Autor: Voltaire (François-Marie Arouet)
Editorial, any: Bernat Metge Universal, 2022
Títol original, idioma, any: Romans et contes, francès, 1715-1775
Gènere: Relats
Traducció: Joan-Lluís Lluís
Número de pàgines: 802
Llegit en: Català

Podríem arribar a pensar que els provocadors, aquells que diuen obertament allò que altres no s'atreveixen a dir, els que són transgressors i es mostren canalles, són un producte de l'actualitat, especialment de l'àmbit televisiu. L'enfant terrible cotitza a l'alça, tot i que de tant en tant algun hagi d'acabar retirant-se amb la cua entre cames. Però de cap manera és una invenció dels nostres dies. Al segle XVIII un francès enginyós, massa intel·ligent per la gent de què s'envoltava, ja va conrear una fama notable en l'art d'escandalitzar i d'ofendre els poders més establerts. Potser no va ser el primer i definitivament no seria l'últim. Però va excel·lir en aquesta disciplina. Aquest no és altre que François-Marie Arouet, que tothom coneix pel misteriós malnom de Voltaire. A banda d'enemistar-se amb múltiples corts europees i portar els religiosos de corcoll, Voltaire va ser un escriptor prolífic en la majoria de camps. Precisament, els textos que recull aquest volum de vuit-centes pàgines són els que ell menys valorava: els contes i relats de ficció. No els atorgava gaire crèdit i donava molta més importància a altres gèneres que cultivava, com ara l'assaig. Però no és per casualitat que hagin transcendit al llarg dels segles. L'enginy esmolat de Voltaire, la seva ironia i mala bava, es reflecteixen clarament en aquests relats plens de reflexions filosòfiques disfressades de faules i relats d'aventures. "Contes filosòfics" reuneix per primer cop en català tota la seva narrativa curta, amb una traducció actualitzada d'en Joan-Lluís Lluís i una edició que revaloritza qualsevol biblioteca personal.

Poc m'imaginava que llegiria Voltaire, ara o en qualsevol altre moment de la vida. Però he d'agrair la gentilesa de la Bernat Metge Universal per haver-me enviat un exemplar d'aquest volum. I dic agrair amb tota la sinceritat, perquè en un primer moment em va semblar que era un error que haguessin pensat en mi per llegir-lo i valorar-lo, però ha estat una bona descoberta. Els contes de Voltaire tenen llargades diverses, però estan recollits de forma cronològica i això permet seguir l'evolució del seu pensament. Li serveixen a l'autor per explicar episodis de la seva vida i exposar tota la seva filosofia i principis. D'inici tenim un pròleg fantàstic d'en Joan-Lluís Lluís que ens fa cinc cèntims de la vida del geni (geni i figura, per ser exactes) i també senta les bases per entendre la seva obra. Però el que és veritablement impagable és que cadascun dels relats compta amb una breu introducció del traductor que ens els fa molt més comprensibles, ens indica on hem de parar atenció i allò que potser no hauríem entès sense un parell d'advertències. Per rematar la feina, la traducció fa molt més accessibles uns contes que daten del segle XIX i que poden ser densos i complexos, però si no ens atrapen no serà pel català de la traducció. 

Els relats de Voltaire tenen temes recurrents. És molt crític amb la religió i amb els fanatismes, defensa la intel·ligència però demostra que no agrada a tothom en un món en el que impera la mediocritat. Per l'autor l'ésser humà és mereixedor de tot el que li passi, perquè la immensa majoria no actua com caldria. Però també va evolucionant pel que fa a l'optimisme davant del gènere humà, cap al final dels seus dies sembla trobar-hi certa esperança. Dedica temps també a explorar els conceptes més purament metafísics, com el de l'ànima humana o l'existència de Déu. I tot sovint ambienta els seus escrits en països orientals quan el que vol realment és retratar l'Europa del seu temps, amb tots els seus encerts i errades. Voltaire és molt agut, troba punta a tot. És irònic, foteta, trapella, però sempre enginyós per exposar les seves tesis. Però per damunt de tot, profundament crític i analític amb el món que li va tocar viure.
 
Potser el relat que crida més l'atenció és "Càndid o l'optimisme", un dels textos de més renom de l'autor. Però personalment em va agradar més "Zadig o destí". En realitat són obres molt semblants en les que els protagonistes són alter egos de Voltaire que, per altra banda, sempre acaba apareixent d'una manera o altra. I aquí rau un dels únics inconvenients que veig jo al recull: acaba sent una mica repetitiu per forma i temes. L'estil sí que va evolucionant, es torna més seriós, però acaba donant moltes voltes a les seves inquietuds. Això només té importància si llegeixes el recull tot seguit, però si vas llegint un conte de tant en tant això deixa de ser un problema, tenir-los tots recollits en un volum és un privilegi. Per citar-ne algun altre de menys conegut que també m'hagi agradat prou, diria "El blanc i el negre" o "Micromegas", que és ciència ficció i tot! En conjunt he quedat molt gratament sorprès. No sabia que hi trobaria i Voltaire és un pensador que demostra una gran capacitat de narrar i de dir tot allò que vol, tant disfressant-ho de conte gairebé infantil, com exposant-ho obertament fent una crítica mordaç i gens dissimulada. De vegades abusa dels Deus ex machina en les seves trames, però són llicències que es pren perquè, en definitiva, el que importa és poder reflectir la seva filosofia i pensament, més que els personatges. Descomptant això, són contes força distrets de llegir, que sorprenen per la seva clarividència tenint en compte l'època, i que arriben a ser divertits, sobretot els primers. Amb la maduresa potser va perdre aquesta vessant més "humorística", però definitivament no va perdre la mordacitat. Quin personatge, aquest Voltaire!
 
Impressió general: @@@
Gràcies Bernat Metge Universal per la confiança.