Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@