Editorial, any: Empúries, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 271
Llegit en: Català
Acosteu-vos, que el curset comença. Algú, és un dir, haurà de substituir aquest ésser superior que ha estat gestionant la Joguina i que ja està a punt de caducar. Massa vicis adquirits, ja no se'n pot fer càrrec. Per això alliçona els seus possibles substituts i els explica la història de Mr. Folch, l'escollit, que va néixer a la postguerra civil a allò que els humans anomenen Catalunya i que està destinat a grans coses, tot i que encara no ho sap. I res no ho indica, perquè la seva vida és ben miserable, amb una mare, Maria la portera, que pren bafs de verdura i renega sempre d'haver-lo portat al món i d'unes germanes bessones que el torturen en estèreo. Però l'escollit se n'anirà sortint i descobrint poc a poc que té certes habilitats extrasensorials que el fan diferent de tots els altres. Així, anirà vivint els anys de la postguerra mentre la història barcelonina li passa pel davant i esperant el seu gran moment.
El curset d'aquest Déu gamberro i dispers consta de quatre sessions, quatre parts, que es divideixen en funció del cansament del narrador. Cadascuna, dividida en petites píndoles. Aquest Déu omniscient i totipotent que s'empesca Adrià Pujol té un estil narratiu kafkià que salta d'una banda a l'altra i d'uns personatges a uns altres. Costa una mica agafar-li el fil perquè al principi, que ens hem de situar, les bromes constants saltant-se la quarta paret i els salts d'uns personatges a altres no hi contribueixen. Un estil que, inicialment, m'estava fent penedir d'haver començat a llegir-lo. Però sobretot a partir de la segona sessió la narració és més constant, més centrada, tot i que no hi falten els apunts i bromes cap als 'oïdors', i podem començar a gaudir d'una trama que no deixa de ser delirant, però que atrapa i que serveix també com a excusa per anar destacant fets històrics de la postguerra i per l'aparició de diversos personatges reals amb els quals els protagonistes hi interactuen de manera tangencial. El text compta amb una riquesa de vocabulari que espanta, el domini del llenguatge és innegable, però com sempre, diré que això no sempre és sinònim de fluïdesa en la lectura.
Havia llegit només un llibre d'aquest autor, Alteracions, ja fa temps. Aquell, que no em va acabar de fer el pes, ja mostrava l'estil que fa servir Adrià Pujol, que sembla que es diverteixi trencant cànons narratius i rient-se una mica del (o amb) el lector/a. Em vaig animar a tornar-lo a llegir amb aquest 'Míster Folch' degut a les bones crítiques; una nova oportunitat. Com deia, al principi de la lectura pensava que havia estat una equivocació, però ha anat a millor fins a interessar-me i atrapar-me. Em costa, no ho negaré, aquest estil, però m'ha acabat convencent. El final, potser, m'ha semblat una mica precipitat, canvia el ritme de l'evolució dels fets. Però bé, diguem que el gran moment que espera a Mr. Folch segurament serà de l'interès de la majoria de possibles lectors del llibre. No és un text senzill, ni serà del gust de tothom, però és una bogeria agradable, m'ho he acabat passant bé i agafant afecte als personatges, que és el que compta.
Impressió general: @@@
2 Comentaris
M'ha cridat molt l'atenció aquesta ressenya i, malgrat les prevencions que hi poses, m'hi has fet interessar. Me l'apunto per donar-li una oportunitat. A veure que tal.
ResponEliminaDoncs m'alegra que t'hagi interessat. La veritat és que m'agradarà saber quina opinió et mereix quan el llegeixis, realment és una manera d'escriure molt peculiar, però m'ha anat agradant més a mesura que avançava.
Elimina