Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: labutxaca, 2011 (publicat el 2010)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 302
Dani Santana acaba de ser nomenat director del diari Crònica del grup Blanco, a un parell de setmanes de les eleccions municipals. S'agafa l'encàrrec amb energia, sabedor de que és una molt bona oportunitat per a ell. És un periodista íntegre i reputat. Aviat començarà a pujar-li la mosca al nas quan vegi que el seu avalador, el director general del grup a qui anomenen A.B.C., comença a criticar la seva feina i a 'recomanar-li' què és millor publicar i què no. Santana vol explicar al públic tot el que passa, però li demanen que tingui un tracte desigual amb els candidats a l'alcaldia. La cosa empitjora quan el cap de Societat del diari, el peculiar Senza, comença a revelar una trama sobre terrorisme islamista a Barcelona. Tot i ser un tema que fa pujar les vendes com l'escuma, a no tothom li agrada que es ventilin aquestes coses i un cop més el director es veurà instat a coartar el que publica. Dani Santana comença a veure que rere la redacció d'un diari s'amaga un complicat entramat de pressions polítiques, gratades d'esquena, xantatges i històries tèrboles que no cacen amb la seva integritat, fet que el portarà a plegar molt abans del que esperava.
El llibre està escrit de manera molt planera, amb llenguatge força col·loquial, i un estil mordaç. Va saltant d'escenari de capítol a capítol, per arribar a un punt en el que tot lliga i cobra sentit, encara que els dos grans temes que tracta semblen aparentment molt inconnexos. Un punt fort és que mostra una realitat que pocs coneixem, i que per més que sembli exagerada, conté més veritat del que es pugui pensar. Corrupció, pressions, filtració d'informació, pactes poc nobles, tot hi té cabuda.
El millor que en puc dir del llibre és que és interessant. El que explica és, per mi, més important que com ho explica, ja que l'estil no sempre m'ha agradat, potser una mica tallant. De totes maneres, el llibre es llegeix sol, perquè has de saber què passa, costa creure que hi hagi tan poca innocència rere les pàgines d'un diari. Bé, no hem nascut ahir, però quan t'ho expliquen, tot el que podies pensar, es queda curt. Una obra que convé llegir.
Puntuació: @@@
15 Comentaris
Malgrat les males crítiques i les queixes àcides contra aquesta obra (pel seu guardó al Premi Sant Jordi), a mi també em va agradar. Coincideixo amb tu: és una novel·la interessant, que es llegeix sola i molt trepidant. Ara, si havia o no havia de ser Premi Sant Jordi, això ja són figues d'un altre paner...
ResponEliminaDiuen que podria estar explicant la seva pròpia història, quan estava a l'Avui (crec que era aquest diari). Va haver un temps que molta gent en parlava.
ResponEliminaDe moment, no em fa gaire el pes. Però més endavant, qui sap.
Veig que encara no has posat al "corredor" de ser llegits El palau de la lluna, pots posar-lo si vols, eh!! segur que encara que estigui més avall del llistat, l'acabaràs abans que jo!
Aquest em sembla que és el que es va comprar en MAC l'any passat per Sant Jordi... si no vaig errada, crec que era aquest... o se'l va comprar o en va fer un post o alguna cosa així :-))
ResponEliminaDoncs per com en parles em sembla millor del que pensava :-))
Segueixo al·lucinant amb el teu ritme de lectures. Sé que em faig pesada repetint sempre el mateix i, de fet, no ho volia tornar a posar, però els meus dits ho han començat a escriure tot sols... no obeeixen les ordres del meu cervell... hauré d'avisar a Powell i Donovan!!
És veritat.Se'n va parlar molt de la seva dimissió de l'Avui per escriure el llibre.No sé pas.Fa bona pinta. l'altre dia vaig veure que ja havia sortit la versió butxaca.Potser cau. Si més no m'agradaria saber que s'amaga més enllà d'un diari.
ResponEliminaCoincideixo amb tu en què aquí l'important és la història i no tant l'estil, que val a dir a mi no em va desagradar tampoc. El més lògic és pensar que hi ha molta veritat en el que explica i no tant de ficció.
ResponEliminaI coincideixo amb l'Assumpta que ara a mi també em sembla ja un ritme endiablat el que portes ;)
El tindrem en compte! 302 pàgines no el deuen fer gaire pesat, per traginar pel món...
ResponEliminaA mi em va decebre una mica. Tens raó que la història és interessant i per tant tens ganes de continuar llegint a veure que passa, però el final no va acabar de ser el que m'esperava. És la sensació que recordo, ja fa més d'un any que el vaig llegir i potser aleshores n'esperava massa (per la publicitat i perquè tothom en parlava) potser ara que ja no recordo exactament la trama, es mereixeria una relectura.
ResponEliminaHe dit Guiness?
ResponEliminaVaja.. a mi me'n recorda una. Si vols saber de què parlo, fixa't amb el "què passa" del bona nit.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminahe estat temptada més d'un cop o dos a comprar-lo però mai m'he decidit. Tot i que no el deixes malament no és suficient per intentar-ho.
ResponEliminaEstàs d'un lector pujat! El teu post de lectures 2011 farà por
Hola!
ResponEliminaVenia a veure si hi havia nova ressenya, llibre nou, però veig que "encara" hi ha aquest... ep! a veure si ara t'adormiràs!!
:-DDD
jo també m'esperava més, i no en l'escriptura, potser en la trama mateixa. Creia que seria més complert. Potser si que van fer-ne massa publicitat i ens esperàvem massa també...
ResponEliminaUn llibre normal-bo, que d’aquí no passa, i que no acaba de convèncer a ningú, però que realment es pot llegir, i tampoc és d’aquells que deixes estar a la meitat. Sentiments una mica contradictoris, no? Serà que té coses, però també n’hi falten. Gràcies per les opinions.
ResponEliminaMàgia, en realitat no sabia que hi havia hagut polèmica pel seu premi Sant Jordi. Només tenia al cap que era una novel•la premiada, i com a tal m’atreia. Un cop llegida, penso que segur que n’ha d’haver de millors i millor escrites, però no entrarem en la justícia que hi ha darrere els premis. A mi m’ha agradat llegir-la, però potser li falta una mica per ser una gran obra.
rits, estic aprenent amb els comentaris, hi ha moltes coses que no sabia del llibre o l’autor, però no m’estranyaria gens que hi hagués part autobiogràfica al text, de fet ho sembla molt.
No, no fa pas tant temps que vaig llegir un altre de Paul Auster, i encara li donarem un temps més. Tinc molt per llegir, quan em cridi des de l’estanteria ja l’agafaré. A més, en tinc dos de l’autor pendents, no escarmento. No ho faig per donar-te peixet! És que el bo d’Auster pot ser pesadet, segons com, i se li ha de donar temps.
Assumpta, mira les altres opinions també, el llibre no està malament, però li falten coses. Sobretot el que passa és que és fàcil imaginar-se que és més, pel bombo que se li va donar, i això ja saps que porta a decepcions. Per aquí sembla que l’ha llegit força gent, mira què en diuen, que segur que ja hi has fet un cop d’ull.
Sí, el ritme no està malament, encara que tant com un per dia, tampoc. L’altre dia, quan vas fer el segon comentari, encara no, però avui sí que hi haurà nova ressenya. Però no pateixis, que a partir d’avui, us donaré un bon temps de descans, que m’he posat amb una de les bèsties pensades per aquest any. I en el teu cas, em sap greu dir-te que l’espera de la nova ressenya, no valdrà la pena...
Maria, de fet penso que el punt fort és justament aquest, saber què s’amaga rere un diari, que ja fa pinta de que hi ha moltes pressions i coses que ens perdem, però quan t’ho expliquen, encara que sigui en forma de novel•la, veus que no podem imaginar ni la meitat.
Marc, té tota la pinta que hi ha més veritat que ficció en el llibre, però aquí està la gràcia. Si és una novel•la, sembla perfectament creïble. Però gairebé té pinta d’autobiografia. No em puc queixar del ritme, potser el més alt que he tingut mai, però com li deia a ella, ara us deixaré descansar una mica, ja veureu.
Yáiza, no és pesat de traginar, ni tampoc de llegir. Podria ser millor, però és un llibre que està bé, i és interessant pel que explica.
McAbeu, el problema que té és justament la propaganda que se’n va fer. El pintaven com una obra cabdal, i no ho és. Si mires de treure’t del cap tots aquests pardalets (cosa impossible), és un bon llibre. L’estil no m’agrada especialment, que de vegades penso que busca el lluïment, però la història en sí atrapa força. Tant com una relectura... em sembla que no.
RedCrash, la veritat és que tens raó, sembla la foto de la Guinness, però només en petit. Tens molta imaginació tu!
MBosch, a mi també em passava, el veia, el considerava futurible, però mai em decidia. Al final he fet un cop de cap. No estic descontent d’haver-lo llegit, però potser si no ho hagués fet, no passaria res.
Mireia, tampoc te’l recomanaré encaridament. Si el vols llegir, ja saps que t’espera. Si no, tampoc passa res, no és de lectura obligatòria. Segueix amb les sueques! És clar, aquest és l’objectiu, que la llista faci por!
Jomateixa, em sembla que el que dius és el que ens passa a tots els que l’hem llegit. Li falta alguna cosa, i potser no acabes de saber què. Segurament una mica de tot. Es llegeix, agrada, però no acaba de ser una gran obra. En gran part és per això, massa publicitat.
Ja, ja veig que no t'ha acabat de fer el pes... però més que "La citación" segur que sí que t'ha agradat, que aquest té tres arrobes i aquell només dues!! :-(
ResponEliminaDeus estar llegint el totxo aquell del Murakami, que té unes 800 pàgines... i que Q i 9 es pronuncien igual en japonès...
Però jo no pateixo perquè publiquis sovint... al contrari... si ara tardes més, ho trobaré a faltar! Bé, esperaré... quin remei :-))
Tot just ahir el vaig acabar i, en general, coincideixo amb la teva ressenya. A mi m'ha agradat més per haver-me traslladat dins d'una redacció d'un diari que no pas per la trama en sí, que no estava malament tampoc. És una mica com si hagués tornat a veure la pel·lícula Primera plana.
ResponEliminaPel que fa a l'estil a vegades tallant, és lògic si recordes com feia les entrevistes aquest home.
Siau!