru no és la paraula, al cap i a la fi només narra situacions que són perfectament reals, que passen cada dia i per tot arreu. Però una mica desesperançat sí que és. Depenent de l'ànim amb que el llegeixis et pot deixar tocat. Jo ara potser necessitava més aviat esperança que misèries.
Maria, però si no hi ha assassinats sanguinaris ni res! Vols dir que t'agradarà? Hehehe. Ho hauràs de provar.
Jomateixa, com ja explico, la puntuació respon a la sensació que em va deixar, però no per dolent, sinó perquè és desesperançat i em va deixar mal cos. És tan subjectiu això... Llegiu bé la ressenya, fixar-se només amb la puntuació pot ser enganyós. Encara que si has de triar, entre els dos que he llegit et recomano 'Maletes perdudes'.
Carina, ja saps que mai he llegit el tipus de literatura que t'agrada, però sí que he de dir que en el passat no llegia res d'autors catalans perquè a casa senzillament no entraven. Ma mare, que és la mestressa de la lectura de la família (l'hauria de convidar a escriure aquí) i culpable de la meva malaltia, no ha prestat mai atenció a els autors d'aquí. És des que em vaig emancipar que n'he començat a llegir, perquè penso que se'ls ha de donar una oportunitat, i per sorpresa meva he de dir que he trobat una qualitat que no m'esperava, molt més alta que altres autors que corrien per casa i eren venerats. Així que deixa una porteta oberta dona, penso que va la pena, t'ho dic per experiència. L'amic Macip et recomanaria Eduard Márquez, i jo també ho faré. Els seus llibres són molt curts. Podries agafar-ne algun i després em dius. Si no t'agrada, ja no insistiré més.
Yáiza, tu ho has dit, els llibres depenen molt de l'estat d'ànim, i més quan són d'aquest tipus. Les coses que més ens afecten són les que fan referència a la vida sentimental, i quan remouen d'aquesta manera, ens poden deixar d'una manera o altra en funció del nostre estat. Tot i això, Puntí em sembla molt destacable. Hi ha altres llibres d'ell, més que rellegir aquest, potser podries buscar un dels altres. Destaquen molt 'Pell d'Armadillo'. Ja diràs si en llegeixes algun altre, jo no li tanco la porta a l'autor ni molt menys.
em van agradar els personatges encara que eren estranys molts cops...
ResponElimina