Autora: Lana Bastašić
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2022
Títol original, idioma, any: Mlijecni zubi, croat, 2021
Gènere: Relats
Traducció: Pau Sanchis
Número de pàgines: 162
Llegit en: Català
 
L'autora serbocroata Lana Bastašić va aixecar força polseguera ara fa uns anys amb el seu road trip fosc i introspectiu "Atrapa la llebre". Tot i no trobar-lo un llibre rodó, ja em va semblar llavors que l'autora mantenia un molt bon nivell narratiu i vaig pensar que la tornaria a llegir si en tenia l'oportunitat. Doncs aquesta oportunitat arriba en forma de recull de relats curts que ens tornen a fer viatjar als Balcans, però també enrere en el temps, ja que Bastašić cedeix la veu a infants i preadolescents per donar forma i ficcionar alguns dels records d'infantesa que guarda ben endins. Són dotze textos breus i incòmodes perquè ens mostren infàncies truncades, males experiències i moments cabdals viscuts de la pitjor manera possible. Tots ells narrats des de la perspectiva dels menuts, que no sempre entendran tot allò que passa, però que ens ho podran descriure prou bé perquè al lector adult no li passi res per alt i entengui molt més enllà del que evidencien les paraules. El resultat: cor encongit i patiment assegurat.

El caràcter de l'Europa de l'est sempre ens ha semblat molt diferent del nostre i llibres com aquest ens ho confirmen, però al final els sentiments humans s'acaben assemblant sempre. Els contes de Bastašić ens mostren unes infàncies difícils, en part per la relació entre pares i fills, però també condicionades per les circumstàncies, els conflictes i el propi tarannà social. Maltractament, normes estrictes, pors, sadisme, la importància de la religió, i tot plegat en un entorn castigat per la guerra, miserable i una mica sòrdid. L'autora no estalvia descripcions d'experiències doloroses i colpidores, fa servir un llenguatge directe, planer i explícit, amb frases molt curtes de vegades, quan ens exposa una mirada infantil en primera persona, i una mica més elaborades si la narració és en tercera persona. En qualsevol cas, el text no descriu res més enllà de la capacitat de comprensió dels seus protagonistes, però pel lector ja és una altra història. Per això és tan impactant: la naturalitat de les paraules xoca frontalment amb el missatge que ens arriba amb claredat. Cops de puny ben enfocats a les nostres línies de flotació.

Val a dir que tots s'assemblen força, pel tipus de personatges, perquè ja saps que patiràs alguna punxada, per l'ambientació, per l'època en què se situen, però això també vol dir que tots tenen un alt nivell literari i estan cuidats al detall. Tenen la llargada precisa i expliquen exactament allò que volen expressar, aquella anècdota, aquella vivència. Si n'he de triar algun, només per detalls, em quedaria amb "L'home a la lluna", "L'últim sopar" o "Cercles". Però no perquè siguin gaire diferents dels altres, probablement altres lectors, per la seva pròpia configuració mental, en triaran d'altres. Per exemple, a la presentació que es va fer del llibre, a la que vaig poder assistir, es destacava molt "Pa". Per cert, l'autora parla un català excel·lent, la presentació es va dur a terme íntegrament en català. M'han agradat aquests relats i m'agrada com escriu Bastašić. Reconec que "Atrapa la llebre" em va costar, em desconcertava força, però ja demostrava tenir una gran capacitat narrativa. En les distàncies curtes m'ha convençut, no són contes fàcils, ni còmodes, però diuen molt. Valen molt la pena i, per la brevetat de tot el volum, és fàcil donar-li l'oportunitat. Potser amb aquest tast previ, la seva novel·la se m'hagués fet més comprensible.

Impressió general: @@@ i mitja