AQUESTA RESSENYA VA SER PUBLICADA EL 09/08/2022 a El Matí Digital
 
Autor: Carlo M. Cipolla
Editorial, any: La Segona Perifèria, 2022
Títol original, idioma, any: Allegro ma non troppo, italià, 1988
Gènere: Assaig
Traducció: Ton Vilalta
Número de pàgines: 147
Llegit en: Català
 
Si és ben sabut que les taxes de lectura al nostre país són força millorables, els lectors d’assaig i gèneres de no ficció són encara més escassos. I és d’un assaig, precisament, que vull parlar avui. Però ep, no fugiu encara a mirar vídeos de tik tok, que és un assaig amb trampa.
 
Carlo M. Cipolla va néixer enguany fa just 100 anys i va arribar a ser catedràtic de les universitats de Pavia i Berkeley, un reconegut historiador de l’economia del segle XX. Els seus coneixements eren de solvència contrastada, però també tenia una afició paral·lela: la d’escriure breus assajos humorístics per distreure els seus companys. Aquests treballs, pur divertiment per ell, van fer fortuna i li van portar molta popularitat. ‘Allegro ma non troppo’, que ha traduït recentment al català Ton Vilalta per l’editorial La Segona Perifèria, recull dos dels textos que més van triomfar: El paper de les espècies (i del pebre en particular) en el desenvolupament econòmic de l’edat mitjana, i Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana. De manera que, sí, parlem d’un assaig. Però ara veurem de quin tipus.
 
‘El paper de les espècies…’ és un tractat d’història sobre l’edat mitjana i se centra en el comerç i el consum de diferents productes, molt especialment el pebre, però també el vi o la llana, i ens els presenta com els veritables motors de l’evolució d’aquella època. Si bé és cert que s’han desencadenat guerres i canvis de règim per motius aparentment menys importants que els que narra Cipolla, la versemblança del to no concorda amb la dels fets i la descripció d’esdeveniments encadenats arriba a ser desconcertant i hilarant, però també molt enginyós, fins al punt de fer-nos dubtar de la veracitat del relat. Que hi apareguin personatges i fets històrics reals encara ens descol·loca més. Es llegeix com un text històric explicat de manera distesa en el que l’autor es pren les llicències que vol per arrencar-nos un somriure.
 
A ‘Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana’ marca cinc premisses inqüestionables sobre l’estupidesa, començant per una primera llei que ja indica que sempre subestimem el nombre d’individus estúpids que hi ha en circulació. Amb un format clàssic d’estudi científic, va desenvolupant les cinc lleis i classifica les persones com a intel·ligents, ingenus, canalles i estúpids, en funció de si les seves accions perjudiquen o afavoreixen l’altra gent o a ell mateix. Davant de tanta evidència, no podem fer altra cosa que assentir amb el cap perquè posa ciència, ciència inventada, però ciència al cap i a la fi, a allò que ens trobem dia rere dia. Una divertida anàlisi del comportament humà, irònica, satírica en algun punt, i molt reveladora, que deixa amb la sensació que aquest fals estudi hauria d’aparèixer en els llibres de text seriosos.
 
L’estructura formal dels dos textos és del més pur estil acadèmic, la cadència, el llenguatge, les referències. És en les paraules, les afirmacions i les conclusions on hi ha la vessant divertida. Una lectura massa analítica ens podria fer pensar que Cipolla parla seriosament, de tant versemblant que és la seva escriptura. De fet, l’assaig sobre el pebre va convèncer força gent que el comerç d’aquesta espècie havia canviat el rumb de la història més d’una vegada. Però l’autor, molt coneixedor del que parla, tira d’ironia fina i de bon humor per deformar la història i fer-la anar per uns camins que semblen plausibles, però que disten molt de la realitat. Si ets capaç de veure el seu joc, pots passar una bona estona amb la seva reinterpretació dels desllorigadors de diferents esdeveniments històrics. I pel que fa a l’assaig sobre l’estupidesa, s’explica per ell mateix. El llegirem amb un somriure per sota el nas i, previnguts que Cipolla no es basa en cap mètode científic per les afirmacions que fa, no podrem deixar de pensar ‘quanta raó té’.
 
És un llibre breu que es llegeix de manera molt àgil, en una tarda o un parell d’assegudes el teniu llest. No espereu grans rialles, busca divertir al lector d’una manera més subtil des del seu to acadèmic i formal, però sovint sorneguer. L’objectiu l’aconsegueix a la perfecció. I el de deixar-nos pensant un cop acabat, també.
 
Advertències: Tot i que el to és majoritàriament seriós i fa referència a dades reals, són dos textos de divertimento que s’han de llegir pel que són, sense buscar-hi cap rigor científic ni històric. Convé estar una mica acostumat al gènere d’assaig.
 
Recomanat especialment a: Qualsevol persona a qui agradin els textos humorístics i que fan pensar, pels bons coneixedors del període històric de l’edat mitjana en el primer cas, i per aquells que creuen que estan envoltats d’estúpids el segon. És a dir, tothom.
 
Impressió general: @@@