Autora: Pauline Harmange
Editorial, any: Destino, 2020
Títol original, idioma, any: Moi les hommes, je les déteste, francès, 2020
Gènere: Assaig
Traducció: Mercè Ubach
Número de pàgines: 101
Llegit en: Català
 
Davant d'un títol provocador com el d'aquest breu assaig de l'activista francesa Pauline Harmange, qualsevol home que es plantegi llegir-lo sap que s'hi ha de presentar ben equipat amb elements de protecció i disposat a rebre cops (morals) allà on fa mal. Una dona que declara alt i clar que detesta els homes? Això deu ser, com a poc, políticament incorrecte. Però tenen les dones raons per odiar els homes? I tant, moltíssimess, i de diverses tipologies. Són segles, mil·lennis, de patir el patriarcat, la violència masclista, el menysteniment i la discriminació. És això un motiu per començar a tornar tot el que han patit les dones? No. És un motiu per no deixar-s'ho fer més. Perquè es pot detestar els homes sense que això els produeixi cap perjudici a ells. Fins i tot, compartir la vida amb ells encara que això generi certa contradicció. Però ha arribat l'hora de deixar enrere aquest paper secundari en la història i aquesta submissió. El concepte d'androfòbia, la síndrome de la impostora, la trampa de les relacions heterosexuals monògames i la sororitat són alguns dels temes que trobarem en aquest text irònic i molt clarificador.

Com ja és habitual, periòdicament llegeixo i ressenyo algun assaig feminista per aprendre i aconseguir entendre les reivindicacions d'aquesta lluita. Aquest títol, més que fer-me enrere, em generava molta curiositat. És evident que està fet per cridar l'atenció. Cal llegir-lo amb la ment oberta, perquè els humans, especialment els homes, tendim a sentir-nos atacats molt fàcilment, i això ens genera rebuig. Si som capaços d'assumir que la història ens ha tractat bé, perquè en general l'hem escrita nosaltres, i s'ha dedicat a fer callar i invisibilitzar les dones, i si acceptem que això no és gens ni mica normal, podrem entomar amb una mica d'humilitat les reivindicacions i els retrets d'aquest assaig. És un text ple de veritats, per més que coguin. Això no vol dir estar d'acord amb tot el que diu, o pensar que algunes opinions es podrien matisar. Però hi ha dues maneres de reaccionar davant d'un llibre així: tancant-se en banda, o acceptar la posició de privilegi que tenim pel simple fet de ser homes i entendre que cal canviar-ho. Jo opto per la segona opció. M'ha semblat un llibre honest, clar, valent i també irònic, sense que això li resti cap credibilitat.
 
He de dir que aquest llibre m'ha agradat més que d'altres semblants que he llegit, els temes que tracta m'han resultat molt interessants i també la manera com estan explicats. És incisiu, l'autora no s'amaga i reitera que detesta els homes per tot el que històricament han fet a les dones, i tot el que segueixen fent. Assumeix, a més, les seves pròpies contradiccions. La igualtat efectiva encara queda lluny, hi ha molt camí per recórrer i per canviar-ho caldran més dones que no es conformin i més homes que pensin que no sempre han de ser ells els protagonistes. Humilment diré que no és contra les dones que els homes hem d'alçar les barreres, sinó contra els altres homes que no siguin capaços d'abandonar la superioritat inherent que se'ns ha atorgat. Recomanaria aquest llibre a qualsevol dona que vulgui veure reforçades les seves conviccions, perquè segurament li pot donar empenta. Però especialment el recomanaria a aquells homes que s'autoanomenen feministes, perquè probablement els pot baixar els fums i els pot ensenyar que nosaltres no hem d'abanderar aquesta lluita, que ja encapçalem prou iniciatives. Una lectura per aprendre molt i que aviat està enllestida. Val la pena interessar-se per aquestes temàtiques i, sobretot, interioritzar els conceptes.
 
Impressió general: @@@ i mitja