Autoria: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: El cercle de Viena (Viena Edicions), 2020
Títol original, idioma, any: His Last Bow, anglès, 1917
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Xavier Zambrano
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català

El detectiu més famós de Londres ja no està en actiu i descansa al camp amb prou bona salut, malgrat els seus esporàdics atacs de reumatisme. Durant la seva jubilació voluntària, no li han faltat ofertes per investigar la mena de misteris que el delien en el passat, però les ha rebutjat totes. Fins que, a les portes de la Primera Guerra Mundial, el seu país necessita la seva perícia. Sherlock Holmes no ha faltat mai al seu deure. Els fets d'aquest darrer servei a la pàtria s'expliquen en el relat El darrer cop d'arquet, recollit en els arxius del seu amic i cronista John H. Watson. Aprofitant l'avinentesa, Watson adjunta a aquesta crònica sis narracions més que tenia desades i que, per algun motiu o altre, no havien pogut sortir a la llum fins ara, però que no tenen res a envejar a altres casos investigats i resolts pel fatxenda i enyorat Holmes, dels quals ell també en va ser part activa.

El que sabem de la situació actual de Sherlock Holmes i que serveix com a ganxo per presentar set nous casos del detectiu, ens ho explica Watson en un petit pròleg. Per això és curiós que el relat que dona nom al recull, El darrer cop d'arquet, que també és, teòricament, l'excusa per fer aquest recull, estigui escrit en tercera persona, quan tota la resta de relats del cànon, i aquest ja n'és el quart volum, estaven narrats en primera persona des de la perspectiva del metge. En aquest cas tenim només set textos, en comptes dels dotze o tretze habituals, però són una mica més llargs i tenen més implicacions amb el moment que vivia Anglaterra quan van ser escrits. La presència imminent de la Primera Guerra Mundial hi treu el cap. El llibre va ser publicat catorze anys després de l'anterior, no precisament per gust de l'autor, sinó per pressió popular i editorial. El pas del temps es nota, tant en la maduresa de l'escriptura de Conan Doyle, com pels temes que tracta directament o indirecta, i fins i tot pel protagonista, que tot i fer-ne de les seves com sempre, ja no té tanta energia com en altres ocasions. En els dos primers relats, per exemple, la seva participació és més aviat secundària. O, diguem-ne, no té l'empenta ni les capacitats deductives sobrehumanes que el caracteritzen. Al tercer, però, que es diu Els plànols del Bruce-Partington, ja desplega tota la seva maquinària mental i l'enginy que el caracteritza. A més, en aquest hi apareix el seu germà Mycroft, que també és un personatge molt peculiar. Tot i no tenir tanta anomenada com altres relats, potser és dels que més em va agradar.

També hi ha El detectiu moribund, que és un relat curt i agut en el qual Holmes torna a demostrar que és un mestre de la disfressa, o L'urpa del diable, un bon misteri de solució impossible, sempre que no et diguis Sherlock Holmes. Aquests potser són els que m'han agradat més, però en general tots m'ho han fet passar bé, com els anteriors volums del cànon que he llegit. M'agrada llegir-lo pels volts de Nadal, ja que Viena Edicions els va anar publicant per aquestes dates i els relaciono molt. S'ha convertit en una lectura nadalenca per mi. En aquest cas, també va servir per tancar un any de lectures. A aquest quart volum se li poden trobar canvis subtils, una evolució en l'estil i la complicació dels casos, però conserva tota l'essència. Llegir el cànon holmesià és tenir la garantia que hi trobaràs allò que vas a buscar-hi. I no falla. Sempre em funciona i la intenció és llegir tot el que em queda sobre les proeses del detectiu més icònic del món. Ara bé, per sort, és un personatge de ficció, perquè si fos una persona real seria insuportable i, probablement, el voldria ben lluny de mi. És una sort la feina que va fer Viena d'aplegar totes aquestes obres en unes edicions fantàstiques i, a més, posar a traduir-les a Xavier Zambrano, que com sempre va fer una feina finíssima.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@@