Autor: Cormac McCarthy
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The road, anglès, 2006
Gènere: Intriga
Traductor: Rosa Borràs
Número de pàgines: 236Gènere: Intriga
Traductor: Rosa Borràs
Llegit en: Català
En un món apocalíptic, un pare i el seu fill petit només tenen un objectiu: seguir cap el sud una carretera que sembla no tenir fi. Al seu voltant tot és mort i cendrós, fa moltíssim fred i gairebé no tenen res per menjar. Per si no fos poc, han de témer la gent de la seva mateixa espècie, la poca que queda. És un joc de supervivència, quan no hi ha recursos es perden tots els escrúpols. L'home i el nen subsisteixen amagant-se, aixoplugant-se com poden i menjant les conserves que esporàdicament troben en els racons més recondits dels edificis derruïts i abandonats. Una esperança, seguir per la carretera, a la recerca d'una oportunitat. Cada dia és una lluita a vida o mort, i sembla que aquesta segona cada cop va guanyant terreny.
Segon llibre llegit de McCarthy i se li endevina un estil molt personal. A destacar els diàlegs, molt naïf, on gairebé cada frase es repeteix com a pregunta i com a resposta. Cap guió, és clar. No té capítols, està escrit a fragments curts separats per espais, però sense separació formal. No és un llibre fàcil de llegir, explica situacions dures, encara que no n'hi ha per tant, és més el que intueixes que pot arribar a passar, que el que passa. És molt descriptiu, i la veritat és que molt repetitiu, explica molts cops problemes similars i com es resolen. Però l'argument, tot i que potent i ben tractat, no dóna per massa més que per la descripció d'una existència molt desgraciada.
No comparteixo el gust per aquest autor d'alguna gent, tot i que tampoc li trec mèrit literari, que en té, però no m'acaba d'arribar. Probablement sigui un molt bon llibre per alguns paladars, però a mi se m'ha fet una mica feixuc i no l'he llegit de manera fluïda. Ja no per l'argument, potser és una mica angoixant però es pot llegir, però tot plegat no l'he acabat de trobar interessant. Té algunes fases més intenses que acceleren la lectura, però en general és més lent del que m'agradaria.
Puntuació: @@
Recomanat pel fan número 1 de l'autor (que no ho sàpiga Stephen King).
17 Comentaris
Caram, com te'l carregues! A mi em va semblar un bon llibre, potser no el millor que he llegit d'ell. És una manera d'escriure que hi has d'entrar, suposo.
ResponEliminaA mi no em sembla que te'l carreguis, encara em sembles benèvol... tot i que jo no l'he llegit i no hauria d'opinar. Però bé, tampoc crec que el llegeixi properament... no em crida massa l'atenció.
ResponEliminaAquest no era un que tenia un argument molt, molt, molt bèstia que...
ResponEliminaATENCIÓ, SPOILER!!! NO SEGUIR ENDAVANT SI ALGÚ VOL LLEGIR EL LLIBRE
Deia... aquest no és un que...
AIXÒ DE L'SPOILER ÉS VERITAT, EH?
...
Doncs que la gent és una mica caníbal?
Fa temps el vaig llegir, i m'has fet anar a mirar que havia explicat, ja que no el recordava tant malament, i recolzo l'opinió d'en Macip, no em va desagradar; no es el llibre de la meva vida, hi ha moments en que no el llegiria (molts cops necessito llibres simplons) però no és pas un mal llibre, penso.
ResponEliminares, ni el llibre ni la pel·lícula em farà perdre el meu valuós temps
ResponEliminaAquest el tinc pendent de fa una mica. Sempre he tingut ganes de llegir-l'ho. Aquest cop no et faré cas.^-^
ResponEliminaA mi em va agradar. La tendresa de les relacions entre pare i fill, que no ha conegut capa altre mon; la certesa de que són portadors de la llum... i la forma tan original d'escriure. No he llegit res més d'ell.
ResponEliminaEl vaig trobar molt impactant i crec que és un bon llibre sobretot per la capacitat de l'autor de relatar tanta cruesa mitjançant un estil intens i força personal. Tot i això, potser tens raó i depèn del lector, reconec que pot costar entrar en l'obra i que en ocasions es pot fer pesada.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEm sembla que he parlat massa malament d'aquest llibre, o que no n'he destacat prou els punts forts. Que a mi no em faci el pes no vol dir que no se li puguin atribuir mèrits, i aquest escriptor té un estil molt propi que el fa destacar. Que a mi no m'arribi és una altra història, però que ningú no el deixi de llegir perquè jo no en parli bé. Gràcies a tots pels comentaris.
ResponEliminaSalvador i Martí, us contesto junts. No me'l carrego tant, quan em carrego un llibre es nota. Només és que no és l'estil que més m'agrada, fosc, gris, repetitiu, depriment... està ben fet, perquè tot això arriba. Però a mi em tira enrere, sense oblidar la qualitat que pugui tenir, no m'ha impressionat tant. Potser sí que és necessari tenir un estat mental necessari per gaudir-ne.
Yáiza, efectivament, no en parlo pas tan malament, oi? No sé, em sembla que no et faria pas el pes aquest llibre, qui sap, però no et faig llegint-lo.
Assumpta, tot el que és bèstia d'aquest llibre només s'insinua. No acaba de passar massa res, però et diuen el que pot passar i és esgarrifós. O més aviat, el llibre diu molt clar que és millor clavar-se un tret abans de deixar que t'agafin. Però no hi ha cap escena explícita al respecte.
Pons, ni la pel·lícula? Pensava que tu ja les havies vist totes, les pel·lícules.
Maria, ben fet que faràs. Que no em faci el pes a mi no vol dir que a tu, com a altres, no et pugui entusiasmar.
Pilu, la relació entre pare i fill és especial, és clar. Per moments em feia pensar en Sukkwan Island, però res a veure. Demostra que en un món devastat i on tot s'hi val per sobreviure, encara queden sentiments positius i immortals.
Màgia, jo l'he trobat molt monòton, crec que no pot ser d'una altra manera pel que descriu, però per mi això li fa perdre intensitat. Ara, les coses que explica tenen força per elles mateixes, només d'imaginar-ho se't posen els pèls de punta.
MBosch, just el que deia aquí amunt, si no estigués fet així el llibre, no podria descriure la situació que descriu, poc imaginable ja que estem acostumats a les comoditats de la nostra vida. Però com sobreviure en un entorn tan hostil? Si no expliques les penúries diàries no ho pots transmetre. Resultat d'una anarquia? Home, està tot mort, plantes i animals incloses. Jo he imaginat un holocaust nuclear. Pensa que el pare està malalt, això t'ho va deixant caure. Em feia pensar en la radiació.
Pobre Stephen King, l'acabes de deprimir molt. Però ja t'entenc, són dos estils molt diferents, com jo llegint Robin Cook. M'encanten els seus llibres d'intrigues mèdiques, però bon escriptor no es pot dir que sigui.
No pateixis, que jo et seguiré fent cas. Potser no compartirem gustos, però no havia llegit res de McCarthy i gràcies a tu ja n'he llegit dos. Potser no passarà a la meva llista d'autors predilectes, però ara puc saber-ho amb coneixement de causa.
El llibre em va semblar prou bo, i, sense que serveixi de precedent, la pel·lícula està a l'alçada, amb algunes escenes implícites que fan esgarrifar.
ResponEliminaSalut!
No crec que el llegeixi, ni per les bones ni per les males crítiques, no m'agraden aquest tipus de lectures tan dures, i si a sobre es fan pesades... ja està tot dit.
ResponEliminaVale, d'acord, ho admeto, sóc una floreta... què hi farem! xò ara mateix t'asseguro que no li donaré una segona oportunitat, i menys si tampoc li poses grans arroves...
ResponEliminaho, ho, ho.... de veritat? El cel és blau, la terra blanca?
ResponEliminam'has deixat a quadres.
ps. ah, m'apunto lo de Mankell!
És l’únic llibre que he parlat al blog que no he acabat. Tinc una llarga llista de llibres començats i no acabats, molts d’ells súper elogiats, però si no els he acabat no crec que valgui la pena parlar-ne en el meu blog.
ResponElimina“La carretera” no vaig poder amb ell, el vaig trobar excessiu, massa dur i en alguns moments repetitius, però en vaig voler deixar constància perquè molts dels diàlegs em van agradar moltíssim. La pel·li, no la vaig voler veure.
Felicitats a tu també per la nominació.
Maurici, la pel·lícula no me la vull imaginar perquè tinc la impressió que pot ser força més explícita que el llibre. Amb imatges segur que tot s'intensifica.
ResponEliminaBotika, realment penso que no és un llibre per a tots els públics. Ni tan sols sé si és per a mi!
rits, cadascú és com és. Ja imaginava quan el vaig agafar que no em traumatitzaria tant com a tu, però igualment no m'ha fet el pes. Massa angoixant i massa pesat perquè tota l'estona és el mateix. A sobre, és més important el que no es diu que el que es diu.
Què dir del llibre de la Kawakami? No en tinc massa referències, crec que li vaig veure ressenyar a en Jordicine. Per què et sorprèn, no fa per mi?
Quadern, que un llibre sigui famós o molt valorat no té per què voler dir que a nosaltres ens agradi. Jo acabo tot el que començo, sé que si els deixo ja no hi haurà una segona oportunitat. Algun molt tinc a l'armari, però el dia que em passi altre cop no sé què faré aquí al blog, si en diré alguna cosa o no.
Els diàlegs d'aquesta mena em sembla que són marca de la casa de McCarthy. Són especials, diferents i són un tret distintiu. A banda d'això, la impressió que en vam treure és la mateixa. Repetitiu i angoixant, no acabo de veure on està la gran obra.
Llegir això que em va traumatitzar.... ais... quina vergonya, xò suposo que si. Completament d'acord que és més important el que no es diu que el que es diu.
ResponEliminaSi que em sorpren. Aviam. A mi em va agradar. Me'l vaig llegir aquest hivern en un obrir i tancar d'ulls. Si, si, el Jordicine i la Carme n'han parlat.