Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja