Autoria: Pere Figueras
Editorial, any: Crims.cat, 2024
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La classe treballadora viu sempre a mercè del gran capital. Tant és que hagis dedicat la teva vida a l'empresa, si es dona el cas, la direcció no tindrà cap inconvenient a convidar-te a marxar per reduir despeses. Això és el que ha fet Bagas S.A. amb una colla de treballadors, entres els quals es troba l'Oleguer Massot, home de llarga experiència amb el torn i la fresa. Amb més de cinquanta anys i la dona delicada de salut, l'Oleguer ara no té unes perspectives de futur gaire engrescadores. Però no pensa resignar-se. Si el sistema vol treure'l de la circulació, potser el que cal combatre és el sistema mateix. Per assegurar-se una vellesa una mica més lluïda, decideix atracar una sucursal bancària a cop d'escopeta. Amb l'escopeta com a eina només intimidatòria, és clar. Però no pot fer sol, necessita una banda. No li costa gaire convèncer en Quim Rendueles i la Tere Palà, dos dels altres damnificats per Bagas S.A., que s'hi avenen perquè les seves situacions personals no els deixen cap altra opció: tots tres tenen molt poc a perdre-hi i molt per guanyar, si tenen la sort de sortir-se'n. Però són tres aficionats que s'hauran d'enfrontar a tots els cossos policials que operen a Catalunya. Els caldrà alguna cosa més que sort.

He explicat la sinopsi d'El dia dels ximples de tal manera que sembla una senzilla trama de gènere negre que tracta un tema clàssic com són els grans atracaments. Però el que fa Pere Figueras en menys de dues-centes pàgines va molt més enllà. Disfressa d'aventura temerària i esbojarrada una sàtira ferotge de la nostra societat i el sistema que regeix els nostres dies. L'Oleguer Massot és un home qualsevol, com també els seus dos socis. No viuen una vida gaire resplendent, però van fent. Quedar-se sense feina suposa un daltabaix per tots tres, amb l'edat que tenen ja no els serà fàcil trobar-ne una altra, i la situació personal que tenen augura que tindran moltes dificultats per mantenir una vida digna. Decideixen desafiar el sistema. L'atracament que planegen és l'única sortida que troben, més enllà d'això només els espera la misèria. A més, robar una gran quantitat de diners servirà de venjança contra el capitalisme salvatge que ha acabat amb la seva vida laboral.

Però més enllà de la crítica i la denúncia, encara no estic destacant l'element més vistós del relat: l'humor. Figueras escriu un text que és ironia pura, que es pot llegir com una història estripada i còmica sobre un atracament que es complica, amb uns lladres inoperants per inexperiència i amb uns cossos policials encara pitjors. Es pot llegir com una simple poca-soltada. Però no cal ni tan sols llegir entre línies per adonar-se que escena rere escena és una sàtira del funcionament de totes les estructures de poder, des del financer fins a les més altes esferes polítiques, passant naturalment pel de les forces de l'ordre. L'autor se'n riu del mort i de qui el vetlla, amb molta mala bava, fent servir noms propis modificats, jocs de paraules i tots els recursos que li serveixin per posar en evidència un sistema corrupte, podrit i completament inútil. Es recrea especialment amb la ultradreta i la policia. Tanta canya fot als cossos policials i als seus responsables, que acaben agafant més protagonisme que els propis atracadors, cosa que desequilibra una mica la balança cap a la part crítica i descuida un pèl la trama. Però quan apareixen els atracadors, en especial l'Oleguer, l'espectacle està assegurat. Les trucades telefòniques entre el líder de la banda i diversos càrrecs policials, especialment la sotsinspectora Torrents, són per sucar-hi pa. La caricatura dels diferents cossos policials és una mica estereotipada i estic segur que a la realitat no tenen comportaments tan distants, però inevitablement et fas un fart de riure. 

L'humor és sempre un factor molt personal. No puc assegurar que la ironia desfermada d'El dia dels ximples funcioni per a tothom, però per mi ha funcionat de primera. També és cert que queden molt clares les idees de l'autor, i com que hi combrego força, segur que això hi ha ajudat. Però he rigut i he xalat amb aquesta història, tot i que puc dir que és riure per no plorar, perquè fa un retrat malauradament acurat de com funciona el món. El llibre té una mida justa i es llegeix molt ràpidament. Una trama així es podria haver desenvolupat molt més, però és una obra més crítica que negra i ja diu tot el que cal dir. I un cop dit, enllesteix per la via ràpida, amb un desllorigador, això sí, que et deixa amb la boca oberta. Perquè sé del cert que en Llort hi ha ficat la mà i no puc apuntar-me un encert, però ja m'havia semblat que aquest desenllaç "llorteja" força. Personalment, amb l'humor se'm sol guanyar fàcilment, soc receptiu tant a aquell humor més subtil com al més canalla i de vegades barroer. Aquí tenim una bona barreja de gènere negre amb humor també negre i sàtira gens dissimulada, amb voluntat de fer envermellir el poder i de demostrar-nos a nosaltres que, allò que veiem tant per sobre nostre, no deixen des ser persones tant o més miserables que nosaltres. Això promet el llibre i això hi he trobat, i he quedat molt satisfet de la lectura. Si us atreu aquesta combinació que comento, no ho dubteu i llegiu-lo, perquè xalareu.

Impressió general: @@@@
L'exemplar és una gentilesa d'Editorial Clandestina.