Autor: Joel Codina
Editorial, any: Apostroph, 2022
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Quants tombs pot donar una vida? Com superar alguna de les atzagaiades que rebem? El protagonista d'aquesta narració en primera persona no ha tingut mai un camí fàcil. Entre els records d'infantesa s'hi compta l'òpera, l'amor de la seva àvia i el Barça. Però també alguna mala experiència que no ha pogut oblidar mai i que, molt o poc, l'ha marcat per sempre. Ja de més gran, els diferents llocs on ha viscut, els trasllats, les parelles, els fills. I abismes en els que caus i ja no pots sortir-ne, encara que vegis, allà una mica per sobre del teu cap, l'anhelada salvació. Així explica Joel Codina la seva trajectòria vital, perquè en gran part aquest breu llibre és la biografia descarnada d'algú que no està acostumat a explicar-la per escrit, però que ho ha fet ara en el que és el seu primer llibre. Acompanyar-lo és patir, especialment si ets coetani de l'autor. És aferrar-se als propis records i vivències per adonar-te que hi havia una realitat que tu no veies, que no vas saber que existia, per més que els referents puguin ser els mateixos i reconeguis els escenaris i els temps. La realitat dels invisibles, que també mereix ser explicada.

Joel Codina ha exercit la seva vida professional com a fotògraf especialitzat en política i posteriorment ha esdevingut fotògraf resident a la llibreria Ona Pau Claris de Barcelona. L'escriptura no és el seu terreny, però en aquesta biografia novel·lada demostra tenir-hi traça i un estil propi amb referències a la generació beat i a alguns autors de casa nostra que escriuen en castellà (i que no he llegit). Codina escriu a raig, a glopades i deixant-se portar pel seu flux de pensament, cosa que de vegades deriva en relacions d'idees una mica estranyes, però mica en mica va construint el relat d'una vida poc feliç, per dir-ho de manera suau. Utilitza la tècnica de repetir periòdicament alguns fragments o fórmules que li donen un toc especial i cíclic, i he de dir que em va agradar que ho fes per la pròpia dinàmica del text, però potser n'abusa una mica. Un dels temes que ocupa més temps de la novel·la és el Barça i la relació que el jove Joel Codina tenia amb el club. De fet, el fa servir de metàfora per explicar algunes fases de la seva vida, però alhora narra l'evolució, tant esportiva com emocional, de l'equip dels seus somnis. Així l'acompanyem en la primera copa d'Europa amb el gol de Koeman i la importància de Cruyff, l'arribada de Rijkaard i Ronaldinho, l'adveniment de Guardiola i Messi i tot un seguit d'etapes que a molts de nosaltres ens interpel·laran molt perquè les hem viscudes. Això i les incomptables referències culturals, musicals, literàries o cinematogràfiques faran que Codina estigui explicant també, d'alguna manera, part de la nostra pròpia història.

Però no, és la seva la que importa aquí, que ja se'ns fa prou dura i corprenedora en alguns punts. Ens deixa veure i alhora ens fa imaginar. Si soc honest, no sé si he entès tot el que no ens acaba d'explicitar. M'he muntat la meva pròpia pel·lícula per omplir els buits i no sé del cert si l'he encertada, però potser millor així. No obstant, tot i que el que llegim pugui incomodar-nos o regirar-nos una mica, en cap moment busca la llàgrima, té la capacitat de despullar-se i mostrar com ha anat tot, i encara que faci mal, no estem autoritzats a sentir llàstima ni compassió. Potser sí nostàlgia, tendresa, pena en algun cas, fins i tot impotència. Però tenim davant un supervivent, algú que somriu encara que estigui trencat per dins. Com podeu imaginar, és un llibre molt personal, ens deixa entrar fins el fons, gairebé pensem que estem envaint la intimitat del protagonista/autor. Però ho fa deixant-se portar, fluint. Sorprèn com és capaç de barrejar els seus propis sentiments amb la passió futbolística, com una cosa en aparença tan banal com el futbol pot fer-te sentir tan identificat i pot explicar també com és la vida. Codina ho aconsegueix. No és un llibre especialment fàcil de llegir, per l'estil i sobretot pel que explica, però és breu i els capítols són molt curts, de manera que passa volant. Però el que llegeixes no passa de llarg, una part d'ell se't queda dintre, et toca. És un exercici personal, no és alta literatura ni ho pretén. No hi ha heroïcitats, no hi ha grans proclames. La vida ja ho té, això. Cadascú carrega la seva motxilla, i la d'en Joel pesa força.

Impressió general: @@@
Gràcies Joel, per voler que llegís el teu llibre i fer-me'n arribar un exemplar.