Editorial, any: Labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: The Martian Chronicles, anglès, 1950
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Quim Monzó
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català
Els humans ja estan preparats per deixar la Terra enrere i aventurar-se a altres mons. Les primeres expedicions a Mart no tenen massa èxit, troben alguns entrebancs i uns habitants marcians que no estan massa contents de rebre visites, però els colons humans mica en mica s'acabaran establint al planeta vermell i s'aniran adaptant a les noves condicions. Ho faran durant una trentena d'anys en els que tindran temps de reproduir les mateixes errades que ja hem comès a la Terra en comptes de fundar un món de bell nou i fer les coses millor. Mentrestant, la civilització terrícola està en decadència i en vies de desaparició, per tant, no es pot augurar un desenllaç diferent per a Mart si molt no canvien les coses. Els humans ja ho tenim això, que espatllem tot allò que toquem.
Les cròniques marcianes comencen l'any 1999, que era prou temps després que Ray Bradbury escrivís el llibre, però pel que sabem, encara no s'han materialitzat els fets que s'hi narren, només que el nostre món va de mal borràs. El llibre acaba el 2026, així que encara podem recuperar el temps. L'autor ens va explicant, amb relats de mides molt diverses, l'evolució de la colonització de Mart. Alguns són inconnexes aparentment, però van per ordre cronològic. També trobem alguns personatges recurrents que apareixen en més d'un relat. Si uns cosa es desprèn de tot plegat és que la humanitat no té solució, som irrespectuosos i imposem els nostres criteris allà on anem, i així ens va. Al principi trobem protagonistes marcians amb els seus físics peculiars i els seus comportaments encara més peculiars, però mica ne mica els humans s'hauran d'espavilar pràcticament sols a Mart. Els textos no estan mancats de fantasia, d'avenços tecnològics i també d'humor, que s'anirà perdent una mica a mesura que avança la decadència.
M'esperava més d'aquest llibre, la veritat, perquè n'havia sentit crítiques molt bones. Ja no em va entusiasmar Fahrenheit 451 quan el vaig llegir en el seu dia, però he volgut tornar a llegir Ray Bradbury per constatar que no m'acaba de fer el pes el seu estil. M'ha agradat com comença, quan els protagonistes són els marcians, per la imaginació que desprèn, però després són humans fent coses d'humans en un Mart completament humanitzat i probablement estigui ben trobat, però no m'ha entrat. Té bons punts, alguns relats atractius i molt inquietants, però en general no ha aconseguit mantenir la meva atenció i a estones se m'ha fet pesat. Ja ho dic jo que no sóc massa de SciFi, però darrerament havia llegit autors i autores que m'havien enganxat. No és el cas de Ray Bradbury, pel que sembla.
Impressió general: @@ i mitja
5 Comentaris
A mi em va agradar força més que a tu però he de dir que també m'esperava una altra cosa i, quan el vaig acabar, no em va quedar la sensació d'haver llegit un llibre de ciència-ficció. N'hi ha (en alguns relats més que en d'altres) però, en general, crec que el que fa l'autor és posar en un escenari diferent i llunyà a la humanitat per arribar a la conclusió que, siguem on siguem, ens comportem igual de malament sempre anant a la nostra.
ResponEliminaPenso el mateix que tu, a mi tampoc em va agradar el Cròniques Marcianes. Es una ciència ficció molt infantil, molt temps feliços anys 50 amb la família feliç, molta fantasia. A més que siguin històries aïllades no convida a agafar estima amb els protagonistes. Em sembla molt generosa la teva nota. De fet el Fahrenheit tampoc em va agradar gaire, o sigui que no penso llegir res més de Bradbury, per mi l'autor clàssic de ciència ficció més sobrevalorat.
ResponEliminaEm sembla molt bé que llegeixis SciFi, però si la poca que llegeixes es fluixa no t'agradarà mai, sigues adult i llegeix SciFi adulta com la de Liu Cixin.
Realment ets un cas perdut (per als clàssics de la CF, si més no...) ;)
ResponEliminaTot un clàssic de la ciència ficció i potser aquest és un dels problemes, que és massa clàssic. O no, no ho sé, perquè tampoc sóc cap entès del gènere, que diguem. Però en tot cas, els dos llibres de Ray Bradbury que he llegit no m'han fet el pes. Gràcies a tots pels comentaris.
ResponEliminaMcAbeu, em sembla que la teva conclusió és encertada i que això és el que buscava l'autor. I en això puc coincidir amb ell 100%. No tenim solució com a espècie. Però és que si només ens perjudiquéssim a nosaltres, doncs mira, però és que ens carreguem tot allò que ens envolta. Ja temo de com rebentarem el món quan acabi el confinament...
Pons, caram, m'esperava un altre tipus de bronca, més de l'estil que una vegada que llegeixo ciència ficció i en parlo malament, però ja veig que a tu aquest estil tan clàssic tampoc no t'il·lusiona. Més que sobrevalorat, podríem dir que l'autor està ja passat de moda, pels estàndards actuals, no creus. Però no sé si em veig amb cor de ser adult en ciència ficció... amb Ursula K. Le Guin ja faig.
Salvador, si només fos pels clàssics de ciència ficció, encara!
Jo fa dies que el tinc esperant, i potser també espero massa... veurem.
ResponElimina