Autora: Virginie Despentes
Editorial, any: Sembra Llibres, 2023
Títol original, idioma, any: Cher connard, francès, 2022
Gènere: Narrativa
Traducció: Oriol Valls
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

En el món que vivim no hi ha millor manera de cridar l'atenció que sent polèmic. L'Oscar Jayack, un escriptor amb certa fama, penja a les xarxes uns comentaris molt ofensius sobre la Rebecca Latté, una actriu internacionalment coneguda. L'esquer funciona, ja que s'estableix una correspondència entre ells que s'inicia de manera virulenta, però que es va assuaujant amb el pas dels correus. Resulta que són vells coneguts: la Rebecca era amiga de la Corinne, germana de l'Oscar, a l'època de l'institut. Ara els anys han passat i les seves vides són molt diferents, de manera inesperada recuperen el contacte regular i guanyen una confiança que, de fet, no havien tingut mai. Confiança que no es trenca ni pel fet que la Zoé Katana, una activista feminista a xarxes, acusa públicament l'Oscar d'assetjament sexual, uns anys després d'haver coincidit laboralment. La tempesta que això genera, en plena campanya del #MeToo, fa trontollar totes les certeses de la vida de l'Oscar, però afectarà realment als seus privilegis com a home blanc de mitjana edat?

Des de Teoria King Kong no havia llegit res de Virginie Despentes, tot i que m'encuriosia molt conèixer-la en la seva vessant de novel·lista. Potser el seu títol més conegut és la trilogia Vernon Subutex, però m'he decantat per aquest llibre més actual i que parteix d'una premissa molt interessant que promet explorar la cultura de la cancel·lació. Si per alguna cosa és coneguda l'autora és per explicar les coses sense embuts i per les seves opinions extremes en alguns casos. Per això sobta una mica el desenvolupament d'aquesta novel·la, si se'n fa una lectura superficial. I dic novel·la perquè es presenta així, però la trama està completament al servei de les idees, fins al punt que en molts moments hagués preferit estar llegint un assaig que no pas estar esperant algun al·licient narratiu. Les idees, això sí, resulten molt reveladores. El text està estructurat en correus electrònics que s'envien els protagonistes, puntejats de tant en tant per publicacions a xarxes de la Zoé Katana. És una correspondència d'aquella manera, perquè l'Òscar i la Rebecca pràcticament no es contesten res, fan alguna referència vaga al que han llegit i es posen a fer digressions sobre les seves pròpies vides i el que han patit. Tots dos addictes a les drogues i amb un ego que ens els fa antipàtics, aquest és el recurs, imagino, que utilitza l'autora per posar sobre la taula comportaments incorrectes. Es parla de privilegi, de les dificultats laborals de les actrius madures, de feminicidis, de la fama i el reconeixement, de les conseqüències de denunciar una agressió, i de moltes altres reflexions que retraten el nostre món actual, especialment en l'àmbit dels artistes. A més, part de la cronologia s'esdevé durant la pandèmia de COVID-19, i aquest fet també té incidència en la manera de pensar de la Rebecca i l'Oscar.

L'intercanvi de cops entre els dos protagonistes promet més del que realment és. Despentes ve a explicar-nos que tant és el que hagi fet un home amb una dona, després de quatre crits a xarxes i reaccions tèbies per part del seu entorn, les tornes giren i l'agressor acaba rebent més suport que la víctima, molt especialment quan és una figura pública. Aquesta i tantes altres idees exposades, resulten de molt interès, cal que la literatura les reflecteixi també, i Despentes no es mossega la llengua. Però la manera d'exposar-ho és sorprenent. Ens presenta un home culpable i molt curt de mires a qui el xàfec fa penedir i recapacitar, i una companya que té molt clar què és ser dona madura en el món de l'espectacle, però que aconsegueix fer-se una mica odiosa i que a més comprèn i perdona l'Oscar. Vull creure que és la manera de demostrar que, tot i haver comès actes execrables, la societat l'acaba beneficiant i a la llarga no rep cap penalització, senzillament perquè és home. Però més enllà dels temes, que insisteixo que estan ben exposats i que personalment m'interessen molt, narrativament se m'ha fet molta bola. L'autora ni tan sols dissimula. Ja imaginava que aprofita la ficció per tractar aquells aspectes de les desigualtats del nostre món que vol desgranar, però és que gairebé no hi ha conversa, se suposa que són mails creuats i esperaries certa correlació, però cadascun dels dos aprofita per buidar el pap i fer-se teràpia a ells mateixos. Deixen anar la seva digressió, i fins la propera. I val a dir que algunes són força denses. La conclusió és que he acabat força tip de tots dos i que les aparicions de la Zoé serveixen només per afegir desesperació a tot l'assumpte. No, no puc dir que com a lectura m'hagi agradat, i em sap greu perquè el que explica em genera molt interès, però em sembla que hauria preferit que hagués triat l'assaig per expressar-ho. El com m'ha fallat força i el què m'ha costat d'entendre en alguns casos.

Impressió general: @