Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016
Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.
La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat.
En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.
Valoració: @@
3 Comentaris
No conec l'autora, però em sembla interessant, no només perquè pugui agradar mes a dones que a homes, sinó perquè com dius parla de coses que ens passen a tots.
ResponEliminaJo tampoc la conec, però em fa curiositat, a veure si la busco...
ResponEliminaDarrerament és de les que millor parla la crítica, i ha estat premiada. És probable que a vosaltres, Botika i Carme, us agradi més del que m'ha agradat a mi. De totes maneres, és una autora per anar seguint a veure què fa. Gràcies per comentar.
ResponElimina