Autoria: Gabriela Richinitti
Editorial, any: Les Hores, 2026
Títol original, idioma, any: Gaiola de esperar tempestades, portuguès, 2024
Gènere: Narrativa
Traducció: Joana Castells Savall
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Aquell últim viatge ho va canviar tot. Ja fa trenta anys, però la Charlotte no ho ha oblidat. L'últim autobús de cada divendres, que la portava de Porto Alegre a Venâncio Aires, aquella hora llarga de camí... i la Leona. Es van conèixer justament allà, a l'autobús. Eren les úniques passatgeres, cada divendres soles, elles i el conductor. Una conversa estimulant, una atracció irrefrenable, el sexe. Però també les incògnites. Per què la Leona no faltava mai a la cita de divendres, però no volia que tornessin juntes cap a la ciutat, si era el mateix trajecte a la inversa? Fins aquella última nit, en la qual no eren elles soles a l'autobús. L'altre home que hi havia va acabar amb la seva història. Després d'allò, la Leona va desaparèixer i no n'ha sabut res més. Fins ara, potser. Tres dècades després, i amb un matrimoni que naufraga, la Charlotte s'ha aficionat a llegir els articles de la revista Barlovento. Allà hi escriu un tal Tom Lennox, i els seus textos parlen de les velles històries que li explicava la Leona a l'autobús. És ella qui escriu aquests articles amb pseudònim? Pot ser que l'hagi retrobat després de tant temps? La possibilitat és mínima. Però si és l'única pista que té, haurà d'estirar el fil.

Gabriela Richinitti debuta amb una història força inclassificable. No ens arriba gaire literatura del Brasil, per això, i per una premissa força atractiva, el llibre va cridar la meva atenció. L'autora redacta el llibre a retalls, amb breus píndoles que van saltant en el temps per anar construint la perspectiva de la Charlotte sobre els divendres que va viure amb la Leona i la vida que va tenir després. El moment de tedi actual es barreja amb els records del passat llunyà, plens de passió, d'idealització i de referències musicals, literàries i cinematogràfiques. La Leona era un far intel·lectual, una inspiració. Malgrat el seu hermetisme i el zel amb la seva vida personal, tenia un caràcter magnètic que la Charlotte no ha pogut oblidar. La seva desaparició, després de l'incident de l'autobús, genera molta intriga. Però ens falta l'altra perspectiva, la de la Leona. I Richinitti ens la dona, però no per boca de l'enigmàtica jove, sinó a partir de tota una vida paral·lela que la Charlotte desconeixia i que mai no hauria pogut imaginar. La Charlotte Vogt no és prou conscient de com el record de la Leona i el que van viure ha condicionat tota la seva vida posterior. Conèixer l'altra versió, per fi, segur que és dolorós, però també catàrtic.

Igual que la Leona, La gàbia de les tempestes també conté un estrany magnetisme. És una obra breu i que va per feina. Tot i que el format píndoles porta la narració a moltes escenes diferents, no s'embolica gaire i explica només allò que cal. Això sí, convé llegir amb una mica d'atenció per no perdre's, i també perquè en els detalls i els silencis hi ha molta informació. És una bona obra. Té un misteri prou atractiu i un gir dels esdeveniments que potser podem intuir, però amb elements força sorprenents. La relació de les dues noies és molt desigual i això és fàcil de veure. La Charlotte s'entrega, la Leona amaga coses. Hi ha una dependència, una submissió que ens recorda a altres amistats tòxiques de la literatura, però que deriva en una idealització per absència que està molt ben descrita. Potser no és un llibre d'ampli espectre perquè és fosc, retrata l'obsessió i transpira humanitat. Malgrat que no hagis viscut res semblant a l'experiència de la Charlotte, els patrons que dibuixa sí que fixen miralls per veure-s'hi reflectit. És, més aviat, una peça introspectiva per degustar a poc a poc i deixar-se sorprendre. Segur que deixarà petja en molts lectors.

IMPRESSIÓ GENERAL: @@@ i mitja.
El llibre és cortesia de Les Hores.