Autor: Joaquim Carbó
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 318Llegit en: Català
El protagonista d'aquesta història és una mica cràpula, solitari no per voluntat, míser, un autèntic perdedor. Però això sí, bona persona i sempre al costat de la llei. Sempre i quan l'altre costat no li faci una oferta millor. Són temps de crisi i cadascú s'espavila com pot. Va perdre la feina del banc per un parany que li van parar, i la dona va marxar deixant-lo ben pelat. Sobreviu fent feinetes d'investigació casolana de part de la gent del barri, i de tant en tant col·laborant amb un amic seu comissari. En aquest text sense treva, coneixerem quins impulsos el mouen en aquests moments i tot un seguit d'anècdotes passades que li van venint a la ment encadenades. I com és evident, algú que es mou i coneix molt bé les misèries quotidianes del veïnat en té un bon munt per explicar.
Els podria dir que aquest és un llibre sense argument, més aviat són unes memòries d'un personatge inventat, que recullen anècdotes diverses que fan olor de veritat. No hi ha capítols, i el narrador, que és el mateix protagonista, salta d'un tema a un altre sense que qualsevol batalleta que explica tingui menys importància que el mínim fil argumental actual, que va apareixent de tant en tant, i se centra una mica a la part final, on tot lliga més. Hi descriu molt la societat de la crisi, desmenjada, desesperançada, i hi ha força crítica social també. Gairebé sembla escrit a raig, tal com li va sortir a l'autor, o més ben dit, tal com li anava saltant la ment d'un lloc a l'altre, com una mena de col·lecció de relats completament desordenats. La veritat és que costa una mica mantenir l'interès. A més, el llenguatge emprat abusa en excés de la metàfora d'estar per casa i de les dites populars i locucions (a estones sembla un compendi)... de fa 40 anys. Fa la impressió de llegir un llibre escrit fa moltes dècades, quan no és així.
M'ha costat avançar aquest llibre, i és una bona paradoxa, perquè ja es veu que està escrit per empassar-se'l, però aquesta escriptura tan col·loquial, que de vegades ajuda molt a la lectura, però tan passada de moda, se m'ha travessat una mica. Ja es veu que el protagonista és un carrossa! Tot i que té una edat indeterminada, per cert. Estan bé les reflexions i les anècdotes, la crítica i el retrat de la societat, però costa de seguir el fil. També em costa el fet que no estigui estructurat en capítols o temes, i que vagi xerrant i xerrant sense parar al llarg de les 318 pàgines. Segurament no me'n queixaria si m'hagués semblat tan fluid com pretén ser, però malauradament no ha estat així. Potser peco massa d'agradar-me les històries que van a alguna banda, però aquest 'Va com va?' no ha acabat de ser el que m'esperava.
Valoració: @@
Recomanat per en Salvador Macip al seu blog.
4 Comentaris
Potser una mica llarg, sí, però a mi em va convèncer la idea.
ResponEliminaDoncs jo crec que em pot agradar precissament perquè també sóc una mica carrossa! Sembla com si estiguessim escoltant un iaio que parla i parla sense parar, no?
ResponEliminaJo també prefereixo històries que van a algun lloc, per històries sense objectiu ja tinc la vida real.
ResponEliminaMoltes gràcies als tres pels comentaris, la veritat és que esperava més d'aquest llibre, però per la manera que està escrit no m'ha acabat d'entrar.
ResponEliminaMacip, la idea no és dolenta, però potser l'execució no és tan bona. No sé, a mi se m'ha fet pesadet i caòtic. Ja sé que va amb el protagonista, però els lectors no en tenim la culpa...
Botika, és una mica així, però la seva edat és indeterminada. Ja ha de ser madur, però per les coses que fa no hauria de ser un vell, encara té corda. Però em sembla que aquest és un dels misteris que no es revelen a voluntat de l'autor, perquè li permet jugar més.
Pons, déu n'hi do la teva frase. Però és que el llibre descriu una vida de manera fidedigna. Una vida força desgraciada, per cert.