Autoria: Junichirō Tanizaki
Editorial, any: El Cercle de Viena (Viena Edicions), 2018
Títol original, idioma, any: 鍵, japonès, 1956
Gènere: Narrativa
Traducció: Albert Nolla
Número de pàgines: 181
Llegit en: Català

Des de l'inici d'aquest any, el vell professor pensa fer servir el seu diari personal per detallar aspectes de la vida sexual amb la seva dona. Fa anys que l'escriu, però fins ara no hi havia parlat mai sobre aquests temes, en part per por que la Ikuko pugui llegir les seves notes. Però ja no li fa res. Sap que, si ho fa, ella no ho reconeixerà, perquè va ser educada en els valors tradicionals i una bona esposa no la faria mai, una cosa així. Paral·lelament, la Ikuko també comença a escriure un diari que pretén mantenir secret. Tots dos saben que l'altre escriu. Tots dos asseguren que no llegeixen el diari de l'altre. Però la simple incertesa sobre què sap l'altre esdevé un joc eròtic que servirà de combustible per la relació, que ja fa molts anys que dura i estava en hores baixes, en gran part per la poca entesa sexual entre tots dos. Però una flama necessita una aportació constant per mantenir-se i la corda no es podrà tensar eternament.

Junichirō Tanizaki és un autor japonès de la primera meitat del segle XX que té diversos llibres traduïts al català. La clau va ser una de les seves últimes obres, escrita ja en plena maduresa, i va ser força escandalosa en el seu temps. La història es desenvolupa de manera epistolar, a través d'entrades al diari de cadascun dels protagonistes. Tot i que asseguren que no llegeixen el diari de l'altre, s'estableix un diàleg entre els dos fils, i sovint tenim dos punts de vista diferent d'un mateix esdeveniment. Però tenint en compte les sospites, el joc està servit. Pensar que l'altre llegirà el que escrius, condiciona el que plasmaràs sobre paper? És un dilema que plana per tot el llibre i que ens fa qüestionar la fiabilitat dels narradors. La Ikuko és descrita com una dona luxuriosa però convencional. El seu marit no és capaç de satisfer la seva voracitat. Per contra, ell té parafílies una mica estranyes i s'avorreix amb el sexe estàndard. Tot això és només el principi. Per tal d'arribar a un punt de trobada, i a través dels diaris, cadascun va fent accions per apropar-se a l'altre, especialment amb la participació d'un noi més jove, amic de la família. Tanizaki parla de sexe de manera oberta, tot i que no és gaire explícit, ni li fa cap falta. L'escalada de la perversió, especialment la del marit, porta a la descripció d'algunes escenes que podríem classificar de delictives i que generen molta incomoditat. Reconec que per moments vaig estar temptat d'abandonar la lectura perquè allò que explica l'autor, sense pràcticament cap ombra de crítica, em semblava intolerable, fins i tot per un llibre publicat el 1956.

Però és una fase. Superat el disgust, cal reconèixer que el llibre aconsegueix l'efecte que persegueix. Genera una atmosfera d'incertesa, d'incomoditat constant. L'opinió que tenen l'un de l'altra arriba a ser desagradable. Però malgrat tot, s'estimen. El tractament del sexe, les perversions, les infidelitats, i tot barrejat amb la cultura japonesa tan tradicional, fan un còctel que pot costar una mica de pair al lector occidental. Et regira per dins i et neguiteja, però per alguna estranya raó, has de continuar llegint. És la morbositat? La incredulitat de tot allò que estàs llegint? Ves a saber. Però la perseverança té premi, perquè a la part final tenim respostes a molts interrogants que ens han anat sorgint. El conjunt es pot considerar estranyot. Tot i que parla de temes a bastament coneguts com les passions, el matrimoni o el desig, la manera de veure-ho i expressar-ho és diferent de la nostra, costa de vegades entendre i empatitzar amb el tarannà i les motivacions dels japonesos. Així i tot, el llibre em va agradar prou. És d'aquests que valores més un cop l'has acabat, perquè no es llegeix a gust. Però quan acabes t'adones que t'ha atrapat força, t'ha interessat, i que estava molt ben trenat. S'ha de llegir amb la ment oberta i assumint les diferències culturals, això sí.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja