Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: labutxaca, 2011 (editat per primer cop el 2006)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

A les acaballes de la seva vida, afectat per un càncer que no perdona, el nostre protagonista, pintor vocacional, es veu abocat a prendre una decisió a la que l'obliga un xantatgista. Desprendre's d'un quadre de Cranach amb valor sentimental per la família, o la resta dels seus quadres? Aquesta diatriba el porta a un monòleg personal, a repassar tota la seva vida, els fets importants que l'han portat aquí, però sobretot les persones. Com s'han conegut, la importància d'una mare que no va pràcticament arribar a conèixer, els seus dos amors... tot té cabuda, sense ordre ni concert, en els records del moribund. Acompanyar-lo en aquest camí no és fàcil, però mica en mica el trencaclosques de la seva vida s'anirà formant per ensenyar-nos una panoràmica més comprensible.

Si una cosa es pot dir d'Eduard Márquez és que sap escriure. Al llibre no li falta ni li sobra res; ni una coma. Un cop més, però, em queda la sensació de que no podria ser massa més llarg del que és, perquè seria passar-se, i això que només són 124 pàgines. Només hi ha una veu pràcticament, la del protagonista que desgrana els detalls de la seva vida de manera desordenada, saltant sense mirament d'unes escenes a altres, en el temps i en l'espai. Magistral la composició final que fa que tot lligui, tota la història quadra, com ja és costum. Els llibres d'aquest autor són petites obres d'orfebreria, a més molt documentades i amb múltiples referències. Però després d'enllestir el tercer, trobo que tots s'assemblen molt en quant a temàtica i to del relat.

L'escriptura d'aquest home em meravella, però això no vol dir que no costi de llegir i que no es faci feixuc de vegades. En aquest cas se m'ha fet pesat que fos totalment un monòleg (sense separació, tot el text és una unitat) i que els altres personatges només intervinguin de boca del protagonista. De vegades em venia de gust dir-li 'descansa una estona!'. Una crítica completament subjectiva, m'agrada més que hi hagi interacció real entre personatges. Potser és pel fet de que ja no em sorprèn aquest estil tan personal, ja no em sembla nou. Diria que és el que menys m'ha agradat per ara, però tot i això, és un bon llibre, no en tinc cap dubte.

Puntuació: @@ i mitja