Autor: Fiódor Dostoievski
Editorial, any: Tres i Quatre, 2006
Títol original, idioma, any: Игрок, rus, 1866
Gènere: Narrativa
Traducció: Reyes Garcia Burdeus i Teresa Camañes Gasulla
Número de pàgines: 177
Llegit en: Català
 
Rere les aparences, un grup de burgesos de viatge a Ruletenburg ens mostren les seves misèries. Les seves finances, tot i que aparentment sanejades i abundants, van de mal borràs en gran mesura per culpa del joc. Però és clar, a un lloc que es diu Ruletenburg què més s'hi pot fer? El General es vol casar amb Mademoiselle Blanche, però per fer-ho li cal rebre l'herència de l'àvia, la seva tia, dona tossuda que es resisteix a traspassar. Mentrestant, el seu preceptor Aleksei Ivànovitx, el nostre protagonista, fa la cort a la seva fillastra sense cap esperança de veure correspost el seu amor. La Polina, segons el jove, la veu com un simple esclau. I no va desencaminada, perquè l'Aleksei estaria disposat a fer qualsevol cosa per ella, a matar o fins i tot a matar-se. Aquesta submissió fa que, en part, també l'odiï amb una intensitat equivalent a la del seu amor. La calma tensa que viuen quedarà capgirada quan l'àvia, Antonina Vassílievna, en comptes de fer el que tots esperen, apareix per sorpresa a Ruletenburg acompanyada del seu servei. La vella rondinaire posa ordre i els manté tots a ratlla. Però ningú es deslliura dels perills del joc, tampoc la gran matriarca.

Torno a llegir Dostoievski després d'una estrena no gaire lluïda amb "Les nits blanques". En aquest cas es tracta d'una novel·la també curta, però més madura, que retrata l'experiència de l'autor amb els jocs d'atzar, concretament amb la ruleta. Justament, sembla ser que l'amic Fiódor va escriure "El jugador" a corre cuita assetjat pels deutes del joc i, és clar, si has d'escriure una obra ràpidament, és normal que t'inspiris en allò que coneixes més bé. També l'intens i dramàtic amor que sent Aleksei per Polina s'inspira en la passió de l'autor per una dama real de nom força semblant. Aquest fervor amorós torna a semblar-me exagerat, però serveix per fer una de les clàssiques exploracions de l'ànima humana mostrant els sentiments de manera primària i descarnada. La Polina, per contra, ensenya una altra cara de la naturalesa humana, la de saber que pots manipular algú precisament perquè manifesta aquests sentiments cap a tu. A banda d'això, també trobem un retrat de la burgesia de diversos països europeus, especialment en comparació amb la russa, que Dostoievski jutja millor, és clar. No se n'està de criticar-les totes i sap descriure la mesquinesa, la hipocresia i les misèries morals. La importància dels diners en les seves relacions explica algunes situacions vergonyants. Un mon d'aparences i molt fràgil, especialment si arrisques allò que et manté en la teva posició al roig i al negre.

El fet de voler llegir aquesta obra en català molt probablement ha restat una mica en aquesta lectura. A dia d'avui, l'edició que tenim disponible és aquesta, un exemplar didàctic amb exercicis al final i tot, no gaire robust, destinat a una lectura escolar. La traducció és correcta, però probablement se'n podria fer una traducció més adaptada al lector actual que fluís d'una altra manera. No obstant, agraeixo sempre l'oportunitat de llegir en llengua catalana. Però no acabo de tocar la tecla amb l'autor. En moltes fases "El jugador" m'ha resultat més estimulant que "Les nits blanques", m'ha interessat més. Les escenes de joc, per exemple, aconsegueixen encomanar-te la voràgine de la boleta girant a la ruleta i dels instints aflorant volent-ne més i més. També les relacions entre els personatges descriuen unes bones subtrames, i el personatge de l'Antonina Vassílievna és d'aquells que recordes, tot un cicló de dona. Tot i així, no m'acaba d'atrapar. Potser Dostoievski no és per mi, o potser encara no he ensopegat un llibre seu que em faci mirar-lo d'una altra manera, com sí que em va passar amb Tolstoi. Probablement ho seguiré intentant amb el temps i em caldrà consell per saber per on tirar, sense abordar encara cap de les seves obres magnes, perquè penso que podria ser un fracàs estrepitós i irreparable. A poc a poc i bona lletra, ni que sigui ciríl·lica.
 
Impressió general: @@ i mitja