Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2024
Títol original, idioma, any: Prophet song, anglès, 2023
Gènere: Narrativa
Traducció: Marc Rubió
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català
Des que el Partit per l'Aliança Nacional ha pujat al govern, a Irlanda es respira un clima de crispació. Ara més que mai, la lluita sindical és fonamental per preservar els drets dels treballadors. Potser és per això que l'Agència Nacional de Policia Secreta fa una visita nocturna a la residència dels Stack. En Larry és secretari nacional adjunt del sindicat de professors d'Irlanda. Quan venen no és a casa, però decideix anar a veure què li volen, i ja no torna. Queda clar que les noves lleis atorguen més poder a la ANPS, que tenen màniga ampla per investigar a la seva manera, i a atemptar contra drets fonamentals. L'Eilish es queda sola amb els seus quatre fills, no sap on és en Larry, ni si està bé, i ningú té cap intenció d'informar-la. Els veïns, el poble, demanen explicacions, però l'ambient cada cop es torna més repressiu. Qualsevol que protesti contra les noves imposicions és tractat de terrorista. I enmig d'una escalada totalitària en la que la prohibició és l'eina més emprada, l'Eilish haurà d'aconseguir sobreviure i protegir la seva família amb l'esperança que en Larry tornarà, tot i que el futur és incert i no augura cap concessió.Paul Lynch va guanyar el prestigiós Booker Prize de 2023 amb aquesta obra que retrata Irlanda en un futur proper i que imagina com podria evolucionar la situació si la ultradreta governés i exercís el poder amb la mà més dura possible. Ens transporta, doncs, a un context distòpic, amb la gràcia que no ens planta la distopia en marxa, sinó que la construeix davant dels nostres ulls. Val a dir que l'escalada és esfereïdora perquè el que desciu no és fantasiós ni abusa de la imaginació, és perfectament versemblant. De fet, ni tan sols inventa, el que narra ja ha succeït en altres indrets del món, i probablement fil per randa. La clau és portar el context repressiu i militaritzat a un entorn conegut, proper i en teoria civilitzat com és Irlanda. Quan veiem les orelles del llop tan a prop, és normal tenir esgarrifances. La construcció de la distopia és interessant. La vivim des dels ulls de l'Eilish, i hi ha un gran esforç per retratar la seva experiència, el patiment per la família, la incomprensió per tot el que està passant, la resiliència i els seus sentiments i emocions. Una perspectiva íntima i focalitzada, molt personal, a partir de la qual anem coneixent tot el que passa al seu entorn. Però això també fa que la narració es concentri en passatges llargs de flux continu, sense separació pels diàlegs, sense punts a part i saltant d'una discussió, a un somni o a la descripció acurada d'una situació concreta. Un estil indirecte lliure que a mi personalment em costa i que requereix d'una lectura atenta per no perdre's en el que es diu, però sobretot en el que no es diu.
Aquest estil narratiu és el que a mi m'ha fallat, tot i que en principi no té res de dolent i l'autor el fa servir amb destresa. Però un argument que tenia tots els números per encantar-me, i que vaig trobar prou innovador, perquè en general les distopies te les trobes fetes, però aquí la gràcia està en la deriva social, ha acabat per avorrir-me. I no és que l'evolució dels fets no sigui coherent, Lynch té en compte molts factors i queden ben retratats. Fa patir i genera una sensació cada cop més claustrofòbica. Però l'estil m'ha expulsat totalment de la lectura, no he pogut avançar sense que em marxés el cap abans d'acabar la pàgina, fins el punt de no saber ja què estava llegint, i el que és pitjor, arribar a no importar-me gaire. Com he explicat, el llibre parteix d'una premissa interessant i la desenvolupa bé, però també requereix submergir-s'hi del tot i jo no soc el lector amb més capacitat de concentració que hi ha. Sí que és cert que hi ha llibres difícils que aconsegueixen captar-me i llavors faig l'esforç que calgui. Així que no m'ha agradat en part per culpa meva i perquè no connecto bé amb aquest estil narratiu, però siguem honestos, potser el llibre en sí té part de la culpa també. No el desrecomano, penso que altres tipus de lector hi poden entrar i gaudir-ne molt, partint de la base que el Booker no se l'emporta qualsevol llibre i, per tant, ja compta amb un bon aval. Però tenint en compte les sensacions que m'estava aportant a mi, des de fases primerenques de la lectura, el més assenyat hagués estat deixar-lo per no empitjorar-ho. Però malauradament, tampoc no soc el tipus de lector de deixa els llibres a mitges.
Impressió general: @ i mitja
4 Comentaris
No acostuma a passar, però aquest cop no coincideixo gens amb la teva valoració. L'he llegit no fa gaire i aquest llibre és, sens dubte, un dels que destacaré quan faci la meva llista de lectures del 2024.
ResponEliminaA mi no m'ha molestat gens aquest estil narratiu que comentes sinó que, al contrari, ha aconseguit que tota la impotència i el patiment que li toca viure a la protagonista i a la seva família em colpís encara més com a lector. Com dius, tot i que ens la venen com una distopia perquè passa a Irlanda, el que explica aquesta novel·la és ben real i fa por pensar que ho podem tenir més a prop de casa del que ens pensem.
I, ja que hi som, BONES FESTES!!
Estic perfectament d'acord amb el que dius. Ja saps que aquí expresso la meva opinió honesta (bé, aquí i a tot arreu), però que només és la meva, i ja has vist que el tema i com el desenvolupa m'ha semblat molt correcte. Però precisament perquè és un tema molt susceptible d'agradar-me, em fot que l'estil m'hagi tret de la lectura. Si el valoro tan negativament no és pel que és, sinó pel que m'ha semblat a mi mentre llegia, la puntuació només respon a això. No valoro criteris tècnics ni argumentals, espero que se m'entengui. Penso que si m'hagués enganxat en un moment lector en el que em pogués concentrar més, tampoc no formaria part de les meves millors lectures, perquè arriba un punt que se centra més en la vivència concreta de l'Eilish i aparca l'evolució de l'escalada, o més ben dit, la cosa s'estanca una mica, com si l'autor ja no tingués res més a crear, i això és precisament el que més m'interessava. Però tinc la certesa que en un altre moment no hagués patit tant la lectura, fins al punt de voler-la deixar. Feia temps que no tenia una sensació així amb un llibre, poc o molt, darrerament tot m'està funcionant força.
EliminaI res, que no em sorprèn que lectors àvids com tu i d'altres el puguin gaudir, em sap greu no haver-lo gaudit jo. Molt bones festes, Mac, a passar-les el millor que puguis!
Personalment, l'estil m'ha agradat. M'atrapen els narradors que ho posen difícil al lector, i en Lynch n'és un. Però la novel·la no ha aconseguit atrapar-me. Té molt a veure el que no deixi espai per l'esperança, al final es tracta d'una ficció i mantenir al lector amb un ofec emocional de principi a fi no em sembla el més adequat. No dic que hagi d'acabar bé, però aquesta tensió constant ha acabat per avorrir-me. Tampoc he aconseguit empatitzar amb la protagonista, permanentment angoixada. És una bona novel·la i el premi és merescut, però resulta molt complicat recomanar-la a qui no gaudeixi patint.
ResponEliminaA mi no m'ha semblat que sigui un narrador especialment complex. Ho explica tot força i sí que t'has d'imaginar algunes coses per omplir buits. Els salts constants de registre requereixen atenció, això sí, però en general sempre saps on ets. No faig lletjos a que em posin les coses difícil, com a molt pots acabar pensant que aquell autor és massa per tu, però l'esforç val la pena. A mi personalment aquest estil de narrar no m¡ha generat aquesta sensació d'engoixa permanent, només avorriment. Aquesta matraca incessant se'm feia monòtona i em treia literalment de la lectura, el cap em marxava, senyal que d'angoixa me n'estava generant poca. Si és l'objectiu de l'autor, no funciona per a tots els lectors. Amb mi, definitivament no. I si és l'objectiu, per què la protagonista comença estressada ja des de la pàgina 1, si encara no ha passat res?
EliminaSoc conscient que és un tema meu, però l'estil m'ha espatllat una història que penso que val molt la pena, i que està ben desenvolupada pel que fa a l'argument. Per mi el món se'n va a la merda, així que plantar-me un escenari que m'ho confirmi no és cap problema, jo tinc menys esperança que L'ynch.
Tot això només demostra dues coses: que no hi ha llibres que funcionin per tothom, perquè n'hem fet una lectura força diferent, i per altra banda, que aquest llibre en concret no és rodó, perquè tots dos li hem trobat pegues diferents.