Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra editorial, 2023
Títol original, idioma, any: The marriage portrait, anglès, 2022
Gènere: Ficció històrica
Traducció: Marc Rubió
Número de pàgines: 411
Llegit en: Català
 
Ni tan sols hauria de ser ella qui es casa amb el Duc de Ferrara. Era la seva germana Maria la destinada a convertir-se en Duquessa, una tria molt més adient. Però quan unes febres s'enduen la filla gran dels Mèdici, Alfonso II decideix prendre com a esposa la petita Lucrezia, quan només té tretze anys. El Duc en té onze més que ella. Casada amb quinze anys, l'any 1560, la unió no arribarà a complir els dotze mesos, ja que la Lucrezia morirà en estranyes circumstàncies i de manera sobtada. Les sospites que apunten a Alfonso com a responsable de la seva mort no canvien el resultat final: una jove plena de vida, amb inquietuds artístiques i inconformista, de qui es diu que un cop va tocar un tigre amb les mans i no li va fer res, ha de fer-se gran de cop per atendre les seves obligacions de consort i perd la vida molt abans del que li tocaria. Aquesta és la història ficcionada de Lucrezia de Mèdici al costat d'un home d'humor canviant, despietat i amb uns objectius molt clars que passen, essencialment, per mantenir el poder nobiliari que ha obtingut després de la mort del seu pare. Però també és el retrat d'una època i una nova demostració que ser dona ha estat sempre un esport de risc, encara que vinguis d'una de les famílies més poderoses i benestants de la Toscana.

Com ja va fer a "Hamnet", Maggie O'Farrell es dedica a construir a "El retrat de matrimoni" la biografia d'un personatge històric real del qual en tenim poquíssima informació. Si allà s'imaginava una història per Anne Hathaway, esposa de William Shakespeare, canviant-li el nom a Agnes, aquí fa el mateix amb la breu Duquessa de Ferrara, Lucrezia de Mèdici, sobre la qual planen moltes incògnites. O'Farrell no pretén fer de biògrafa, desplega tot el seu potencial narratiu per bastir una novel·la de la qual sabem el final abans de començar. Tot i que, a grans trets, la història es va esdevenir com l'explica, quan hi ha buits ella els omple a conveniència, en nom de l'atractiu de la ficció. Ella mateixa ens detalla algunes de les llicències preses en una nota final. Què és cert i què no, de manera més concreta, no té cap importància, sempre que tinguem clar que estem llegint ficció. La trama s'explica en dos temps a capítols alterns. Per una banda, tenim el moment present, que hem de suposar que és l'escenari de la mort de la Lucrezia. Per altra banda, recuperem els seus primers anys de vida en una narració que va evolucionant fins a trobar-se amb l'altre fil. Aquesta estratègia és força comú en les obres de l'autora. Com és evident, el tràgic final al qual sabem que ens encaminem manté la intriga fins el final i no permet abaixar la guàrdia. O'Farrell té tendència a la descripció detallada, i tot i que enriqueix molt l'experiència lectora perquè ho fa de manera molt visual, de vegades voldries que anés una mica més per feina. El que sí que fa bé és la gestió de la informació, sap combinar molt bé els dos fils argumentals per deixar-nos saber allò que vol, quan ella vol.

Això que deia té un però, i és que personalment m'ha semblat un desenllaç molt previsible, tenint en compte algunes pistes que va donant. Que no se'm malentengui, el final és correcte: de novel·la. Però molt aviat em vaig adonar de quin podria ser el desllorigador. I no ho dic per vantar-me'n, al contrari. Solc encertar tan poc sovint per on aniran els trets que, quan se'm fa evident, penso que l'autor o autora no han anat prou amb cura. Però més enllà d'això, llegir Maggie O'Farrell és sempre una delícia. És una gran narradora, sap aprofundir en els seus personatges, ens els fa conèixer i estimar. Barreja bé detalls històrics i collita pròpia, els resultats acaben sent molt reeixits. Tant "El retrat" com "Hamnet" podríem dir que són ficció històrica, però desenvolupa tan bé el personatge que tria, que acaba sent una altra cosa. És clar que el marc històric és important i no el descuida, hi ha molta feina de documentació, aquí. Però també acaben sent una reivindicació de personatges oblidats per la història. O'Farrell els retorna la visibilitat que es mereixen, encara que s'inventi gran part del que n'explica. La Lucrezia de Mèdici es converteix en una figura molt interessant que també ajuda a exposar els matrimonis de conveniència de la noblesa, en els quals les dones hi tenien molt poc a dir, i en els que l'edat d'ella no era cap impediment per lliurar-la a un home que no les volia precisament per amor. Un llibre dur en alguns punts perquè el tracte que rep la Lucrezia fa patir, però també molt distret i absorbent. Veurem si la Maggie seguirà estirant el fil iniciat amb aquests dos llibres o si tornarà a inventar històries ambientades en el present. En qualsevol cas, és una autora a qui no perdré la pista.
 
Impressió general: @@@@
Per llegir altres ressenyes de l'autora, podeu anar a aquest enllaç.