Autora: Anaïs Nin
Editorial, any: LaBreu edicions, 2016
Títol original, idioma, any: Seduction of the minotaur, anglès, 1961
Gènere: Narrativa
Traducció: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català
 
La Lillian ja havia viscut a Mèxic quan era petita, un de tants llocs que va visitar amb la seva família. Ara hi torna, ja de gran, amb un contracte per actuar com a pianista i cantant de jazz en un local de l'exòtica illa de Golconda. La natura exuberant i un seguit de personatges ben diferents entre ells de seguida l'atrapen i converteix aquesta terra que l'acull en el seu refugi personal. Però és normal, la Lillian fuig, s'amaga. No de res, ni de ningú. Fuig d'ella mateixa i del seu passat, d'una vida de relacions difícils i condicionada per la figura de la seva mare que sempre l'ha fet anar amb el cap baix. La comparació amb ella sempre l'ha fet sentir molt poca cosa. Ara la pianista està envoltada de refugiats sentimentals, homes i dones que, com ella, fugen d'allò que no es pot fugir i han trobat en Golconda el paradís que és, però que tindrà també els seus clarobscurs, perquè no tothom és capaç d'enfrontar-se a aquest aïllament, a un canvi tan radical de vida i a tot el que deixen enrere. Sucumbirà la Lillian als perills d'aquest entorn com han fet tants altres abans que ella?
 
He volgut fer un segon intent amb Anaïs Nin, ja que la primera experiència no em va acabar de convèncer i es tracta d'una escriptora molt reconeguda. Ja avanço que no ha anat bé. A "Les quatre cambres del cor" tanta intensitat em va embafar. Que aquest comenci de manera molt més reposada em va proporcionar bones sensacions inicials. Una dona que accepta tocar el piano durant tres mesos al paradís, però que ja es veu que fuig, que li cal retrobar-se a ella mateixa. Les converses amb les persones que va coneixent. El que s'explica i el que no s'explica. Golconda és un refugi per a ànimes perdudes. Per tant, pot resultar interessant saber què els ha portat allà. Nin tira d'experiències personals per bastir personatges i situacions, el seu estil és introspectiu i reflexiona molt sobre la seva pròpia vida en la pell de la Lillian. A priori no és cap defecte, però no vaig connectar gens amb el seu estil narratiu i probablement tampoc amb les vivències que exposa. Tant és així que vaig acabar perdent totalment l'interès per la història i per la protagonista i els altres personatges. Tret de moments puntuals, no aconseguia concentrar-me en la lectura i el cap em marxava lluny perquè, encara que soni dur dir-ho, no m'importava què hi passava. A banda de la pròpia situació dels personatges que "s'amaguen" a Golconda, al principi també m'havia interessat la relació de l'home (o la dona) amb la natura que expliquen que no és fàcil, o la relació de subordinació de la Lillian amb la seva mare, però mica en mica tot plegat se'm va fer bola. A més, és d'aquests llibres escrits sense separació, d'una tirada, i he de dir que agraeixo quan hi ha capítols que ajuden a estructurar la lectura.

Amb tot això que explico no és difícil imaginar que no he gaudit d'aquesta lectura. He de dir que feia molt temps que no estava tan a prop d'abandonar un llibre com amb "La seducció del minotaure". És una simple qüestió de feeling, em vaig engrescar a l'inici perquè el veia diferent de "Les quatre cambres del cor", però m'ha acabat resultant més pesat encara. No crec que sigui pitjor llibre, però la decepció de no sortir-me'n hi devia jugar un paper. És un llibre molt reflexiu, molt testimonial i t'has de sentir interpel·lat per la difícil vida de l'autora, amarar-te de les seves preocupacions i del seu món. Com que no ha estat el meu cas, sentint-ho molt em sembla que amb dues oportunitats ja n'he tingut prou.
 
Impressió general: @