Autora: Marguerite Duras Editorial, any: Edicions Sidillà, 2018 Títol original, idioma, any: La vie tranquille, francès, 1944 Gènere: Narrativa Traducció: Antoni Clapés Número de pàgines: 219 Llegit en: Català
Una baralla pertorba la vida a les Bugues. En Nicolas ha ferit de mort el seu oncle Jérôme per un tema de faldilles i ara només queda esperar que traspassi, perquè no hi ha manera que sobrevisqui a aquestes ferides. L'agonia es perllonga força dies sota la mirada impassible de la família, que res hi poden fer, però tampoc no tenen voluntat de fer res. És la Francine, la germana d'en Nicolas, qui ens ho explica, de manera impassible i com si tot plegat no anés amb ella, quan en realitat és la mateixa noia qui ha informat el seu germà i ha propiciat el desencadenament de la baralla. Com canviarà la vida de la família ara que en Jérôme no hi és? Quan aflorarà la culpa? I la redempció? La mort, i també l'amor, persegueixen la família Veyrenattes, fins el punt que les dues coses es confonen. La Francine necessitarà un temps per ella, per redescobrir-se i adaptar-se a la nova realitat. Per saber què vol. Busca una vida tranquil·la, però per això, l'ànima ha de fer net. I té feina.
Marguerite Duras va ser una escriptora francesa amb una prolífica carrera i que compta amb un sentit reconeixement. No l'havia llegit abans, de manera que quan vaig veure aquesta traducció que va publicar Sidillà, em vaig disposar a pagar el deute. L'experiència no ha resultat ser tan satisfactòria com esperava. El llibre compta amb tres parts de llargades desiguals. La primera narra l'incident i tot el que se'n deriva. A la segona, la Francine marxa sola a passar uns dies a la costa i reflexiona sobre la seva vida. Finalment, torna a casa i redreça els fragments de la seva existència. La jove Veyrenattes és la narradora i ens explica en primera persona tota l'evolució. Es perd en reflexions, en giragonses sobre la seva existència i el seu futur i ens acaba marejant amb la seva introspecció. Es diu que el llibre és molt autobiogràfic, de manera que podem conèixer les inquietuds de Duras per veu de la seva protagonista. Però el text és tan introspectiu que costa de seguir i és molt fàcil que el cap ens marxi a altres bandes. Funciona com els pensaments d'una ment humana i, per tant, el fil es trenca, es relliga i es reprèn a voluntat de l'autora, cosa que no en facilita la lectura.
Com sempre dic en aquests casos, aquesta és tan sols la meva opinió, perquè estic convençut que molta gent gaudeix de l'escriptura enrevessada, íntima i molt introspectiva de Duras, però no ha aconseguit connectar amb mi en cap moment. La sensació és més de 'què m'està explicant?' que d'empatitzar amb la protagonista. En una cita del traductor es diu que acabarem estimant la Francine per la seva inseguretat i els seus dubtes existencials. Doncs bé, no m'ha passat. Sento dir que l'he trobat tediosa i no he pogut concentrar-me en les seves reflexions espirals. Potser em manca sensibilitat per entendre-la. Potser, senzillament, aquesta manera d'escriure no fa per mi, almenys en aquest moment de la meva vida. Com deia, una autora de qui esperava molt, però que ara per ara no em ve gens de gust tornar a llegir. Una llàstima.
De la Marguerite Duras només he llegit L'amant, també autobiogràfica, i pel que sembla aquest que has llegit segueix la mateixa línia narrativa, d'escriure els pensaments tal i com surten del cap, o sigui, caòtics. No et conec però dubto que et manqui sensibilitat per entendre-la, més aviat em sembla que és difícil de llegir i seguir.
No vull aventurar-me a posar la culpa en ella o en mi. Només puc dir que no m'ha entrat, que la seva manera d'explicar les coses no ha aconseguit atrapar-me ni interessar-me. Una autora que, a priori, descarto per seguir explorant la seva bibliografia. I més amb el que comentes del llibre que li has llegit tu. Gràcies per comentar!
Vols rebre les ressenyes al teu correu? Subscriu-te!
Què busques?
taula de puntuació
- sc: A la foguera! - @: No passarà a la història - @@: Es deixa llegir - @@@: Té alguna cosa estimable - @@@@: Val la pena, et deixa satisfet - @@@@@: No llegir-lo és una vergonya
2 Comentaris
De la Marguerite Duras només he llegit L'amant, també autobiogràfica, i pel que sembla aquest que has llegit segueix la mateixa línia narrativa, d'escriure els pensaments tal i com surten del cap, o sigui, caòtics.
ResponEliminaNo et conec però dubto que et manqui sensibilitat per entendre-la, més aviat em sembla que és difícil de llegir i seguir.
No vull aventurar-me a posar la culpa en ella o en mi. Només puc dir que no m'ha entrat, que la seva manera d'explicar les coses no ha aconseguit atrapar-me ni interessar-me. Una autora que, a priori, descarto per seguir explorant la seva bibliografia. I més amb el que comentes del llibre que li has llegit tu. Gràcies per comentar!
Elimina