Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Estrella Polar, 2010 (publicat el 1997)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 114
A principis del mil·leni passat, al segle XI, Joan Ferrer era un jove ferrer de la Cerdanya. Vivia i treballava amb el seu pare, qui li va ensenyar l'ofici i també el noble art de forjar espases. En Joan es proposa forjar la millor espasa que s'hagi fet mai, i així ho fa, l'spata ignea, l'anomena. Però tan poderosa és l'espasa que se li apareix el mateix dimoni i li ofereix tres desitjos a canvi de l'arma. El ferrer no se'n vol desprendre, però conscient del perill que corre en possessió de tan envejada espasa, accepta el tracte, però abans es pensa molt bé els desitjos. El primer, ben matisat, és ser immortal i mantenir la joventut eterna. El dimoni li concedeix sense problemes, així com el segon i el tercer, un temps després, a canvi de l'espasa. Mil anys més tard, en Joan es troba reclòs en una presó d'alta seguretat a Anglaterra i demana clemència a la reina, a qui, per força, ha d'explicar la seva vida al llarg de tot el mil·leni, que inclou haver conegut algunes de les personalitats més rellevants de la història.
Es tracta d'una novel·la molt curta que passa a velocitat meteòrica a través de tot el mil·leni passat, centrant-se en alguns personatges i canvis esdevinguts al llarg del temps. Un dels temes recurrents és el joc dels escacs, que s'han jugat de moltes maneres en èpoques diferents. L'altra constant, és clar, són els problemes de la immortalitat i l'adaptació als canvis que el progrés va portant. També l'amor hi juga un paper. És una lectura molt àgil, es llegeix perfectament en un dia.
És una obra entretinguda i curiosa, a mi ja m'agraden els personatges de ficció que es barregen amb personalitats històriques, les relacions que s'estableixen poden ser hilarants. M'ha agradat però em queda una sensació de que li falten coses, però si fos més llarg potser es faria pesat. Suposo que explicar mil anys en menys de 100 pàgines (al final hi ha un parell de postdates del mateix autor) pot resultar una mica indigest.
Puntuació: @@@
6 Comentaris
Això és una passada. Tu no ets un ésser normal... No m'ho puc creure!!
ResponEliminaD'acord: Vas a treballar, menges i dorms... però vius en una altre dimensió, en un lloc on el temps s'allarga d'una altre manera...
O bé... et dopes!! :-P
Escacs? Personatges històrics? Algú immortal?... Això em recorda a "El ocho"...
No sé... tu no deies que llegies a poc a poc? :)
ResponEliminaSí,estic d'acord amb tu que si hagués estat més llarg seria pesadet.Està bé a la mida.No havia llegit res d'aquest autor,però com que en parlaves tan bé d'"Els jugadors de whist" vaig començar per un de petitet.Em va agradar, fora de la temàtica que acostumo a seguir, però bo.
ResponEliminaSembla interessant.
ResponEliminaFins aviat.
Si l'has llegit ràpid és per què t'ha agradat, a mi m'ha passat amb l'últim.
ResponEliminaDe vegades un llibre curtet et dura més per què no et motiva a seguir...
Gràcies a totes pels comentaris. És un llibre curtet i que fa bo de llegir, es llegeix molt ràpid.
ResponEliminaAssumpta, aquest era curtet, dona. A més, pensa que no tinc massa cosa a fer, per tristesa meva. Així que totes les estones lliures, llegeixo. Res a veure amb 'El ocho', sobretot per la llargada!
Carme, i llegeixo a poc a poc. Però m'hi passo moltes hores.
Maria, els dos llibres són tan diferents que és difícil que se'ls pugui comparar. Com a molt pots intuir l'estil fresc de l'autor, però mentre això sembla un divertimento, 'Els jugadors de whist' és un tros de novel·la, original i molt ben escrita.
Quadern, no està malament.