Autoria: Maria Climent
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2023
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 201
Llegit en: Català

La Magda i la Remei són el dia i la nit. La Magda, la germana petita, no acaba mai res del que comença i s'ha deixat arrossegar per la vida entre pisos compartits, feines precàries i viatges de marihuana. La Remei, en canvi, és metge i té una trajectòria vital canònica i, aparentment, perfecta. Totes dues viuen vides molt diferents a Barcelona després d'haver deixat Arnes, el poble d'infància a Terres de l'Ebre, ja no hi ha res que les lligui allà. Fins que un bon dia la Remei, acompanyada del seu fill Teo, recull la Magda i se l'emporta, sense previ avís, a veure la mare de les dues a la Toscana. Quan ja eren grans, i amb el pare mort de càncer, l'Erne va marxar a viure a un poblet italià lluny de tot el que coneixia i posseïa. Des de llavors, s'han vist molt poques vegades. Però ara les seves filles la van a trobar amb una notícia sorprenent que pot canviar moltíssim la vida d'una d'elles i, de retruc, la de tota la família, per més que no siguin, precisament, una família modèlica.

Maria Climent va debutar amb la novel·la Gina el 2019, que va tenir força recorregut. La seva següent proposta, aquest A casa teníem un himne, va convèncer encara més el públic; i a mi també. Es tracta d'una història més madura i més complexa, ja que s'explica a tres veus, molt diferents entre elles. La mare i les dues germanes exposen la seva pròpia visió dels fets, tant presents com passats, i molts cops tenim més d'una versió d'uns mateixos esdeveniments, cosa que aporta molta pluralitat i dota el llibre d'una coralitat polifònica que pel lector és molt reveladora, i de vegades també hilarant. I això que la vida de les tres protagonistes té poc de divertit i no gaire de feliç. La Marga és una persona sense perspectives de futur, només pensa a curt termini i és una mica cap verd. La Remei és més assenyada, amb una vida perfecta en aparença i calculada mil·limètricament, però es troba en una situació inesperada que ho capgira tot i que és el factor desencadenant de la trama. I l'Erne viu feliç ara, a la Toscana, sense lligams amb la seva vida anterior perquè la motxilla que arrossega és pesada com una muntanya. Encara que no ho reconeguin, i per més que han fet vides separades, tenen moltes ferides obertes compartides i només podran guarir-les si s'hi enfronten. Aquesta escapada a la Toscana que les reuneix no està pensada amb aquesta finalitat. De fet, no està gaire pensada. Però alleujarà la càrrega de totes elles.

Podria desgranar detalls de la vida de les protagonistes, però A casa teníem un himne és una història d'històries que val la pena anar descobrint a poc a poc al ritme que l'autora va decidir. En destaco només alguns detalls que no són tan reveladors de la trama, però que m'han cridat l'atenció. La llengua hi té un paper important, perquè està escrit en variant dialectal ebrenca, especialment en els diàlegs entre les protagonistes, i tot i que això tira enrere a alguns lectors, a mi em sembla molt ric i molt important que puguem escapar del central, ni que sigui de tant en tant. També em sembla molt notable com Climent se'n surt de diferenciar les tres protagonistes. Cadascuna pensa, s'expressa i actua de maneres molt diferents i això queda molt ben reflectit en el text. La Remei i l'Erne s'assemblen més, es diu obertament, però, així i tot, tampoc les confondrem. I potser per sobre de tot, la reivindicació femenina de ser i de fer allò que es vol. L'Erne va seguir el camí que li van marcar, per tradició, per creença religiosa i pels motius de sempre que han patit totes les dones. La Remei, en una versió modernitzada de la mateixa pel·lícula, també ho pateix. Però cap de les dues renuncien a elles mateixes. En el cas de l'Erne, podríem dir allò de "més val tard, que mai", que aporta un bri d'esperança i que dibuixa una dona que ha patit, que ha patit moltíssim, però que quan li va arribar l'oportunitat, la va aprofitar sense mirar enrere. Imagino que el comportament de les tres dones protagonistes obre infinits debats que el converteixen, entre moltes altres coses, en un llibre ideal per a un club de lectura.

Podeu jugar a triar quina d'elles, la Marga, la Remei o l'Erne, us genera més tendresa, més antipatia o us crispa més els nervis. La gràcia de l'assumpte és que cadascuna us ho provocarà tot en algun moment o altre. Al final no pots evitar agafar-los afecte a totes tres, perquè les acceptes tal com són. Les circumstàncies els hi han portat. Molt bona lectura, molt ben construïda i treballada per part de l'autora, que sap mantenir l'interès i sorprèn. Veurem si Maria Climent es va consolidant en el panorama català actual, de moment em sembla que va per molt bon camí.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja