Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Editorial, any: Club Editor, 2022
Títol original, idioma, any: Dýralíf, islandès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Macià Riutort
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

La Dómhildur, a qui anomenen Dýja, és llevadora a Reykjavík. Ha assistit ja a més de 2000 parts. I no és la primera de la seva família. De fet, a Islàndia l'ofici de llevadora és molt tradicional i és comú que es vagi heretant de mares a filles. L'excepció és la seva mare, que es va decantar cap a l'altra branca laboral de la família, la dels homes, que és regentar una funerària, cosa que no deixa de ser irònica. Però la seva tia-àvia sí que va ser una llevadora molt reconeguda i estimada. Es deia com ella, però l'anomenaven Fifa. La Fifa fa quatre anys que va morir en el moment present que ens trobem, vigílies de les festes nadalenques i a les portes d'una tempesta que amenaça ser molt virulenta. La Dýja ara viu al pis de la seva tia-àvia i no té gaire vida social. Quan s'hi va traslladar va descobrir que la Fifa s'havia dedicat a escriure assajos sobre natura i sobre la condició humana, una gran quantitat d'escrits i de cartes amb una amiga seva de Gal·les que donen una perspectiva totalment nova de la seva persona. Si ja havia estat una llevadora experimentada i crítica amb la professió i algunes innovacions que van aparèixer al llarg del temps, la Fifa ara se'ns revela com una persona fascinant amb unes idees molt clares i avançades a la seva època.

D'aquest llibre n'havia llegit moltes ressenyes i, honestament, no m'havia quedat gaire clar de què anava. Sí que sabia que explica l'ofici de llevadora i el reivindica. De fet, el mateix llibre explica que al 2013 els islandesos van triar l'equivalent a la paraula llevadora com a mot més bonic de la seva llengua. El meu desconeixement de l'islandès m'impedeix saber si la paraula sona bé realment, però sembla clar que més enllà de la fonètica, les connotacions del propi concepte generen un gran respecte a la població d'allà. Però no ens quedem aquí, i mira que el tema, sense interessar-me a priori, aconseguia atrapar-me. Ens centrem en la Dýja, que viu el moment actual i té una mínima trama associada, però també ens serveix d'instrument per presentar-nos l'ofici i la seva tia-àvia Fifa, que s'erigirà com l'autèntica protagonista. A través de les seves notes i els manuscrits de llibres no publicats, Ólafsdóttir ens planteja moltes reflexions sobre la naturalesa humana en comparació amb la vida animal i fins i tot vegetal. És molt crítica amb l'espècie humana, de fet. La tia-àvia Fifa era una persona amb fortes conviccions ecologistes, amant de la natura, i en els seus assajos exposa conceptes que avui en dia ja són a l'agenda pública, però no hi eren fa 40 anys, quan se suposa que ella els va escriure. El llibre acaba sent un al·legat en defensa del planeta, una crítica a l'acció humana, amb el tema de la llum com a metàfora sempre present, i l'ofici de llevadora com a inici de tot. De retruc també queda plasmada la mentalitat de la societat islandesa sobre els temes que tracta.

És cert que aquest és un llibre difícil de definir, no encaixa en cap gènere gaire tancat. Té part de no ficció, assaig, denúncia i també una trama de ficció, encara que sigui mínima. Però la barreja funciona força bé. Té una forta càrrega naturalista i ecologista, i per tant la ciència hi juga un paper important. Exposa, encara que sigui en paraules d'una dona que ja no hi és i gairebé com a excentricitat, una manera diferent d'entendre el món i la relació que els humans tenim amb ell. A mi personalment ha aconseguit atrapar-me i interessar-me, m'agraden les comparacions que fa entre animals i éssers humans, però cal tenir en compte que no fa més que reforçar la idea que jo mateix tinc respecte la suposada superioritat de la nostra espècie respecte les altres. Per això és probable que altra gent no tan interessada en l'ecologia pugui trobar fins i tot avorrits alguns passatges i preferir-ne d'altres, com tot el que fa referència a l'ofici de les llevadores o fins i tot les vivències de la Dýja, que també les té. El conjunt a mi m'ha agradat prou i trobo Ólafsdóttir una veu molt interessant que transmet bé el tarannà islandès, o com jo m'he figurat que és la gent d'aquella terra. Agradable de llegir, senzill i planer també, però sobretot convida molt a la reflexió. I tant de bo aprenguéssim moltes coses de la vella Fifa. Els seus papers transmeten moltes lliçons. 

Impressió general: @@@ i mitja
Lectura per la iniciativa #JunyNòrdic