Autora: Jenny Erpenbeck
Editorial, any: Angle Editorial, 2018
Títol original, idioma, any: Gehen, ging, gegangen, alemany, 2021
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Pera
Número de pàgines: 337
Llegit en: Català
 
Per algú que s'ha refugiat a la feina per no pensar gaire, el moment de la jubilació es presenta ple d'incertesa. En Richard era professor de filologia clàssica i es va dedicar de ple als seus estudis quan la seva dona Christel va morir i també la seva amant el va deixar. Ara que li toca retirar-se i passarà a ser professor emèrit, ha de trobar activitats per ocupar el temps que li sobra. Gairebé per casualitat, ensopega amb un grup de refugiats africans acampats a la populosa Alexanderplatz de Berlín. Fan vaga de fam, només demanen una feina per poder viure dignament. En Richard no ha prestat mai gaire atenció a aquestes qüestions, però s'interessa per ells i s'hi implica emocionalment. A força de parlar-hi descobreix que no tenen una vida gens fàcil. Han fugit de casa seva no per gust, sinó empesos per la necessitat o per conflictes bèl·lics. La terra a la que demanen asil, tot i acollir-los temporalment, no els ofereix gaires possibilitats d'establir-se i guanyar-se la vida honradament. La implicació del nostre professor amb aquests homes força desemparats ens descobreix una cara d'Europa que sovint tanquem els ulls per no veure.

"Les formes del verb anar" va guanyar el premi Llibreter l'any 2019 entre d'altres premis internacionals, i va tenir força anomenada fa uns anys. M'he decidit a llegir-lo ara que precisament Angle Editorial acaba de publicar un altre llibre de l'autora: "Kairós". El llibre explora el conflicte dels refugiats a Europa i retrata una realitat a partir de testimonis que la pròpia autora va poder entrevistar. És ficció, però les vides que descriu són o poden ser perfectament reals. El fil conductor és en Richard, que no només serà l'encarregat d'entrevistar immigrants de diversos països africans, cadascú amb les seves circumstàncies personals, sinó que també anirà relacionant les seves experiències amb la seva pròpia, ja que té els seus orígens a Polònia, i també amb la història de les dues Alemanyes i la reunificació. Els conflictes que obliguen la gent a migrar no són nous, només canvien geogràficament. Alemanya, que passa per ser un dels països més acollidors de la Unió Europea, també té els seus clarobscurs, i Erpenbeck posa de manifest unes lleis d'estrangeria abusives i de vegades absurdes que dificulten molt l'establiment de les persones migrades. No és un problema alemany, naturalment, és tot Europa que tanca les portes. També hi ha una crítica al tractament que la premsa fa del tema, l'autora l'acusa de voler només carnassa i de no contribuir a l'empatia de la gent per aquestes persones.

Erpenbeck retrata les vides d'uns homes les esperances dels quals depenen de la burocràcia despietada. Denuncia el racisme institucional i estructural, i també el de petita escala del dia a dia. Ho fa amb un estil fragmentari, des de la perspectiva d'un professor anodí i apocat que trobarà un sentit a la seva vida ajudant aquests homes. No és un gran heroi de moral recta i de tarannà irreprotxable. És un home qualsevol, amb les seves febleses, que amb petites accions aconseguirà canviar les coses i aportar esperança, tant a en Raixid, l'Ithemba, en Rufu i els altres, com a nosaltres mateixos. Un bon llibre per fer-nos pensar i sentir una mica de vergonya dels nostres governs. En Richard el converteix en novel·la, però podria ser una obra testimonial i nosaltres farem bé d'entendre-la així. Hi ha temes als quals potser és més fàcil apropar-s'hi des de la ficció. Potser el final se m'ha fet una mica inversemblant, no perquè sigui dolent, però no m'esperava una resolució així tenint en compte tot el que explica. Per l'aproximació al tema i per un estil narratiu que m'ha semblat molt atractiu de llegir, penso que aquesta és una autora a tenir en compte i m'agradarà conèixer altres propostes seves.
 
Impressió general: @@@ i mitja