Autoria: Masuji Ibuse
Editorial, any: Flâneur, 2025
Títol original, idioma, any: 黒い雨, japonès, 1970
Gènere: Narrativa
Traducció: Jordi Mas López
Número de pàgines: 361
Llegit en: Català

Un segle és molt de temps i hi tenen lloc una infinitat d'esdeveniments. Però no penso que m'equivoqui si dic que el bombardeig atòmic sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, i el de Nagasaki tres dies després, es trobaria en les primeres posicions d'una classificació dels esdeveniments més rellevants del segle XX. L'atac sobre Hiroshima va commocionar el món i va demostrar la capacitat destructiva a la qual podem arribar els humans. Però ni llavors, ni ara que entenem molt més les conseqüències d'utilitzar aquest armament, és impossible imaginar què va viure el poble japonès. L'abast de la deflagració va tenir una magnitud mai vista, però la destrossa no va acabar amb l'ona expansiva. Anys després del desastre, Masuji Ibuse va voler reconstruir aquells primers dies després del 6 d'agost per transmetre l'horror de la manera més crua possible. I és que no hi ha edulcorant que pugui atenuar el dolor d'aquells fets. Ell no ho va viure de primera mà, però va basar la seva novel·la en diaris personals dels afectats. Testimonis d'un infern que ni tan sols entenien i que, si patien alguna cosa pitjor que la destrucció del seu món, era el desconcert.

La novel·la d'Ibuse, però, parteix d'una premissa que demostra que la vida sempre s'obre camí i que les preocupacions humanes no descansen ni després del pitjor cataclisme. En Shizuma Shigematsu està preocupat perquè ha corregut la brama que la seva neboda Yasuko, a qui tenen acollida la seva dona Shigeko i ell, pateix la malaltia per radiació, i això impedirà que puguin arranjar-li un matrimoni en condicions. La bomba queda enrere, però les seves conseqüències encara són palpables. A través dels diaris dels protagonistes, i d'altres personatges posteriorment, Ibuse descriu amb molt de detall com es va viure l'explosió i les conseqüències immediates, com també les que es van anar descobrint amb el temps, ja que es tractava d'un esdeveniment sense precedents. El fil conductor actual aviat deixa lloc, gairebé en exclusiva, al relat que contenen els diaris. La desolació que s'hi descriu és abismal. Edificis derruïts, piles de cadàvers carbonitzats, molts supervivents amb cremades a la pell per l'explosió, malgrat haver estat molt lluny del lloc de l'impacte, i els efectes de la radiació, que es van manifestant amb el temps, i que d'inici no es coneixien. La narració es construeix a base del testimoni presencial de la gent que va viure el desastre, i ens arriba als nostres dies com un cop de puny i una glopada de vergonya del que som capaços de fer com a espècie. L'artefacte va ser llançat contra població civil indefensa. No ho hem d'oblidar mai, i perdonar-ho encara menys.

Pluja negra és una lectura dura, difícil i colpidora. Són testimonis que val la pena conèixer, aporten una perspectiva diferent d'una de les atrocitats més grans que ha viscut la humanitat. No us estranyeu si, de tant en tant, heu de parar per agafar aire. El fet que s'hi reprodueixin diaris personals, aporta diferents visions de moments i esdeveniments concrets, i sovint tornem a aquell nefast 6 d'agost. En alguns casos pot resultar una mica repetitiu, i de vegades descriu detalls que no semblen tenir cap importància, com ara què van menjar el dia que passa allò que narren, però tot plegat aporta una imatge més global i completa de l'escenari, que és el que ens interessa aquí. L'escenari i les persones, és clar. Perquè parlem de gent que, entre altres coses, es dedicaven a treballar en subministrament per la guerra. La seva responsabilitat fa que vulguin fer la feina encomanada, però el món que coneixien ja no hi és. No és una lectura complexa, però sí intensa, perquè no dona cap mena de treva. Fins i tot en els moments de més distensió, quan ens parla del moment actual d'en Shigematsu i companyia, la informació és rellevant i aporta context al conjunt. Tot en el llibre té un sentit i la capacitat de fer més profunda la pena que ens provoca aquest fet històric. Només tinc una cosa a retreure al llibre, que imagino que és un tema de l'edició de Flâneur, i és que se'm fa molt cansat llegir textos en cursiva, em costa molt més, i gran part del llibre està escrit precisament en cursiva. No sé si és cosa meva o també li passa a altra gent, però si teniu poca vista, la lectura se us farà difícil. Em pregunto si les parts que reprodueixen diaris es podrien transcriure en una altra tipografia en comptes de fer-ho en cursiva. Per la resta, val molt la pena endinsar-se en aquest llibre, tot i que cal fer el cor fort i preparar-se per patir amb els personatges. D'aquests que no s'ha de deixar passar, però que cal trobar-li el moment adient per la lectura.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja
L'exemplar és gentilesa de Flâneur.