Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020
Títol original, idioma, any: Myrknaetti, islandès, 2011
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Esther Roig
Número de pàgines: 357
Llegit en: Català

Ha arribat l'estiu a Islàndia i el clima és molt més temperat, tot i que al nord, a l'aïllada Siglufjördur, tampoc es pot dir que gaudeixin de clima tropical. Del que sí que es lliuren és del núvol de cendra que està enfosquint Reykjavík, arran de l'erupció de l'Eyjafjallajökull. El policia Ari Tór ja s'ha acostumat a la seva destinació remota i gaudeix cada cop de més confiança per part del seu superior. Encara es llepa les ferides de la ruptura amb la Kristín, és la dona de la seva vida i està decidit a recuperar-la. Entretant, apareix un cadàver a la localitat propera de Skagafjördur, sembla evident que ha estat una mort amb violència. Elías Freysson era un contractista d'obra que treballava en el túnel que havia d'unir Siglufjördur amb la civilització. Els primers sospitosos són els seus subordinats. El reduït equip policial del llogarret es posarà en marxa per descobrir qui ho ha fet, els crims de sang no són gaire comuns a Islàndia. Aquest cop, comptaran amb l'ajuda inesperada de l'Ísrún, una periodista vinguda de Reykjavík que sembla molt interessada en descobrir més coses del finat.

Vaig llegir el primer volum d'Islàndia negra, 'L'ombra de la por', i ja vaig comentar que era un llibre que fluixejava i que tenia molt marge de millora. La lectura d'aquesta segona entrega m'ha confirmat el mal pressentiment i no ha aprofundit en aquelles virtuts incipients del primer. Escrit perquè te l'empassis a glopades, amb capítols molt curts i editat amb lletra gran i molt d'espai, no hi ha dubte que és un llibre que flueix i passa volant. Una altra cosa és que la trama sigui interessant. Torno a llegir un autor nòrdic pensant que em volen vendre novel·la negra quan en realitat em venen una història simplona amb un cadàver pel mig. Potser la meva percepció del que ha de ser una novel·la negra és massa canònica, però passo a relatar-ne els defectes, segons el meu punt de vista. El protagonista, l'Ari Tór, té una escassa incidència en la investigació i està infinitament més preocupat per la seva vida personal. La investigació mateixa és testimonial en el llibre. Qui descobreix més coses és la periodista, els policies tururut. La insistència en trames paral·leles que no van enlloc ens desvien de l'objectiu. Tota la primera part, i parlem de 200 pàgines, és pràcticament irrellevant. A la segona part, l'interès va en augment, hi passen coses, tot s'accelera, però els grans temes que acaben explicant la motivació del llibre, que són d'envergadura, només s'anuncien, sense incidir-hi, sense antecedents, sense documentació, sense aprofundir mínimament. L'agilitat en la narrativa, que tampoc no és cap meravella, és proporcional a la buidor de continguts.

Amb aquesta llista de despropòsits és fàcil entendre que el llibre m'ha semblat molt, molt justet. I això que l'he llegit d'una revolada, a gran velocitat, però gairebé més per inèrcia que per interès. No és un llibre que et plantegis deixar, es llegeix sol, però un cop acabat m'ha quedat una mica de sensació de presa de pèl. I sap greu, perquè adoro Islàndia i tinc ganes que m'agradin les obres ambientades en aquest país, però si he de ser honest, he de dir que m'ha fet perdre l'interès i l'expectativa que em va generar el primer. Vaig pensar que, amb l'experiència, l'autor corregiria els defectes, però no m'ho ha semblat. Hi havia l'opció d'anar cap a aquella mena de gènere negre nòrdic que ja vaig descartar fa molt temps, o apropar-se a Indridason o Mankell. Jónasson s'ha decantat per la primera opció, així que probablement m'ha perdut com a lector. Més enllà de l'estil o els temes personals en els que incideix, he de dir que tot el conjunt m'ha semblat força fluix i l'anunci d'alguna trama delictiva rellevant que no s'acaba de concretar no fa que el conjunt millori. Sentint-ho molt, penso que els lectors de novel·la negra mereixen més.
 
Impressió general: @